El mur de les declaracions (4)

Muro-de-Berlin-1961-1989-Ciuda_54419650613_54028874188_960_639Quarta entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, sobre aspectes diversos relacionats amb el fet musical, social i polític, i l’Anís del Mono.

Quimi Portet
“Hi ha un jo que fa discos i un jo que viu. I no tinc per què compartir els meus vòmits. Estic més a prop del músic patxanguero de festa major que del poeta maleït que es fa sang i s’enganxa els collons amb el piano. La música la faig per ser feliç. Si una cosa em produís un xoc emocional molt gros, no la cantaria. Procuraria oblidar-la. Per això s’ha inventat l’Anís del Mono”.

Santi Balmes (Love of Lesbian)
“La gent ens ha legitimat, i això és el més maco que ens ha passat. Vam començar amb tres discos en anglès i l’autoestima baixíssima. Tothom era més cool i més guai que nosaltres. Quan vam fer el canvi al castellà amb Maniobras de escapismo (2005), al segon concert la gent ja cantava els temes. Això ens va fer agafar una confiança en nosaltres que mai no ens havien donat. Abans érem els indies de l’indie”.

Rubén Blades
“En els últims temps s’han produït canvis. Només cal veure el que ha passat a Egipte, Xile, Guatemala i l’Argentina. Però això no vol dir que no es puguin repetir els foscos i amargs dies de les dictadures. Per això cal seguir cantant aquestes cançons, perquè no s’oblidin els sacrificis de màrtirs com Víctor Jara i Óscar Arnulfo Romero”.

Jonas Kaufmann
“A Europa hi ha una gran crisi que afecta tot el que depèn dels diners públics. A Alemanya, on els danys no són tan dramàtics, hi ha tants teatres d’òpera que el més probable és que la meitat hagin de tancar. Però la gran pregunta que cal fer és: quin és el resultat de prendre segons quines decisions? La història demostra que la cultura és necessària. Retallar en cultura i educació és retallar el futur de les noves generacions”.

Ramon Rodríguez (The New Raemon)
“Un problema d’aquest país és que la feina de músic o d’escriptor no es veu com un ofici. A casa sempre em van donar suport. Assajàvem els dissabtes al garatge i al meu pare li semblava millor que estiguéssim allà que no a la muntanya fumant porros. Però fins que no he començat a guanyar-me la vida amb les meves cançons el meu pare estava molt preocupat. No ho veia com una feina. Si això passa amb la família, imagina’t amb la resta de la gent. El més divertit és que ara el meu pare s’ha jubilat i em fa de gestor. Ensenya les entrevistes a la gent i entén que és una feina”.

Miguel Ríos
“En la política no hi vaig entrar sent innocent, com sí que ho vaig fer en la música. En la política hi vaig entrar per ajudar el PSOE sabent el que feia i conscient que hi havia la possibilitat de moviments estranys en la foscor. Però en no tenir-hi militància, ni obediència deguda ni raons d’estat, amb els polítics sempre tens la possibilitat de tornar-t’hi i engegar-los. Pots denunciar-los i posar-te del costat dels que fan una vaga perquè s’ho mereixen”.

Víctor Manuel
“Segurament Teddy Bautista va confiar en qui no ho havia d’haver fet. El temps em donarà o em traurà la raó, però estic segur que Teddy Bautista no es va emportar res a casa. Hi confio, perquè si no seria l’enèsima punyalada”.

Jaume Aragall
“Alfredito Kraus –jo sempre li deia Alfredito, perquè érem molt amics– deia que un nen pot estar dues hores plorant però la veu sempre la té a lloc. Mai no es queda afònic. Para de plorar perquè es cansa, no perquè la veu es faci malbé. «Recorda’t del nen que plora», em deia”.

Joan Garriga (La Troba Kung-Fú)
“És curiós. Viatges molt i pots parlar dels avions o d’un barri de Nova York, però també has de tenir la tranquil·litat de poder parlar de la C-17. Quan ho fas, de cop comença a brollar i ja no ho pots parar. I ha sigut així, com deixar l’aixeta oberta passés el que passés, com un exercici gairebé vital. És que al final totes les músiques que escolto i que m’impressionen sovint són molt localistes”.

