Barcelona, ciutat zombie

No és això, companys, no és això.

image

Anuncis

Identitat zombie (1)

Patrice Lumumba

“Passeu cap a dins, que aquests avions no són dels nostres”
A vegades la mare treu a passejar els records. Ella encara no havia fet els cinc anys quan va començar la Guerra Civil. Vivia a la Sagrera, barri de fàbriques com la Hispano Suiza, després Pegaso i avui un parc que s’hauria de dir Hispano Suiza i no Pegaso. Moltes dones treballaven a la Fabra i Coats, la fàbrica de filatures de Sant Andreu. La mare explica que quan van començar els bombardejos feixistes a Barcelona, una mala experiència va fer que molta gent no volgués baixar als refugis, que de fet eren les andanes del metro. Una vegada s’havien inundat i hi va morir molta gent. En comptes de baixar als refugis, moltes famílies es quedaven a casa.

Un dia la mare i la seva germana estaven al balconet de casa, quan van veure uns avions. Segurament anaven a bombardejar la Hispano Suiza, un dels objectius estratègics de l’aviació feixista. La meva àvia, en sentir la remor, va cridar les filles. Elles, assenyalant el cel, van contestar: “Mira, mama, són dels nostres”. Devia ser el 1937 o el 1938, i per tant la mare tenia sis o set anys. Ja tenia clar que hi havia un “nosaltres” i un “ells”, perquè eren temps de caixa o faixa.

L’àvia, suposo que d’una revolada, va agafar les filles. “Passeu cap a dins, que aquests avions no són dels nostres”. Les bombes van caure, però elles se’n van sortir. Si no, és evident, aquest text no existiria.
Jo diria que no tenia ni cinc anys quan la padrina em va dur a visitar una amiga seva, pagesa al Maresme. Amb ella treballava un home negre que va venir a saludar-me. La història me l’han explicat, perquè jo no la recordo. L’home em va donar la mà. Jo la hi vaig encaixar, i tot seguit vaig espolsar-me-la. Es veu que vaig dir que pensava que m’havia tacat la mà de negre. Era el primer cop que veia un home que no fos blanc. Ell va riure, i, segons m’han explicat, després vam estar una estona jugant plegats.

Sovint hi penso en aquesta història, i vull creure que allà hi havia un “nosaltres” basat en la diferència. Tanmateix, és una construcció psicològica fictícia. No puc romantitzar aquella reacció tan purament prosaica. De la mateixa manera que no puc convertir-la en una mena d’ou de la serp. En canvi, sí que recordo que quan ja devia tenir uns tretze anys i la padrina em va recordar aquella història, vaig sentir vergonya pel que havia fet. I a partir d’aquell record vaig construir una angoixa. I allí vaig covar un sentiment irrenunciable: no diria mai que no sóc racista, si més no públicament.

Molts anys després, al 2002, vam anar a veure una exposició sobre “El cor de les tenebres” de Joseph Conrad a la Virreina, al cor de la Rambla. Més que sobre, era a partir d’“El cor de les tenebres”. Era una mostra magnífica sobre la impunitat del colonialisme. El focus el centrava en l’explotació belga del Congo, una realitat també ben evident si visites segons quins llocs de Brussel·les (no som els únics amb problemes amb el passat). L’exposició explicava molt bé els moviments d’alliberament, la lluita de Patrice Lumumba i la posterior aniquilació física i ideològica de tot allò que va representar el primer ministre de la República Democràtica del Congo.

