Metalhead: socialdemocràcia, nihilisme i comunitat

Metalhead-2-300dpi“No entenem el que cantes!”

L’Hera és una adolescent islandesa aparentment feliç fins que el seu germà mor en un accident de granja. Comença aleshores el trànsit cap a la fractura. No sap com manifestar el dolor, però mira d’articular la tristesa fent seva la passió del germà pel heavy metal. Així comença la pel·lícula Metalhead, dirigida per Ragnar Bragason. L’Hera sent un dolor profund, extrem, que no sap comunicar en tota la seva magnitud. En la música no busca consol ni afecte, sinó un company amb qui compartir la ràbia existencial. Necessita un crit que confirmi que hi ha més persones trencades. L’objectiu no és passar pàgina ni trobar una cura, sinó construir la identitat des del dolor, fer del dolor una força de combat contra un món que ja no vol entendre.

Metalhead està ambientada en la Islàndia rural de finals dels anys 80 i principis dels 90, quan la new wave del heavy metal britànic ja havia deixat una pila de clàssics que l’Hera memoritza. Tanmateix, no n’hi ha prou amb el Breaking the law de Judas Priest. Necessita alguna cosa més, una expressió més genuïna. La troba en el telenotícies quan informa de la crema d’esglésies a Noruega. L’Hera acaba de descobrir el black metal.

Per entendre el que va suposar el black metal en les societats nòrdiques de principis des 90 només cal llegir el llibre Señores del caos. Va ser, entre d’altres coses, una brutal manifestació d’enuig, una grotesca manera de posar sobre la taula de l’ordre consensuat per la socialdemocràcia la dificultat per estimar del nihilisme. Però no va ser un expressió individualista. En la seva voluntat anihiladora hi havia un tarannà comunitari: la recerca constant d’iguals per tirar endavant un projecte sense projecte.

L’Hera abraça el black metal com a forma absoluta de violència estètica i sentimental per desafiar el seu entorn. En aquella Islàndia rural, el heavy ja no era prou poderós. De fet, fins i tot el capellà de la parròquia escolta Judas Priest. Calia alguna cosa més. Era l’hora del black metal. L’Hera comença a enregistrar cintes que envia per correu a segells de black metal. La contacten uns nois amb qui acaba muntant una banda. I aquí arriba el moment culminant: el primer concert.

L’actuació és en un espai comunitari on la gent de les granges celebren un sopar. Al cap i a la fi, l’Hera també forma part de la comunitat. Ningú impedeix el concert, perquè s’entén que tot plegat forma part de la tradició. Comença el concert. Afinacions doloroses, freqüències que s’arrosseguen pel terra, la veu gutural pròpia del black metal. És una cerimònia d’intimidació. La revolta de la joventut ferida.

El contraplà mostra la perplexitat de la comunitat mentre sopa. Però, i això és el que realment importa, la comunitat no se sent amenaçada. Un home crida: “No entenem el que cantes!”. És només això. Volen saber què està dient l’Hera. Tant li fa les cares maquillades, els vestits negres i l’afinació estripada. Només volen entendre les paraules, saber que hi ha paraules. L’Hera torna a començar la cançó, però aquesta vegada fent entenedores totes les paraules, que són les mateixes que abans i expressen el mateix dolor. La diferència és que ara, per fi, la comunitat pot entendre què sent l’Hera. Si vols que t’entenguin, sigues entenedora. Al cap i a la fi, la música és comunicació.

Metalhead: socialdemocracia, nihilismo y comunidad (Versión en castellano)

Anuncis

La llibertat d’expressió no és un dret ni una arma

libertad-de-expresionEl fanatisme és el repugnant amor a la veritat… que només estima la seva veritat. El totalitarisme regna en nom del bé i de la veritat, però governa mitjançant la mentida i el terror. El fanatisme anhela el totalitarisme. El seu triomf és la mort de les idees, en plural. És la idea que mata les idees i que en la seva barbàrie deixa de ser una idea per definir-se únicament des del terror, des de l’exclusió, des de la infàmia. És la idea que extermina el pensament.

Estem perdent perquè fa massa temps que perdem. Ens han volgut en un combat d’idees i ens hem cregut que el més significant era el combat, no les idees. I en el combat és on sempre guanya el racisme, l’odi, el masclisme. Hem perdut perquè la crítica, superficial o profunda, assenyada o arrauxada, ha quedat estigmatitzada. El totalitarisme només se sent segur davant un altre totalitarisme. Per això busca destruir la dissidència, arrenglerar la discrepància en la llista dels que han de ser exterminats perquè no destorbin la consumació de la infàmia totalitària. Totalitari és qui omple la pàgina de manaments i qui proclama l’eliminació de totes les ideologies. Qui identifica el col·lectiu com un sol subjecte uniforme i qui defensa l’individualisme depredador. Un pot semblar més brutal i l’altre més sofisticat, però tots dos saben que la dominació passa per silenciar-nos, per convertir-nos en objectes. Un aplica el silenci fent callar totes les veus. L’altre imposa una xerrameca que no permet que es puguem escoltar.

El totalitarisme es fa fort en la gestió del terror, en la mort de la llibertat i els afectes. L’experiència totalitària ens ha ensenyat que la llibertat d’expressió no és un dret ni una arma, sinó l’essència de la nostra existència. I per això és tan important.