Consciència de classe zombie (4)

Boutardieu“Jo sóc anarco-nazi-pacifista”
La Barcelona preolímpica ja gairebé olímpica. Quina música sonava al Turó de la Peira, a la Prosperitat, a Porta, a la Sagrera, al Guinardó o al Camp de l’Arpa? Quins llibres es llegien en aquells barris? Quines pel·lícules anàvem a veure a cinemes que ja no existeixen? Què buscàvem en pubs de barri on a vegades la policia treia la porra? Existia una “cultura de barri”? Per què en diem barri d’aquells barris, però no de Sarrià o la Bonanova?

El barri, la paraula, arrossega moltes connotacions. “Avui no podem veure’ns. He quedat al barri”. Així marcaves un territori? “Fem rock de barri”. De quin? “Al barri hi ha de tot”, deia la propaganda de l’Ajuntament. Què volia dir? Que ens havíem de quedar al barri, que la ciutat en el seu conjunt no era nostra? Era això? Si no hagués sortit del Turó de la Peira no hauria conegut gent d’altres barris com els que vam coincidir tantes vegades en un bar a tocar d’una comissaria. Un dia caldrà parlar del paper de les comissaries en el paisatge de les ciutats. Un dia.

D’aquella colla precària, el que no estava a l’atur treballava. Un en una fàbrica de cotxes. Un de missatger. Un en una empresa química. Un d’administratiu. Un de mosso de magatzem. Tot homes, sí, amb tot el que això implica. Sí, classe obrera, una que potser amb els anys imaginaria que sortia d’una pel·lícula de Ken Loach però que en realitat era més com la de les pel·lícules de Mike Leigh o dels germans Dardenne, sempre gestionant a empentes i rodolons el conflicte entre la solidaritat de classe i la naturalesa tòxica de l’entorn social, sentimentals i mesquins alhora. Dos encara estudiàvem a la universitat. Jo no vaig acabar la carrera. No calia, de fet. Recordo la primera feina com a periodista quan encara era alumne. “Oblida tot el que t’han ensenyat a la facultat, no serveix per a res”, em va dir el director d’aquell setmanari. No tenia tota la raó, però també la tenia. Després vindria allò el Pla Bolonya i la mercantilització de l’ensenyament.

Quina era la nostra cultura de barri? Un garbuix construït de manera autodidacta, més o menys vinculat als codis de les tribus urbanes, allò que el marc teòric descriu com a subcultura, per sota de la cultura, quines coses…
Practicàvem el gregarisme potser per necessitat: poc espai hi havia a les cases d’aquells barris per quedar-te tancat amb les teves dèries en una habitació moltes vegades compartida amb germans.
Tribus desorganitzades que semblaven creades per un marxista nihilista. Se suposa que les tribus urbanes generaven conductes forjades en la col·laboració interna i la confrontació amb les altres tribus. Idealitzacions teòriques. A la casa ocupada alguns et miraven malament si treballaves. Sí, la lluita de classes també existia a les cases ocupades. La tribu tolerava molt poc la dissidència.

En aquella colla precària hi havia dos punks, dos heavys i dos mods compartint perplexitat. Cadascú duia una motxilla familiar i cultural pròpia que musicalment anava de la copla i la rumba a la nova cançó i la salsa. Alimentàvem la curiositat amb els gustos gregaris característics de cada tribu, però coincidíem en algunes coses: Kortatu, Lovecraft, Dashiell Hammett, el soul i Motörhead. També la cervesa, el carajillo (encara no havíem après a dir cigaló) i la farmàcia. Políticament érem un producte del temps i del barri, una estructura líquida d’anarquisme llibertari, estalinisme i socialisme independentista. Antisistemes sense articular. “Jo sóc anarco-nazi-pacifista”, deia un. Això. Gotes d’odi, unes quantes, i de masclisme i d’aquella cosa tan masculina de voler tenir l’última paraula i que tantes vegades havíem vist als bars. I txapes de HB i fotos de Greta Garbo.
De sobte a un que coneixies d’algun sarau l’empresonaven per ser el nòvio de la germana d’un cosí d’un membre d’ETA. O, com va passar uns anys després, algú desapareixia un parell d’anys, i no sabies si havia mort de sobredosi, havia fugit o l’havien engarjolat. “Tranquil, està bé. Conec un que m’ha dit que va estar amb ell en un chavolo de la Model i que ara està a Madrid. L’audiència nacional”. Quines coses feia Garzón.

No sabíem res de dominació cultural ni d’hegemonies. Una lectura et duia a una altra, però sobretot odiàvem la condescendència, que tanmateix aplicàvem de tant en tant (però això ho explicaré un altre dia). Si algú hagués aparegut per aquell bar al costat d’una comissaria explicant-nos quina havia de ser la nostra cultura, l’hauríem apallissat. O potser ens l’hauríem mirat com ens miràvem aquell alcalde que deia que vivíem en la millor ciutat del món. A cagar a la via, és l’expressió.
No ens podíem sentir superiors per llegir un llibre o anar a un concert, perquè quina superioritat moral hi havia en viure com vivíem en aquella Barcelona, tan conscients com n’érem, de les nostres deficiències? Vivíem en una realitat de la qual no es podia fugir, i de fet és possible que ni volguéssim sortir-ne, perquè aquella realitat era nostra i al mateix no era la realitat que altres, des de fora, volien que fos la nostra. Era una realitat complexa, contradictòria, gens uniforme, unes vegades brutal i altres meravellosa, però en cap cas podia ser la realitat inventada que altres ens han volgut fer creure, senzillament perquè no la vivien.

Vist avui, potser llegíem per no sentir-nos inferiors, perquè no ens poguessin enganyar. No ho sé, alguns teòrics no pregunten mai a les persones per què fan el que fan. O no sempre fan les preguntes correctes.

Conciencia de clase zombie (4) (Versión en castellano)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s