Félix Buget (fundador del segell Blanco y Negro)
“Nosaltres vam viure aquell canvi espectacular a partir de l’Studio 54, que va marcar un abans i un després en la manera de viure les discoteques. Abans de l’Studio 54, a la discoteca tothom hi estava assegut. Hi havia tauletes i venia el cambrer a demanar-te què volies prendre, i després hi havia una pista petitona al mig. L’Studio 54 va canviar el concepte: tot fora, només una pista gegantina i tothom a ballar. Es tractava d’entrar a la discoteca i ballar. Abans la discoteca era un lloc per anar a lligar i escoltar música”.

Jaume Pla (Mazoni)
“En aquest disc [Sacrifiqueu la princesa] no toco gairebé gens el tema tan candent avui en dia de la situació social i econòmica. És més des del punt de vista emocional. El que passa és que tot són vasos comunicants. Segurament hi ha molta més tensió en les relacions perquè la gent està molt més pressionada econòmicament i socialment. El disc va més de relacions emocionals que de contextos econòmics o socials, però sí que crec que una cosa pot tenir relació amb l’altra”.

Anuncis

El mur de les declaracions (3)

BerlinWall-660x547Tercera entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, sobre el punt de vista femení, el gènere i, sí, el masclisme.

Rocío Márquez
“En el flamenc no s’interpreta igual que una dona surti de festa o que ho faci un home. Tanmateix, tenim un camí fet gràcies a Carmen Linares, Mayte Martín i moltes dones que han lluitat per trencar estereotips, com ho va fer la Niña de los Peines en un època en què ser dona i artista pràcticament volia dir ser una dona de la vida”.

Anna Roig
“Vam començar fent versions de cançó francesa i la majoria eren d’homes. En recordo alguna d’Édith Piaf, però que li escrivien homes. I de Michèle Bernard, una autora de Lió. Havíem cantat una mica de tot, però sobretot de Brel, Gainsbourg i Nougaro, que m’agrada molt, tot i que a vegades tinc problemes amb el gènere. M’agradaria cantar Le cinéma de Nougaro, en què diu que filmaria un pla dels malucs d’una dona. La trobo molt ben escrita, però potser no m’escauria gaire cantar-la o m’hi trobaria estranya. Tot i així, de Nougaro havíem cantat Une petite fille, que explica que ell està perseguint una noia pels carrers de París, plovent a bots i barrals, i li diu «Espera’m, t’estimo» amb aquell neguit”.

Sílvia Pérez Cruz
[sobre el concert al Teatre Tívoli amb Raül Fernàndez]
“L’endemà del concert em sentia com si hagués parit, amb mal als ossos i fins i tot als engonals. Vaig tenir la sensació que no podria tornar a fer un concert així en dos mesos”.

David Carabén (Mishima)
“Sempre he intentat obrir les meves cançons fins al punt que el «jo» pugui ser una dona. Curiosament, tenim molt èxit entre lesbianes. En el nostre perfil de Facebook moltes noies ens han demanat que dediquem cançons a les seves nòvies. Intento evitar el gènere sempre que puc. És la funció del pop: I love you. I com més gent sigui aquest «I», més bona serà la cançó. Una bona cançó no ha de tenir ni gènere ni edat”.

Russian Red
“Hi ha coses que em semblaven normals però que no ho són. A Los Angeles hi ha més dones prenent decisions, mentre que aquí em veig sempre envoltada d’homes. Aquí hi ha una mentalitat molt masculina i la gent es permet moltes llicències perquè sóc dona. Si et canvies el pentinat, sempre hi ha algun paio que et diu que sembles una lesbiana”.

Jabier Muguruza
“[La cançó] Beldurrak [T’he despertat] parla de la por, però no vaig ser conscient que parlava d’una dona fins que vaig llegir la traducció al castellà, perquè en euskera no hi ha gènere. Potser va ser una opció lingüística de l’Iñaki Irazu en fer la traducció. De tota manera, també m’interessa que, en un poble de machotes com el País Basc, el protagonista sigui un home que té por però que no identifica quina por és”.