Com a blanc barceloní educat al Turó de la Peira, la lluita de Lumumba era la meva, perquè era una idea reconfortant i vigorosa pensar que érem “nosaltres”. Black power, “Strange fruit”, say it loud, els drets civils, el soul, Angela Davis, Malcolm X, Àfrica!!! El camí de l’exposició, aquell viatge al cor de les tenebres, acabava darrere una porta. En obrir-la hi havia un home assegut davant una taula. Et convidava a seure-hi. A la taula hi havia un mapa, que ell mirava mentre explicava quina ruta havia seguit des que va sortir de Burkina Fasso. Va necessitar tres anys per arribar a Barcelona. Va dormir durant uns mesos a la plaça de Catalunya. Després havia aconseguit algunes feines al camp, com aquell treballador que em va donar la mà trenta anys enrere. Ho explicava amb paciència. Era un relat de vida, en cap cas remenava retrets.
De sobte, aquell “nosaltres” que havia construït a l’exposició es va capgirar. Nosaltres no érem Lumumba. Nosaltres érem els altres, els que vam enviar Kurtz a trobar-se amb les nostres tenebres.

Identidad zombie (1) (Versión en castellano)

Constatacions zombies

(Escrit el 24 de setembre del 2014)

60.000 persones segons la guàrdia urbana van seguir els concerts de la Mercè a la platja del Bogatell. No és fàcil per a un grup gestionar aquesta multitud des de l’escenari. Manel ho van confiar tot a les cançons. Impressionava veure i sentir una gentada cantant La cançó del soldadet, una cançó que remena un sentiment similar al de La guerra de Pietro de Fabrizio de André.

Txarango apel·len a l’entrega física, a la tornada pop inserida en el combinat mestís i al carisma d’Alguer Miquel. El cantant dels Txarango posa l’accent dels seus discursos en l’aspecte social, en la denúncia de la xenofòbia… Ahir la resposta del públic era aplaudir i cridar independència.

La Troba Kung-Fú és un altre nivell. Les cançons són importants, sí, però no el més important. Ahir vaig veure el concert envoltat d’una colla de joves estrangers que no van deixar de ballar i somriure. Sospito que no sabien qui era el grup que hi havia a l’escenari. Si jo muntés la festa major mundial, tindria molt clar quina orquestra voldria que hi toqués tota la nit.

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró, de la manera més salvatge

Crònica del concert al Tívoli, publicada a l’ARA (24 d’abril del 2014)

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró al Tívolí (foto de Manolo García)Acabar un concert de dues hores amb una intensíssima versió de Gallo rojo, gallo negro de Chicho Sánchez Ferlosio sense defallir no és a l’abast de tothom. I encara menys transmetre des de les entranyes més profundes, amb una veu poderosa i una guitarra salvatge com la més salvatge de les esgarrapades, tota la intenció del crit que diu: “Te lo advierto, no se rinde un gallo rojo más que cuando está ya muerto“. Així es van acomiadar aquest divendres Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró, àlies Refree, una parella artística sense límits i sense por.

Era el concert de presentació de Granada, un disc que es publicarà el 6 de maig i en el qual Pérez Cruz i Fernández Miró han treballat tots sols, tal i com ho van fer aquest divendres en un Teatre Tívolí ple. Tot i la grandària de l’escenari, en van tenir prou amb talent, valor i instint per omplir-lo com si toqués una orquestra. Per arribar al pletòric final, abans van saber administrar la munició emocional d’un repertori format pel que Pérez Cruz va anomenar “cançons robades”, una quinzena de versions la majoria de les quals també hi són al disc.

Van començar amb Abril 74 (Lluís Llach), i un ram de clavells vermells al terra. “La revolució dels clavells”, va recordar ella, feliç que el concert coincidís amb el 40è aniversari de la fi de la dictadura portuguesa. Després de Tonada de luna llena, del veneçolà Simón Díaz, rematada amb una coda extraordinària, el duo va anar gestionant un relat amb pauses per agafar aire, presentacions per explicar les cançons i moments de pur salvatgisme, però sempre aportant lectures personals, atrevides i emocionants de les diferents peces. Cru i hipnòtic va ser Hymne à l’amour (Edith Piaf), amb la guitarra llançant volum i crispació; és a dir, exigint a la veu de Pérez Cruz tot i més. Va ser la primera ovació del públic, i encara en vindrien moltes més. Per exemple, després de unes ‘Corrandes d’exili’ que toquen des de fa molts anys però que cada cop que les interpreten creixen i creixen. També va rebre una grandíssima ovació Compañero (Elegia a Ramón Sijé), el poema de Miguel Hernández que Enrique Morente i Pepe Habichuela van convertir en una pregària d’aquelles que posen la pell de gallina. La cantant de Palafrugell, que la va cantar mentre tocava el calaix i en sintonia amb els jocs elèctrics de Fernández, la va enlairar sense por al record del cantaor de Granada. Com per art de màgia, el duo va aconseguir que l’enyorança de les corrandes de Pere Quart i la profunditat del dol que va expressar Morente amb els versos de Miguel Hernández semblin filles d’un mateix déu. El mèrit és només Pérez Cruz i Fernández.

