El mur de les declaracions (2)

muro3-650x400Segona entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, retalls històrics més o menys connectats amb d’altres del present.

Miguel Bosé
“Sóc completament bilingüe italo-espanyol i gairebé trilingüe perquè als quatre anys vaig entrar al Liceu francès. Les llengües són un tresor, t’obren cultures i t’amplien horitzons. Després vaig aprendre l’anglès i el portuguès, i ara estic estudiant alemany, un idioma preciós. Des de molt petit ja volia aprendre alemany, però la meva mare no em deixava perquè durant l’ocupació alemanya Milà va ser una ciutat arrasada amb bombes dues vegades, i a la meva mare el so de la llengua alemanya li molestava molt. Era comprensible”.

Luis Eduardo Aute
“Jo tenia uns dos anys quan les forces aèries dels Estats Units van bombardejar Manila durant l’ocupació japonesa. Els pares i l’àvia em van explicar que vam estar tretze dies refugiats en un hospital. I recordo vagament sobretot l’olor dels morts, una olor molt específica que quan la torno a notar em porta a aquell moment”.

Bobby McFerrin
“Els meus pares omplien la casa amb música de tota mena, des d’òpera i simfonies de Bach fins a jazz, blues i tot allò que els sonés bé. En aquella època, fins i tot escoltar la ràdio era fascinant perquè podies sentir la música més diversa. Per tant, crec que aleshores estava ben preparat per tenir la ment oberta. Mentre el meu fill Taylor creixia he passat moments molt interessants, perquè a ell li agradava escoltar hip-hop, i de vegades jo discrepava de les seves eleccions. Simplement, no em sento còmode escoltant cançons sobre violència i malediccions, sóc aquesta mena de músic antiquat. Però respecto el seu camí i les seves influències”.

Manel Joseph (Orquestra Plateria)
“Érem, diguem-ne, una orquestra barateta, que tocava totes les hores del món i que s’entregava a tota meva de causes reivindicatives, i això va ser el que ens va fer sortir al carrer. I, de mica en mica, el boca-orella va fer la seva feina. Molts estudiants que ens veien a Barcelona després, quan anaven al poble, exigien a la comissió de festes que portés aquells paios de Barcelona que eren tan brutals. I aquells senyors, encara que no els agradés el que fèiem, havien d’acceptar perquè omplíem l’envelat”.

Carlos Segarra (Los Rebeldes)
“Quan va acabar la dictadura i mentre no se sabia què era legal i què era il·legal, la gent es podia fer un porro davant dels grisos perquè no tenien clar si et podien detenir o no. Per mi la Barcelona d’aquella època, del 1976 al 1982, era la capital del món. Després van venir els que van venir i es va convertir en la capital de Catalunya, que no està malament, però m’agrada més ser capital del món”.

Marinah (ex Ojos de Brujo)
“La gent està molt perduda. L’objectiu és ser feliç, perquè si no ho ets és que t’han guanyat la partida. En temps de crisi, estar alegre és gairebé revolucionari. El més revolucionari no és cridar i enfadar-se. El meu avi i el meu pare van cridar, i tots dos van anar a la presó. Ara hem de buscar altres maneres, trobar un punt espiritual en les relacions i sobretot fer cas dels nens”.

Carles Santos
“A les administracions hi ha molta gent que és bastant deficient culturalment. Aquest és un país culturalment important, inquiet, ric, que ha tingut moments gloriosos, però ara tot això es complica. I és greu. Entre un plat de llenties i una sonata de Beethoven ara estàs forçat a triar les llenties perquè s’ha de menjar, quan l’ideal seria que poguéssim menjar i també escoltar la sonata”.

Vinicio Capossela
“Els locals on sona el rebétiko s’estan multiplicant a Grècia, i molts joves s’hi senten identificats. És una música que ens parla del que som i del que volem ser quan perdem, o, més ben dit, quan ens prenen el món. Tocar i encara més escoltar el rebétiko és un acte polític, sobretot al sud d’Europa”.

Manolo García
“M’he criat i he viscut en aquest barri, el Poblenou. Estic impregnat de carrer. Sóc de barri encara que ara porti una vida més aburgesada. Quan vaig descobrir els Clash, gent obrera amb missatge, vaig veure la gran dicotomia: sí, són combatius, enrotllats, però comencen a fer-se milionaris. En els meus plans no hi havia ser milionari ni famós. Els meus plans eren ser un pelut, follar molt, drogar-me molt, ser un hippie a Eivissa i tocar rock’n’roll. Al final, ni follo molt, ni em drogo molt ni porto els cabells llargs [riu], però faig música. He complert el centre del desig, perquè la resta no la desitjava. No volia ser ric ni important”.

Loquillo
“Honor i lleialtat són valors personals sobre el que està bé i el que està malament. En això sóc molt de classe obrera, com ho era el meu pare. Hi ha coses que estan mal fetes i línies que no es poden creuar. Quan algú està creuant aquesta línia i t’intenta involucrar, els codis es trenquen. Jo he tingut amics molt durs, que han estat a la presó, i durant el temps que eren a la presó em deien que no els anés a veure perquè no volien involucrar-me. Això és un codi. Però si algú et demana alguna cosa sabent que et fot en un embolic, és un cabró”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s