Identitat zombie (2)

  1. Pilota

“¿Y tú por qué eres del Espanyol?”
Billar a quatre bandes. Una és el que ets. Una altra, el que creus que ets. La tercera banda és la imatge que projectes. I la quarta, el que creuen els altres que ets. La identitat rebota a les quatre bandes.
No recordo ni quan ni per què vaig decidir que el meu equip de futbol seria l’Espanyol.

A casa el futbol no era cap passió, si més no, no ho era amb els meus pares. No tinc cap record del pare mirant el futbol, però sí de mirar-me els toros amb l’avi. Del pare tinc una imatge compartida, quan a les tardes, després d’una jornada laboral que devia començar a les cinc o les sis del matí, s’asseia al sofà i sintonitzava Radio Maritim. Era una emissora alemanya, crec que d’ona curta. Sonava música clàssica i també orquestracions d’aquelles del Ray Coniff. Vull pensar que ell aprofitava per dormir, però no ho sé del cert. També recordo mirar plegats les notícies a la tele, en silenci, menys quan, uns anys més tard, discutíem cada cop que hi havia un atemptat d’ETA. A l’habitació, a la paret del meu llit, tenia un cartell electoral de HB i fotos d’Olivia Newton John i Claudia Cardinale. Tot alhora. El meu germà petit es va fer de la Reial Societat. El gran era culé, però no recordo parlar amb ell de futbol. Tampoc amb les meves germanes.

Quan ets un marrec, t’agrada més jugar a futbol que mirar un partit per la tele. Suposo que algun dia vaig ser conscient que al barri tothom, o gairebé tothom, era del Barça o del Madrid, i vaig decidir fer-me de l’Espanyol.

Molts anys després, a Gijón, un músic asturià que coneixia les coses que escrivia a Rockdelux, i amb qui havíem parlat de revolucions, independències i obrerisme, em va preguntar ple de perplexitat per què era de l’Espanyol. No ho podia entendre. Vaig contestar el que sempre contestava en l’àmbit musical. Que el Barça representava el mainstream, l’hegemonia cultural, i que per tant només podia ser de l’Espanyol. De fet, vaig dir, no entenia per què hi havia gent lluitadora, underground, independent, que era del Barça. Uns anys abans li vaig dir el mateix a un músic basc encara més perplex que l’asturià.

La meva resposta és una collonada, però així i tot té una petita llum. En una ciutat com Barcelona, ser d’un equip com l’Espanyol per decisió pròpia, sense tradició familiar que ho justifiqui sentimentalment, és si més no estrany, una boutade. Podent triar una carta guanyadora, vaig triar una baralla sense trumfos.

Què diu de mi aquesta decisió? Penso que, inconscientment, vaig fer servir la tria per enfrontar-me a les contradiccions, o per preparar-me per a un dels grans combats de la vida: la construcció de la identitat a partir de les contradiccions. En comptes d’identitat podria haver escrit diferència (mai distinció), però Deleuze m’atabala massa.

Aquesta identitat va passar proves que avui només puc descriure com a zombies. Devia tenir uns 20 anys, cap a finals dels 80. Un diumenge vaig agafar l’autobús 34 per anar del Turó de la Peira a Sarrià, al camp de l’Espanyol. Era un partit sense més importància. No recordo el rival, però no era cap equip dels que arrosseguen afició. El meu lloc al camp era el gol sud, el territori feixista dels Brigadas Blanquiazules, una colla de skins criminals. Mala peça al teler d’aquella Barcelona que volia projectar-se moderna.
Al camp hi anava sol, i aquell diumenge hi vaig anar vestit amb una parka mod, amb la bandera soviètica i l’estelada vermella cosides. Més que imprudència era temeritat. Vaig entrar a l’estadi i, esclar, de seguida vaig topar amb dos Brigadas. Em van mirar. Va ser tan gran la perplexitat, que no van reaccionar. Només em van mirar sense creure el que estaven veient. Vaig passar pel seu costat cagat de por, i amb aquesta por al cos vaig seguir tot un partit del qual no recordo res més. No em van dir res, segurament perquè em van considerar tan insignificant, tan excèntric… I ja passa, que evitem el contacte amb els bojos. Foucault no m’atabala tant.

Un altre diumenge, que en comptes de la parka duia una gavardina blava, en sortir del camp de Sarrià una noia em va interceptar i em va preguntar: “Tu ets pijo?”. Vaig dir que no, perquè no ho era, però crec que la noia va marxar pensant que jo havia fet la de Sant Pere.

Construïm la identitat a batzegades, a vegades prenent decisions visceralment cerebrals que ens acompanyen tota la vida. Sovint establim un brutal xoc de contradiccions que al cap i a la fi és el que ens defineix. Per això crec que malfio tant de la puresa. Per això he intentat aprendre a conviure en la contradicció de ser sever amb alguna gent, condescendent amb altra i absolutament incondicional amb altres. El problema és quan no l’encerto i sóc sever amb qui no toca. O quan sóc condescendent sigui amb qui sigui. Hi penso en aquest joc de contradiccions també quan penso en la cultura, sobretot en la cultura, sigui el que sigui la cultura.

Identidad zombie (2) (Versión en castellano)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s