The Mamzelles
[Paula Ribó] “Moltes vegades a les proves de so abans d’un concert els homes ens fan sentir com si fóssim extraterrestes. Et miren com dient: «A veure què faran aquestes»”.
[Bàrbara Mestanza] “Crec que en general les dones acceptem com a normals coses que no haurien de ser-ho […]. Trobo que a Twitter hi ha molts homes, o almenys són els que més parlen. I a vegades els comentaris que hi fan no són valorant la nostra feina, sinó altres aspectes. […] Una periodista ens va dir un dia: «Teniu tots els nois de la redacció molt revolucionats per venir a veure-us, com que sempre ensenyeu tanta cuixa…». Bé, espero que també vinguin per la música”.

Luz Casal
“Com que vaig començar molt joveneta, he viscut moments una mica estranys, per dir-ho suaument. Ser independent i sobretot tenir les idees clares m’ha alleujat d’aquests aspectes negatius, tot i que encara percebo certes coses. Quan ets dona i et dediques a la música, trobes homes de la vella escola que pensen que la teva dedicació és diferent, és a dir, menor. Però jo no sóc ni mestra ni psicòloga, així que el que faig és passar d’aquestes persones”.

Mónica Naranjo
“Ningú ha intentat fer-me una proposició deshonesta. El que sí que sento és que les dones vivim en una indústria discogràfica en què juguem amb menys avantatge, perquè la indústria sempre la porten els homes. En tots els anys que fa que estic en el món de la música, a Espanya no he conegut cap presidenta d’una multinacional. No ho tenim més fàcil”.

Leiva
“No considero que en els meus textos la figura de la dona tingui un halo de ressentiment. I, si n’hi ha, és amb una dona en concret. Intento buscar un equilibri entre la sinceritat emocional i el respecte. Potser de vegades l’honestedat amb el sentiment que tinc se m’escapa de les mans”.

Cultura popular zombie

personatges-201115Sovint llegeixo i escolto laments desesperats sobre l’alienació individualista. Cors esquinçats que busquen el fil reparador en una Arcàdia popular i comunitària l’accés a la qual només és permès a qui abans hagi fet acte de fe redemptora. Llegeixo i escolto, i gairebé sempre són veus que vénen de Madrid, d’allò que aquestes mateixes veus descriuen com a classe mitjana blanca acomodada i que parlen d’un món estrany, si més no per a mi. No acabo d’entendre què és el que volen aquesta gent que pontifiquen a tot hora (també de matinada), segurament perquè la realitat que expliquen té poc a veure amb la meva. Diuen que no tenen arrels, que el sistema ha engrunat la cultura popular. Llegeixo i escolto, i em sap greu, pateixo perquè no m’agradaria patir com ells. Però per què no sento el que ells senten? Quin és el meu error?

A vegades em pregunto si no menystenim allò que anomenem teixit social (i associatiu) català. Aquest teixit és l’arrel més poderosa que tenim. Ho sap a Nou Barris tothom que veu cada dilluns com es mobilitza la PAH, que és el que feien allà mateix les associacions de veïns fa quaranta anys. I ho sap tothom que veu com ens apleguem en activitats reivindicatives o festives, purament lúdiques o amb interès gremial. Dimonis, que la tradició coral catalana la van crear els obrers!

És cert que la voracitat institucional intenta anorrear aquesta força associativa atribuint-se mèrits que no li corresponen, però encara a empentes i rodolons seguim aquí, en un territori curiós, on cada poble, cada barri, és un garbuix d’associacions a les quals no donem prou importància potser perquè les hem tingut sempre al costat. Potser sí que som individualistes, però fem pinya gairebé sense voler, encara que defugim les concentracions gregàries. Com diu l’Antonio Baños, de costellada en costellada fins a la victòria final. Tenim la identitat repartida en tota mena de participacions de loteria, una per cada associació, hi tinguem o no un vincle directe. La clau és el tarannà associatiu. Que quan ens hi posem… fins i tot sortim un parell de milions a votar el que no ens deixen votar. O apleguem una pila de diners per reconstruir Can Vies.