Una relació sobrenatural

La sobrenatural relació musical entre cantant i guitarrista, la memòria que acumulen després de gairebé una dècada de compartir inquietuds i viatges al final de la música, és l’essència fonamental d’aquest projecte tan agosarat i iconoclasta com respectuós. Ell busca acords i sons en les cordes que tan aviat reprodueix amb ímpetu de percussionista com amb violència elèctrica o amb tendresa i cura pel detall. Ella accepta tots els reptes i en posa de nous, com quan transforma el Pequeño vals vienés de García Lorca, Leonard Cohen i Morente en una muntanya russa d’intensitats que Fernández respon amb pura intuïció. I tots dos s’obsequien marges per a la improvisació, com si saltessin per damunt les notes com si fossin brases amb l’única certesa que, passi el que passi, en el següent salt tornaran a caure drets.

D’una nit extraordinària plena de moments extraordinaris, cal destacar també Puerto Montt está temblando, la cançó de Violeta Parra que el duo va reinventar a la manera de les bandes sonores de Jonny Greenwood per a les pel·lícules de Paul Thomas Anderson. Fernández va recordar que va ser Albert Pla qui li va descobrir el cançoner de Parra, i com a regal de tornada divendres van interpretar un medley amb tres cançons del músic de Sabadell: Papa, jo vull ser torero, La platja i La sequia.

En la part final del concert va arribar un altre moment carregat de sensibilitat, força i imaginació amb Mercè (Maria del Mar Bonet), combinació exemplar de dolçor i explosibilitat que el públic va acollir amb una ovació eixordadora. Per rebaixar la tensió, van obrir el bis amb un divertimento a propòsit del Rehab d’Amy Winehouse –i cites a Beyoncé–, abans de recuperar l’havanera ‘Vestida de nit’ i tancar una nit magnífica amb la lluita dels galls. Un prodigi a la manera més salvatge.

Consciència de classe zombie (4)

Boutardieu“Jo sóc anarco-nazi-pacifista”
La Barcelona preolímpica ja gairebé olímpica. Quina música sonava al Turó de la Peira, a la Prosperitat, a Porta, a la Sagrera, al Guinardó o al Camp de l’Arpa? Quins llibres es llegien en aquells barris? Quines pel·lícules anàvem a veure a cinemes que ja no existeixen? Què buscàvem en pubs de barri on a vegades la policia treia la porra? Existia una “cultura de barri”? Per què en diem barri d’aquells barris, però no de Sarrià o la Bonanova?

El barri, la paraula, arrossega moltes connotacions. “Avui no podem veure’ns. He quedat al barri”. Així marcaves un territori? “Fem rock de barri”. De quin? “Al barri hi ha de tot”, deia la propaganda de l’Ajuntament. Què volia dir? Que ens havíem de quedar al barri, que la ciutat en el seu conjunt no era nostra? Era això? Si no hagués sortit del Turó de la Peira no hauria conegut gent d’altres barris com els que vam coincidir tantes vegades en un bar a tocar d’una comissaria. Un dia caldrà parlar del paper de les comissaries en el paisatge de les ciutats. Un dia.

