Consciència de classe zombie (1)

“Cervantes, com s’escriu ocell en català?”.
Diria que de la infantesa tinc tres o quatre records ben vius, no d’aquells que recordes per fotografies o perquè te’ls han explicat mil vegades. Un d’aquests records és de quan tenia 12 o 13 anys. Anava a una escola al costat de casa, al Turó de la Peira. Any 1978 o 1979. Una trentena d’alumnes a la classe. Sis o set teníem el català com a llengua materna. No sé si per iniciativa pròpia o perquè formava part del pla d’estudis, de sobte una professora va començar a fer-nos classe de català de tant en tant.
La primera tarda em va demanar que, davant de tota la classe, digués com s’escrivia ocell en català. Jo no ho sabia. De fet, vaig descobrir que no ho sabia quan vaig lletrejar “oiseau”, com si escrivís en francès.
Em vaig sentir ridícul, petitíssim, no gosava mirar ningú. Era un analfabet. No sabia escriure la llengua que parlava. Però ningú no va riure, perquè tots érem analfabets respecte al català. Uns perquè no el tenien com a llengua materna, els altres perquè ningú havia pogut ensenyar-nos a escriure en català.
Molts anys després vaig mirar d’articular aquella sensació, aquella barreja de perplexitat i vergonya compartida, i vaig decidir que era una estranya manera de descobrir què significava tenir consciència de classe. Érem uns marrecs de Nou Barris, fruit de dinàmiques històriques, socials i polítiques de les quals no en sabíem res.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s