El mur de les declaracions (3)

BerlinWall-660x547Tercera entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, sobre el punt de vista femení, el gènere i, sí, el masclisme.

Rocío Márquez
“En el flamenc no s’interpreta igual que una dona surti de festa o que ho faci un home. Tanmateix, tenim un camí fet gràcies a Carmen Linares, Mayte Martín i moltes dones que han lluitat per trencar estereotips, com ho va fer la Niña de los Peines en un època en què ser dona i artista pràcticament volia dir ser una dona de la vida”.

Anna Roig
“Vam començar fent versions de cançó francesa i la majoria eren d’homes. En recordo alguna d’Édith Piaf, però que li escrivien homes. I de Michèle Bernard, una autora de Lió. Havíem cantat una mica de tot, però sobretot de Brel, Gainsbourg i Nougaro, que m’agrada molt, tot i que a vegades tinc problemes amb el gènere. M’agradaria cantar Le cinéma de Nougaro, en què diu que filmaria un pla dels malucs d’una dona. La trobo molt ben escrita, però potser no m’escauria gaire cantar-la o m’hi trobaria estranya. Tot i així, de Nougaro havíem cantat Une petite fille, que explica que ell està perseguint una noia pels carrers de París, plovent a bots i barrals, i li diu «Espera’m, t’estimo» amb aquell neguit”.

Sílvia Pérez Cruz
[sobre el concert al Teatre Tívoli amb Raül Fernàndez]
“L’endemà del concert em sentia com si hagués parit, amb mal als ossos i fins i tot als engonals. Vaig tenir la sensació que no podria tornar a fer un concert així en dos mesos”.

David Carabén (Mishima)
“Sempre he intentat obrir les meves cançons fins al punt que el «jo» pugui ser una dona. Curiosament, tenim molt èxit entre lesbianes. En el nostre perfil de Facebook moltes noies ens han demanat que dediquem cançons a les seves nòvies. Intento evitar el gènere sempre que puc. És la funció del pop: I love you. I com més gent sigui aquest «I», més bona serà la cançó. Una bona cançó no ha de tenir ni gènere ni edat”.

Russian Red
“Hi ha coses que em semblaven normals però que no ho són. A Los Angeles hi ha més dones prenent decisions, mentre que aquí em veig sempre envoltada d’homes. Aquí hi ha una mentalitat molt masculina i la gent es permet moltes llicències perquè sóc dona. Si et canvies el pentinat, sempre hi ha algun paio que et diu que sembles una lesbiana”.

Jabier Muguruza
“[La cançó] Beldurrak [T’he despertat] parla de la por, però no vaig ser conscient que parlava d’una dona fins que vaig llegir la traducció al castellà, perquè en euskera no hi ha gènere. Potser va ser una opció lingüística de l’Iñaki Irazu en fer la traducció. De tota manera, també m’interessa que, en un poble de machotes com el País Basc, el protagonista sigui un home que té por però que no identifica quina por és”.

The Mamzelles
[Paula Ribó] “Moltes vegades a les proves de so abans d’un concert els homes ens fan sentir com si fóssim extraterrestes. Et miren com dient: «A veure què faran aquestes»”.
[Bàrbara Mestanza] “Crec que en general les dones acceptem com a normals coses que no haurien de ser-ho […]. Trobo que a Twitter hi ha molts homes, o almenys són els que més parlen. I a vegades els comentaris que hi fan no són valorant la nostra feina, sinó altres aspectes. […] Una periodista ens va dir un dia: «Teniu tots els nois de la redacció molt revolucionats per venir a veure-us, com que sempre ensenyeu tanta cuixa…». Bé, espero que també vinguin per la música”.

Luz Casal
“Com que vaig començar molt joveneta, he viscut moments una mica estranys, per dir-ho suaument. Ser independent i sobretot tenir les idees clares m’ha alleujat d’aquests aspectes negatius, tot i que encara percebo certes coses. Quan ets dona i et dediques a la música, trobes homes de la vella escola que pensen que la teva dedicació és diferent, és a dir, menor. Però jo no sóc ni mestra ni psicòloga, així que el que faig és passar d’aquestes persones”.

Mónica Naranjo
“Ningú ha intentat fer-me una proposició deshonesta. El que sí que sento és que les dones vivim en una indústria discogràfica en què juguem amb menys avantatge, perquè la indústria sempre la porten els homes. En tots els anys que fa que estic en el món de la música, a Espanya no he conegut cap presidenta d’una multinacional. No ho tenim més fàcil”.

Leiva
“No considero que en els meus textos la figura de la dona tingui un halo de ressentiment. I, si n’hi ha, és amb una dona en concret. Intento buscar un equilibri entre la sinceritat emocional i el respecte. Potser de vegades l’honestedat amb el sentiment que tinc se m’escapa de les mans”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s