D’aquella colla precària, el que no estava a l’atur treballava. Un en una fàbrica de cotxes. Un de missatger. Un en una empresa química. Un d’administratiu. Un de mosso de magatzem. Tot homes, sí, amb tot el que això implica. Sí, classe obrera, una que potser amb els anys imaginaria que sortia d’una pel·lícula de Ken Loach però que en realitat era més com la de les pel·lícules de Mike Leigh o dels germans Dardenne, sempre gestionant a empentes i rodolons el conflicte entre la solidaritat de classe i la naturalesa tòxica de l’entorn social, sentimentals i mesquins alhora. Dos encara estudiàvem a la universitat. Jo no vaig acabar la carrera. No calia, de fet. Recordo la primera feina com a periodista quan encara era alumne. “Oblida tot el que t’han ensenyat a la facultat, no serveix per a res”, em va dir el director d’aquell setmanari. No tenia tota la raó, però també la tenia. Després vindria allò el Pla Bolonya i la mercantilització de l’ensenyament.

Quina era la nostra cultura de barri? Un garbuix construït de manera autodidacta, més o menys vinculat als codis de les tribus urbanes, allò que el marc teòric descriu com a subcultura, per sota de la cultura, quines coses…
Practicàvem el gregarisme potser per necessitat: poc espai hi havia a les cases d’aquells barris per quedar-te tancat amb les teves dèries en una habitació moltes vegades compartida amb germans.
Tribus desorganitzades que semblaven creades per un marxista nihilista. Se suposa que les tribus urbanes generaven conductes forjades en la col·laboració interna i la confrontació amb les altres tribus. Idealitzacions teòriques. A la casa ocupada alguns et miraven malament si treballaves. Sí, la lluita de classes també existia a les cases ocupades. La tribu tolerava molt poc la dissidència.

En aquella colla precària hi havia dos punks, dos heavys i dos mods compartint perplexitat. Cadascú duia una motxilla familiar i cultural pròpia que musicalment anava de la copla i la rumba a la nova cançó i la salsa. Alimentàvem la curiositat amb els gustos gregaris característics de cada tribu, però coincidíem en algunes coses: Kortatu, Lovecraft, Dashiell Hammett, el soul i Motörhead. També la cervesa, el carajillo (encara no havíem après a dir cigaló) i la farmàcia. Políticament érem un producte del temps i del barri, una estructura líquida d’anarquisme llibertari, estalinisme i socialisme independentista. Antisistemes sense articular. “Jo sóc anarco-nazi-pacifista”, deia un. Això. Gotes d’odi, unes quantes, i de masclisme i d’aquella cosa tan masculina de voler tenir l’última paraula i que tantes vegades havíem vist als bars. I txapes de HB i fotos de Greta Garbo.
De sobte a un que coneixies d’algun sarau l’empresonaven per ser el nòvio de la germana d’un cosí d’un membre d’ETA. O, com va passar uns anys després, algú desapareixia un parell d’anys, i no sabies si havia mort de sobredosi, havia fugit o l’havien engarjolat. “Tranquil, està bé. Conec un que m’ha dit que va estar amb ell en un chavolo de la Model i que ara està a Madrid. L’audiència nacional”. Quines coses feia Garzón.

No sabíem res de dominació cultural ni d’hegemonies. Una lectura et duia a una altra, però sobretot odiàvem la condescendència, que tanmateix aplicàvem de tant en tant (però això ho explicaré un altre dia). Si algú hagués aparegut per aquell bar al costat d’una comissaria explicant-nos quina havia de ser la nostra cultura, l’hauríem apallissat. O potser ens l’hauríem mirat com ens miràvem aquell alcalde que deia que vivíem en la millor ciutat del món. A cagar a la via, és l’expressió.
No ens podíem sentir superiors per llegir un llibre o anar a un concert, perquè quina superioritat moral hi havia en viure com vivíem en aquella Barcelona, tan conscients com n’érem, de les nostres deficiències? Vivíem en una realitat de la qual no es podia fugir, i de fet és possible que ni volguéssim sortir-ne, perquè aquella realitat era nostra i al mateix no era la realitat que altres, des de fora, volien que fos la nostra. Era una realitat complexa, contradictòria, gens uniforme, unes vegades brutal i altres meravellosa, però en cap cas podia ser la realitat inventada que altres ens han volgut fer creure, senzillament perquè no la vivien.