I la cultura popular, ai, la cultura popular. Comercialitzades o no, sortim als carrers i a les places així que arriba la festa major, la festa mitjana o la festa petita. Podem fer tota la broma que vulguem sobre el ball del fanalet, però ballem. Establim una xarxa d’afectes a vegades invisibles. Ja passa això, que fem coses a les quals donem poca importància potser perquè fa massa temps que les fem. Sí, la cultura de l’esdeveniment és terrible i temible, però no per l’esdeveniment, sinó perquè busca segrestar els nostres esdeveniments quotidians sota la funesta direcció d’un director escènic i el somriure d’un polític que ens ofereix com a clients a una marca de cervesa mentre calcula el guany electoral que en podria obtenir.

Però som gent de revetlla, aquest és el nostre esdeveniment. Tenim desenes de cançons que en parlen, de revetlles, de festes majors, d’envelats. Tant li fa l’estètica, la música, els vestits i les edats. La clau és la revetlla, la celebració abans del descans. Que això també funciona així: fem la festa sabent que tindrem el descans. Més que rauxa i seny, festa i organització. I malament rai si a una revetlla hi has d’anar lliure de pecat, redimit de ves a saber quina mala consciència. A la festa hi vas tal com raja, culpable o innocent, que ningú t’ha de mirar si carregues o no amb una ànima pura.

No m’agradaria viure en un lloc sense revetlles. Ni m’agradaria que algú ens digués quina hauria de ser la cultura popular de cadascú, perquè si es popular vol dir que és viva, que la fem viva perquè la construïm dia a dia, sense pensar-hi. La anem aixecant maó a maó, i no ens cal cap maoisme alliçonador.

El mur de les declaracions (2)

muro3-650x400Segona entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, retalls històrics més o menys connectats amb d’altres del present.

Miguel Bosé
“Sóc completament bilingüe italo-espanyol i gairebé trilingüe perquè als quatre anys vaig entrar al Liceu francès. Les llengües són un tresor, t’obren cultures i t’amplien horitzons. Després vaig aprendre l’anglès i el portuguès, i ara estic estudiant alemany, un idioma preciós. Des de molt petit ja volia aprendre alemany, però la meva mare no em deixava perquè durant l’ocupació alemanya Milà va ser una ciutat arrasada amb bombes dues vegades, i a la meva mare el so de la llengua alemanya li molestava molt. Era comprensible”.

Luis Eduardo Aute
“Jo tenia uns dos anys quan les forces aèries dels Estats Units van bombardejar Manila durant l’ocupació japonesa. Els pares i l’àvia em van explicar que vam estar tretze dies refugiats en un hospital. I recordo vagament sobretot l’olor dels morts, una olor molt específica que quan la torno a notar em porta a aquell moment”.

Bobby McFerrin
“Els meus pares omplien la casa amb música de tota mena, des d’òpera i simfonies de Bach fins a jazz, blues i tot allò que els sonés bé. En aquella època, fins i tot escoltar la ràdio era fascinant perquè podies sentir la música més diversa. Per tant, crec que aleshores estava ben preparat per tenir la ment oberta. Mentre el meu fill Taylor creixia he passat moments molt interessants, perquè a ell li agradava escoltar hip-hop, i de vegades jo discrepava de les seves eleccions. Simplement, no em sento còmode escoltant cançons sobre violència i malediccions, sóc aquesta mena de músic antiquat. Però respecto el seu camí i les seves influències”.

Manel Joseph (Orquestra Plateria)
“Érem, diguem-ne, una orquestra barateta, que tocava totes les hores del món i que s’entregava a tota meva de causes reivindicatives, i això va ser el que ens va fer sortir al carrer. I, de mica en mica, el boca-orella va fer la seva feina. Molts estudiants que ens veien a Barcelona després, quan anaven al poble, exigien a la comissió de festes que portés aquells paios de Barcelona que eren tan brutals. I aquells senyors, encara que no els agradés el que fèiem, havien d’acceptar perquè omplíem l’envelat”.

