El mur de les declaracions (4)

Muro-de-Berlin-1961-1989-Ciuda_54419650613_54028874188_960_639Quarta entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, sobre aspectes diversos relacionats amb el fet musical, social i polític, i l’Anís del Mono.

Quimi Portet
“Hi ha un jo que fa discos i un jo que viu. I no tinc per què compartir els meus vòmits. Estic més a prop del músic patxanguero de festa major que del poeta maleït que es fa sang i s’enganxa els collons amb el piano. La música la faig per ser feliç. Si una cosa em produís un xoc emocional molt gros, no la cantaria. Procuraria oblidar-la. Per això s’ha inventat l’Anís del Mono”.

Santi Balmes (Love of Lesbian)
“La gent ens ha legitimat, i això és el més maco que ens ha passat. Vam començar amb tres discos en anglès i l’autoestima baixíssima. Tothom era més cool i més guai que nosaltres. Quan vam fer el canvi al castellà amb Maniobras de escapismo (2005), al segon concert la gent ja cantava els temes. Això ens va fer agafar una confiança en nosaltres que mai no ens havien donat. Abans érem els indies de l’indie”.

Rubén Blades
“En els últims temps s’han produït canvis. Només cal veure el que ha passat a Egipte, Xile, Guatemala i l’Argentina. Però això no vol dir que no es puguin repetir els foscos i amargs dies de les dictadures. Per això cal seguir cantant aquestes cançons, perquè no s’oblidin els sacrificis de màrtirs com Víctor Jara i Óscar Arnulfo Romero”.

Jonas Kaufmann
“A Europa hi ha una gran crisi que afecta tot el que depèn dels diners públics. A Alemanya, on els danys no són tan dramàtics, hi ha tants teatres d’òpera que el més probable és que la meitat hagin de tancar. Però la gran pregunta que cal fer és: quin és el resultat de prendre segons quines decisions? La història demostra que la cultura és necessària. Retallar en cultura i educació és retallar el futur de les noves generacions”.

Ramon Rodríguez (The New Raemon)
“Un problema d’aquest país és que la feina de músic o d’escriptor no es veu com un ofici. A casa sempre em van donar suport. Assajàvem els dissabtes al garatge i al meu pare li semblava millor que estiguéssim allà que no a la muntanya fumant porros. Però fins que no he començat a guanyar-me la vida amb les meves cançons el meu pare estava molt preocupat. No ho veia com una feina. Si això passa amb la família, imagina’t amb la resta de la gent. El més divertit és que ara el meu pare s’ha jubilat i em fa de gestor. Ensenya les entrevistes a la gent i entén que és una feina”.

Miguel Ríos
“En la política no hi vaig entrar sent innocent, com sí que ho vaig fer en la música. En la política hi vaig entrar per ajudar el PSOE sabent el que feia i conscient que hi havia la possibilitat de moviments estranys en la foscor. Però en no tenir-hi militància, ni obediència deguda ni raons d’estat, amb els polítics sempre tens la possibilitat de tornar-t’hi i engegar-los. Pots denunciar-los i posar-te del costat dels que fan una vaga perquè s’ho mereixen”.

Víctor Manuel
“Segurament Teddy Bautista va confiar en qui no ho havia d’haver fet. El temps em donarà o em traurà la raó, però estic segur que Teddy Bautista no es va emportar res a casa. Hi confio, perquè si no seria l’enèsima punyalada”.

Jaume Aragall
“Alfredito Kraus –jo sempre li deia Alfredito, perquè érem molt amics– deia que un nen pot estar dues hores plorant però la veu sempre la té a lloc. Mai no es queda afònic. Para de plorar perquè es cansa, no perquè la veu es faci malbé. «Recorda’t del nen que plora», em deia”.

Joan Garriga (La Troba Kung-Fú)
“És curiós. Viatges molt i pots parlar dels avions o d’un barri de Nova York, però també has de tenir la tranquil·litat de poder parlar de la C-17. Quan ho fas, de cop comença a brollar i ja no ho pots parar. I ha sigut així, com deixar l’aixeta oberta passés el que passés, com un exercici gairebé vital. És que al final totes les músiques que escolto i que m’impressionen sovint són molt localistes”.

Félix Buget (fundador del segell Blanco y Negro)
“Nosaltres vam viure aquell canvi espectacular a partir de l’Studio 54, que va marcar un abans i un després en la manera de viure les discoteques. Abans de l’Studio 54, a la discoteca tothom hi estava assegut. Hi havia tauletes i venia el cambrer a demanar-te què volies prendre, i després hi havia una pista petitona al mig. L’Studio 54 va canviar el concepte: tot fora, només una pista gegantina i tothom a ballar. Es tractava d’entrar a la discoteca i ballar. Abans la discoteca era un lloc per anar a lligar i escoltar música”.

Jaume Pla (Mazoni)
“En aquest disc [Sacrifiqueu la princesa] no toco gairebé gens el tema tan candent avui en dia de la situació social i econòmica. És més des del punt de vista emocional. El que passa és que tot són vasos comunicants. Segurament hi ha molta més tensió en les relacions perquè la gent està molt més pressionada econòmicament i socialment. El disc va més de relacions emocionals que de contextos econòmics o socials, però sí que crec que una cosa pot tenir relació amb l’altra”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s