Vist avui, potser llegíem per no sentir-nos inferiors, perquè no ens poguessin enganyar. No ho sé, alguns teòrics no pregunten mai a les persones per què fan el que fan. O no sempre fan les preguntes correctes.

Conciencia de clase zombie (4) (Versión en castellano)

Consciència de classe zombie (3)

zombiesvoluntaris“Por favor, que no se note que no sois voluntarios”

Barcelona seria olímpica, ja ho sabíem. I sobretot precària, tot i que aleshores el lèxic era un altre. Any 1989 o 1990. Època de prejubilacions hostils i aquell atur inacabable que et deixava temps per anar cada tarda a la facultat i tornar a casa emprenyat, perquè ja intuïes que la igualtat d’oportunitats no existia. El desig era no tenir temps per anar-hi, esgarrapar una feina, fos quina fos, però les que trobaves eren estafes, com ara fer de venedor d’assegurances en una puta companyia piramidal que patrocinava clubs esportius. Després d’aconseguir entabanar familiars i un conegut que feia mil hores de taxista, em van fer fora: poca productivitat. Per cert, l’assegurança de la llar que encara avui té la meva mare és una d’aquelles.

Una tieta preocupada em va portar una sol·licitud per començar oposicions al ministeri de treball. Estàvem tan acostumats al paisatge obscè de la Barcelona que seria olímpica que no vaig saber llegir el sarcasme de tot plegat. Ministeri de treball…
Per poder accedir a les oposicions primer calia superar una prova de mecanografia. Érem unes dues-centes persones congelades en una nau de la Tecla Sala de l’Hospitalet a les vuit del matí. N’hi havia que duien mitones, aquells guants amb els dits escapçats, però la majoria, més inexperts, anàvem a pèl, no sabíem com era la cosa. Prova no superada.

Ara diríem que la xarxa del precariat impulsava accions solidàries. Aleshores era un comentari d’algú amb qui havies coincidit fent de mosso de magatzem en la precampanya del llibre escolar d’aquelles cooperatives que eren iguals que les altres empreses, però amb desgravacions fiscals que evidentment no repercutien en el treballadors temporals, que com a represàlia robàvem llibres quan hi havia inventari. Sabotatge? Simplement pillatge.

Aquell company que recordes amb una voll-damm a la mà estava apuntat en una bossa de treball (anys després, ETTs). I t’hi apuntes. La primera i l’única vegada que em van trucar va ser per treballar en un campionat escolar de natació i futbol. La imminència dels Jocs Olímpics obligava a muntar assajos en les instal·lacions esportives. La feina que havíem de fer, pagada malament i tard, era guiar els conductors dels autocars des de la piscina Sant Jordi, a l’Eixample, fins a Sant Cugat. Perquè el simulacre fos realista, els conductors eren de Saragossa i no sabien on coi parava Sant Cugat. A més a més, els mapes de carretera eren paper mullat, perquè les obres de les rondes havien capgirat les entrades i sortides de Barcelona. No cal dir que vam fer el camí més llarg. Amb aquella conducta tan miserable que acabes acceptant perquè et reconeixes com a miserable, anava fent indicacions amb seguretat però sense saber ben bé si era el camí correcte.

Un cop a Sant Cugat, perquè al final te’n surts no saps com, uns quants guies vam anar a jeure sota un arbre. Però n’hi havia d’altres entusiasmats, excitats, pendents del que feien aquells esportistes escolars. Eren voluntaris olímpics, carn de canó al servei d’aquell salt endavant de la Transició.