Carlos Segarra (Los Rebeldes)
“Quan va acabar la dictadura i mentre no se sabia què era legal i què era il·legal, la gent es podia fer un porro davant dels grisos perquè no tenien clar si et podien detenir o no. Per mi la Barcelona d’aquella època, del 1976 al 1982, era la capital del món. Després van venir els que van venir i es va convertir en la capital de Catalunya, que no està malament, però m’agrada més ser capital del món”.

Marinah (ex Ojos de Brujo)
“La gent està molt perduda. L’objectiu és ser feliç, perquè si no ho ets és que t’han guanyat la partida. En temps de crisi, estar alegre és gairebé revolucionari. El més revolucionari no és cridar i enfadar-se. El meu avi i el meu pare van cridar, i tots dos van anar a la presó. Ara hem de buscar altres maneres, trobar un punt espiritual en les relacions i sobretot fer cas dels nens”.

Carles Santos
“A les administracions hi ha molta gent que és bastant deficient culturalment. Aquest és un país culturalment important, inquiet, ric, que ha tingut moments gloriosos, però ara tot això es complica. I és greu. Entre un plat de llenties i una sonata de Beethoven ara estàs forçat a triar les llenties perquè s’ha de menjar, quan l’ideal seria que poguéssim menjar i també escoltar la sonata”.

Vinicio Capossela
“Els locals on sona el rebétiko s’estan multiplicant a Grècia, i molts joves s’hi senten identificats. És una música que ens parla del que som i del que volem ser quan perdem, o, més ben dit, quan ens prenen el món. Tocar i encara més escoltar el rebétiko és un acte polític, sobretot al sud d’Europa”.

Manolo García
“M’he criat i he viscut en aquest barri, el Poblenou. Estic impregnat de carrer. Sóc de barri encara que ara porti una vida més aburgesada. Quan vaig descobrir els Clash, gent obrera amb missatge, vaig veure la gran dicotomia: sí, són combatius, enrotllats, però comencen a fer-se milionaris. En els meus plans no hi havia ser milionari ni famós. Els meus plans eren ser un pelut, follar molt, drogar-me molt, ser un hippie a Eivissa i tocar rock’n’roll. Al final, ni follo molt, ni em drogo molt ni porto els cabells llargs [riu], però faig música. He complert el centre del desig, perquè la resta no la desitjava. No volia ser ric ni important”.

Loquillo
“Honor i lleialtat són valors personals sobre el que està bé i el que està malament. En això sóc molt de classe obrera, com ho era el meu pare. Hi ha coses que estan mal fetes i línies que no es poden creuar. Quan algú està creuant aquesta línia i t’intenta involucrar, els codis es trenquen. Jo he tingut amics molt durs, que han estat a la presó, i durant el temps que eren a la presó em deien que no els anés a veure perquè no volien involucrar-me. Això és un codi. Però si algú et demana alguna cosa sabent que et fot en un embolic, és un cabró”.

El mur de les declaracions (1)

el murEntrevistar músics forma part de la meva feina, i en els últims tres anys n’he entrevistat de tota mena. En aquesta secció aniré penjant coses que m’han explicat en els últims tres anys i que s’han publicat al diari Ara. Comencen aquests 10.

Albert Pla
“Quan mori espero que un dels meus llegats socials sigui no haver votat mai. El Parlament em fa molt riure. La meva intel·ligència no dóna per entendre-ho. No m’aclareixo ni amb la gent del grup de WhatsApp de P-5 del meu fill”.

Giulia Valle
“Estic bastant desencantada. Fa dotze anys que em vaig instal·lar al Poble-sec, i no m’està agradant això en què s’està convertint el barri. No em sento a gust en molts d’aquests esdeveniments d’artisteig underground. I la resta de Barcelona, que s’ha convertit en un gran parc temàtic per satisfer el turista de torn, tampoc m’inspira absolutament res”.

