Consciència de classe zombie (2)

zombieauriculars

“Cervantes, cuénteme lo que ha visto”

El segon record d’aquella infantesa, gairebé adolescència però amb pantalons curts, té a veure amb la violència. Any 1979 o 1980. Suposo que el Turó de la Peira no era molt diferent a altres barris de Barcelona. De fet, amb prou feina se’ns considerava de Barcelona. Nou Barris era l’únic districte de la ciutat sense comissaria.

Et passaves les tardes al carrer, i els carrers eren llocs de batusses, de fatxendes busca-raons, de petits delinqüents encara de pa sucat amb oli però un parell d’anys després socarrimats per l’heroïna i la presó. Els feliços anys 80 dels collons. La majoria de crios érem aliens a les guerres entre bandes; en realitat, els que tenien la meva edat eren d’una mena de bandes de categoria cadet. Els més grans feien més por, però als petits tampoc no ens atabalaven gaire.

Un matí aquells odis que no acabes d’entendre van esclatar davant de l’escola. Baralla vertiginosa entre dos companys de classe. La navalla d’un era més llarga que la de l’altre. Punxada al ronyó, sang. Ni policia ni ambulància. El ferit cap a casa (després vam saber que els pares el van portar a l’ambulatori; res greu). Com canta Rubén Blades, “nadie salió, no hubo curiosos, no hubo preguntas, nadie lloró”.

El director de l’escola va fer allò que ara diríem investigació interna. I uns quants vam passar per l’interrogatori. “Cuénteme lo que ha visto”. Ningú va dir res. Cap dels que vam ser interrogats seguia cap consigna pactada. No ens havíem posat d’acord, perquè teníem interioritzat el que havíem de dir, el que havíem de fer.

La ficció, sobretot la cinematogràfica i la televisiva, sovint parla dels codis de conducta dels barris, fins i tot glamuritza els comportaments. Però nosaltres érem uns marrecs de Nou Barris incapaços de construir cap relat que no fos el següent: la baralla ha sigut entre dos que manen; per tant, ja s’ho faran, però no serem tan idiotes de xerrar per si de cas. I, esclar, a l’autoritat representada pel director de l’escola res de res.

Bé, aquell record em tornava de tant en tant. En alguns barris obrers hi ha hagut corrents de brutícia moral que a vegades s’han celebrat des de fora com a signes d’identitat, orgull de classe. En realitat és una merda. Fa un parell d’anys, vaig trobar una bona descripció d’aquell incident en un llibre del francès Alexis Jenni, “L’art francès de la guerra”. “Volen que els forts siguin forts, que els febles siguin febles. Volen que es vegi la diferència, que l’evidència sigui un principi de govern”.

Jenni parlava dels feixistes francesos d’avui, però a mi em va fer pensar en qui des de fora parla de consciència de classe pel boc gros, en qui, sense mala fe, vol que es noti la diferència de classe com a mostra d’orgull, en qui sense voler ens identifica com a dèbils i per tant justifica sense saber-ho que l’evidència de la força dels més forts sigui el principi de govern.
Tenir consciència de classe és una altra cosa. És saber que tolerar la injustícia entre nosaltres equival a permetre que qui mana sigui injust i implacable amb nosaltres.

Conciencia de clase zombie (2) (Versión en castellano)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s