Un dels responsables del tinglado va venir cap a nosaltres. Va moure la mà intentant escampar el fum de porro que s’acumulava sota l’arbre i ens va dir: “Por favor, que no se note que no sois voluntarios, que aquellos de allí no cobran”. Barcelona és mentida, així que tocava mentir.

En el relat èpic segurament ens hauríem aixecat per cridar contra l’explotació dels nostres companys enganyats mentre sonava la Internacional. Tothom unit contra la barbàrie olímpica. Novecento! En canvi, ens vam mirar aquell responsable sense moure un múscul de la cara, sense aixecar el cul de terra.

Conciencia de clase zombie (3) (Versión en castellano)

Consciència de classe zombie (2)

zombieauriculars

“Cervantes, cuénteme lo que ha visto”

El segon record d’aquella infantesa, gairebé adolescència però amb pantalons curts, té a veure amb la violència. Any 1979 o 1980. Suposo que el Turó de la Peira no era molt diferent a altres barris de Barcelona. De fet, amb prou feina se’ns considerava de Barcelona. Nou Barris era l’únic districte de la ciutat sense comissaria.

Et passaves les tardes al carrer, i els carrers eren llocs de batusses, de fatxendes busca-raons, de petits delinqüents encara de pa sucat amb oli però un parell d’anys després socarrimats per l’heroïna i la presó. Els feliços anys 80 dels collons. La majoria de crios érem aliens a les guerres entre bandes; en realitat, els que tenien la meva edat eren d’una mena de bandes de categoria cadet. Els més grans feien més por, però als petits tampoc no ens atabalaven gaire.

Un matí aquells odis que no acabes d’entendre van esclatar davant de l’escola. Baralla vertiginosa entre dos companys de classe. La navalla d’un era més llarga que la de l’altre. Punxada al ronyó, sang. Ni policia ni ambulància. El ferit cap a casa (després vam saber que els pares el van portar a l’ambulatori; res greu). Com canta Rubén Blades, “nadie salió, no hubo curiosos, no hubo preguntas, nadie lloró”.

El director de l’escola va fer allò que ara diríem investigació interna. I uns quants vam passar per l’interrogatori. “Cuénteme lo que ha visto”. Ningú va dir res. Cap dels que vam ser interrogats seguia cap consigna pactada. No ens havíem posat d’acord, perquè teníem interioritzat el que havíem de dir, el que havíem de fer.

La ficció, sobretot la cinematogràfica i la televisiva, sovint parla dels codis de conducta dels barris, fins i tot glamuritza els comportaments. Però nosaltres érem uns marrecs de Nou Barris incapaços de construir cap relat que no fos el següent: la baralla ha sigut entre dos que manen; per tant, ja s’ho faran, però no serem tan idiotes de xerrar per si de cas. I, esclar, a l’autoritat representada pel director de l’escola res de res.

Bé, aquell record em tornava de tant en tant. En alguns barris obrers hi ha hagut corrents de brutícia moral que a vegades s’han celebrat des de fora com a signes d’identitat, orgull de classe. En realitat és una merda. Fa un parell d’anys, vaig trobar una bona descripció d’aquell incident en un llibre del francès Alexis Jenni, “L’art francès de la guerra”. “Volen que els forts siguin forts, que els febles siguin febles. Volen que es vegi la diferència, que l’evidència sigui un principi de govern”.

Jenni parlava dels feixistes francesos d’avui, però a mi em va fer pensar en qui des de fora parla de consciència de classe pel boc gros, en qui, sense mala fe, vol que es noti la diferència de classe com a mostra d’orgull, en qui sense voler ens identifica com a dèbils i per tant justifica sense saber-ho que l’evidència de la força dels més forts sigui el principi de govern.
Tenir consciència de classe és una altra cosa. És saber que tolerar la injustícia entre nosaltres equival a permetre que qui mana sigui injust i implacable amb nosaltres.

Conciencia de clase zombie (2) (Versión en castellano)