Nacho Vegas
“Les meves cançons no neixen de sentiments gaire concrets, sinó de percepcions, del fet de llançar mirades que també expressen contradiccions, dilemes i ambigüitats”.

Mikel Erentxun (Duncan Dhu)
“M’encantaria que els fans de Nacho Vegas escoltessin Duncan Dhu. Si El duelo fos el disc d’un grup nou, sense passat, potser podria arribar a aquest públic. Però Duncan Dhu, per bé o per mal, sí que arrossega un passat que pot ser una càrrega molt feixuga per a determinada gent. L’èxit no es perdona, i encara menys en el món indie”.

Mala Rodríguez
“Encara estem sota la influència d’uns patrons obsolets pel que fa a les relacions, i ens fem mal perquè no sabem com fer les coses. És com si no haguéssim entès que ens hem de respectar, primer a nosaltres mateixes i també als altres. A l’escola no ens ensenyen a tenir relaciones saludables. M’agrada pensar en els més petits, perquè aprenen tot el que veuen i és important que els grans siguem un bon exemple”.

Paul Anka
“Per a Sinatra hi havia una línia vermella: odiava la cocaïna; odiava les drogues, excepte la marihuana. Sí, bevia, però tothom beu. En part va portar l’estil de vida d’un ídol d’adolescents perquè ho era, però no va ser autodestructiu. A ell i agradava beure, li agradaven les dones i li agradava ser Frank Sinatra”.

Duquende
“Un dia a Central Park, a Nova York, se’m va apropar un home. Em va dir que no entenia les paraules de les meves cançons, però que sí que entenia els sentiments. I l’home es menjava les llàgrimes després de sentir-me cantar per seguiriyas”.

Khatia Buniatishvili
“Els drets humans encara no són respectats a Rússia. Una part dels territoris de Geòrgia estan actualment ocupats pels russos. Hem passat prou guerres al segle XX per saber que les polítiques imperials no fan cap bé. Així i tot, el govern rus continua castigant les minories, empresona gent per motius polítics i persegueix l’homosexualitat”.

Susana Baca
“Un país que no inverteix en la seva cultura viva, en els seus artistes, i que no valora els coneixements ancestrals és un país que mor. Desapareix la seva ànima enmig de la voràgine de la globalització”.

Pascal Comelade
“Vam fer un concert a la plaça Rovira. El repertori era una història del riff del rock’n’roll, amb temes com Whole lotta love , Smoke on the water , Louie Louie , You really got me … Al final de tot, va arribar un senyor d’uns 75 anys amb dues bosses de la compra, i em va cridar: «Tu, tu, vine aquí. Quan has tocat el Paranoid de Black Sabbath he plorat». Això vol dir que totes aquestes històries del passat, el futur, el futurisme i les avantguardes no volen dir res. És una sola vida, la relació humana, el plaer i res més”.

Identitat zombie (2)

  1. Pilota

“¿Y tú por qué eres del Espanyol?”
Billar a quatre bandes. Una és el que ets. Una altra, el que creus que ets. La tercera banda és la imatge que projectes. I la quarta, el que creuen els altres que ets. La identitat rebota a les quatre bandes.
No recordo ni quan ni per què vaig decidir que el meu equip de futbol seria l’Espanyol.

A casa el futbol no era cap passió, si més no, no ho era amb els meus pares. No tinc cap record del pare mirant el futbol, però sí de mirar-me els toros amb l’avi. Del pare tinc una imatge compartida, quan a les tardes, després d’una jornada laboral que devia començar a les cinc o les sis del matí, s’asseia al sofà i sintonitzava Radio Maritim. Era una emissora alemanya, crec que d’ona curta. Sonava música clàssica i també orquestracions d’aquelles del Ray Coniff. Vull pensar que ell aprofitava per dormir, però no ho sé del cert. També recordo mirar plegats les notícies a la tele, en silenci, menys quan, uns anys més tard, discutíem cada cop que hi havia un atemptat d’ETA. A l’habitació, a la paret del meu llit, tenia un cartell electoral de HB i fotos d’Olivia Newton John i Claudia Cardinale. Tot alhora. El meu germà petit es va fer de la Reial Societat. El gran era culé, però no recordo parlar amb ell de futbol. Tampoc amb les meves germanes.

