Identitat zombie (1)

Patrice Lumumba

“Passeu cap a dins, que aquests avions no són dels nostres”
A vegades la mare treu a passejar els records. Ella encara no havia fet els cinc anys quan va començar la Guerra Civil. Vivia a la Sagrera, barri de fàbriques com la Hispano Suiza, després Pegaso i avui un parc que s’hauria de dir Hispano Suiza i no Pegaso. Moltes dones treballaven a la Fabra i Coats, la fàbrica de filatures de Sant Andreu. La mare explica que quan van començar els bombardejos feixistes a Barcelona, una mala experiència va fer que molta gent no volgués baixar als refugis, que de fet eren les andanes del metro. Una vegada s’havien inundat i hi va morir molta gent. En comptes de baixar als refugis, moltes famílies es quedaven a casa.

Un dia la mare i la seva germana estaven al balconet de casa, quan van veure uns avions. Segurament anaven a bombardejar la Hispano Suiza, un dels objectius estratègics de l’aviació feixista. La meva àvia, en sentir la remor, va cridar les filles. Elles, assenyalant el cel, van contestar: “Mira, mama, són dels nostres”. Devia ser el 1937 o el 1938, i per tant la mare tenia sis o set anys. Ja tenia clar que hi havia un “nosaltres” i un “ells”, perquè eren temps de caixa o faixa.

L’àvia, suposo que d’una revolada, va agafar les filles. “Passeu cap a dins, que aquests avions no són dels nostres”. Les bombes van caure, però elles se’n van sortir. Si no, és evident, aquest text no existiria.
Jo diria que no tenia ni cinc anys quan la padrina em va dur a visitar una amiga seva, pagesa al Maresme. Amb ella treballava un home negre que va venir a saludar-me. La història me l’han explicat, perquè jo no la recordo. L’home em va donar la mà. Jo la hi vaig encaixar, i tot seguit vaig espolsar-me-la. Es veu que vaig dir que pensava que m’havia tacat la mà de negre. Era el primer cop que veia un home que no fos blanc. Ell va riure, i, segons m’han explicat, després vam estar una estona jugant plegats.

Sovint hi penso en aquesta història, i vull creure que allà hi havia un “nosaltres” basat en la diferència. Tanmateix, és una construcció psicològica fictícia. No puc romantitzar aquella reacció tan purament prosaica. De la mateixa manera que no puc convertir-la en una mena d’ou de la serp. En canvi, sí que recordo que quan ja devia tenir uns tretze anys i la padrina em va recordar aquella història, vaig sentir vergonya pel que havia fet. I a partir d’aquell record vaig construir una angoixa. I allí vaig covar un sentiment irrenunciable: no diria mai que no sóc racista, si més no públicament.

Molts anys després, al 2002, vam anar a veure una exposició sobre “El cor de les tenebres” de Joseph Conrad a la Virreina, al cor de la Rambla. Més que sobre, era a partir d’“El cor de les tenebres”. Era una mostra magnífica sobre la impunitat del colonialisme. El focus el centrava en l’explotació belga del Congo, una realitat també ben evident si visites segons quins llocs de Brussel·les (no som els únics amb problemes amb el passat). L’exposició explicava molt bé els moviments d’alliberament, la lluita de Patrice Lumumba i la posterior aniquilació física i ideològica de tot allò que va representar el primer ministre de la República Democràtica del Congo.

Com a blanc barceloní educat al Turó de la Peira, la lluita de Lumumba era la meva, perquè era una idea reconfortant i vigorosa pensar que érem “nosaltres”. Black power, “Strange fruit”, say it loud, els drets civils, el soul, Angela Davis, Malcolm X, Àfrica!!! El camí de l’exposició, aquell viatge al cor de les tenebres, acabava darrere una porta. En obrir-la hi havia un home assegut davant una taula. Et convidava a seure-hi. A la taula hi havia un mapa, que ell mirava mentre explicava quina ruta havia seguit des que va sortir de Burkina Fasso. Va necessitar tres anys per arribar a Barcelona. Va dormir durant uns mesos a la plaça de Catalunya. Després havia aconseguit algunes feines al camp, com aquell treballador que em va donar la mà trenta anys enrere. Ho explicava amb paciència. Era un relat de vida, en cap cas remenava retrets.
De sobte, aquell “nosaltres” que havia construït a l’exposició es va capgirar. Nosaltres no érem Lumumba. Nosaltres érem els altres, els que vam enviar Kurtz a trobar-se amb les nostres tenebres.

Identidad zombie (1) (Versión en castellano)

Anuncis

2 pensaments sobre “Identitat zombie (1)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s