Quan ets un marrec, t’agrada més jugar a futbol que mirar un partit per la tele. Suposo que algun dia vaig ser conscient que al barri tothom, o gairebé tothom, era del Barça o del Madrid, i vaig decidir fer-me de l’Espanyol.

Molts anys després, a Gijón, un músic asturià que coneixia les coses que escrivia a Rockdelux, i amb qui havíem parlat de revolucions, independències i obrerisme, em va preguntar ple de perplexitat per què era de l’Espanyol. No ho podia entendre. Vaig contestar el que sempre contestava en l’àmbit musical. Que el Barça representava el mainstream, l’hegemonia cultural, i que per tant només podia ser de l’Espanyol. De fet, vaig dir, no entenia per què hi havia gent lluitadora, underground, independent, que era del Barça. Uns anys abans li vaig dir el mateix a un músic basc encara més perplex que l’asturià.

La meva resposta és una collonada, però així i tot té una petita llum. En una ciutat com Barcelona, ser d’un equip com l’Espanyol per decisió pròpia, sense tradició familiar que ho justifiqui sentimentalment, és si més no estrany, una boutade. Podent triar una carta guanyadora, vaig triar una baralla sense trumfos.

Què diu de mi aquesta decisió? Penso que, inconscientment, vaig fer servir la tria per enfrontar-me a les contradiccions, o per preparar-me per a un dels grans combats de la vida: la construcció de la identitat a partir de les contradiccions. En comptes d’identitat podria haver escrit diferència (mai distinció), però Deleuze m’atabala massa.

Aquesta identitat va passar proves que avui només puc descriure com a zombies. Devia tenir uns 20 anys, cap a finals dels 80. Un diumenge vaig agafar l’autobús 34 per anar del Turó de la Peira a Sarrià, al camp de l’Espanyol. Era un partit sense més importància. No recordo el rival, però no era cap equip dels que arrosseguen afició. El meu lloc al camp era el gol sud, el territori feixista dels Brigadas Blanquiazules, una colla de skins criminals. Mala peça al teler d’aquella Barcelona que volia projectar-se moderna.
Al camp hi anava sol, i aquell diumenge hi vaig anar vestit amb una parka mod, amb la bandera soviètica i l’estelada vermella cosides. Més que imprudència era temeritat. Vaig entrar a l’estadi i, esclar, de seguida vaig topar amb dos Brigadas. Em van mirar. Va ser tan gran la perplexitat, que no van reaccionar. Només em van mirar sense creure el que estaven veient. Vaig passar pel seu costat cagat de por, i amb aquesta por al cos vaig seguir tot un partit del qual no recordo res més. No em van dir res, segurament perquè em van considerar tan insignificant, tan excèntric… I ja passa, que evitem el contacte amb els bojos. Foucault no m’atabala tant.

Un altre diumenge, que en comptes de la parka duia una gavardina blava, en sortir del camp de Sarrià una noia em va interceptar i em va preguntar: “Tu ets pijo?”. Vaig dir que no, perquè no ho era, però crec que la noia va marxar pensant que jo havia fet la de Sant Pere.

Construïm la identitat a batzegades, a vegades prenent decisions visceralment cerebrals que ens acompanyen tota la vida. Sovint establim un brutal xoc de contradiccions que al cap i a la fi és el que ens defineix. Per això crec que malfio tant de la puresa. Per això he intentat aprendre a conviure en la contradicció de ser sever amb alguna gent, condescendent amb altra i absolutament incondicional amb altres. El problema és quan no l’encerto i sóc sever amb qui no toca. O quan sóc condescendent sigui amb qui sigui. Hi penso en aquest joc de contradiccions també quan penso en la cultura, sobretot en la cultura, sigui el que sigui la cultura.

Identidad zombie (2) (Versión en castellano)