Consciència de classe zombie (5): la culpa va ser de Spiderman

SPIDERMAN3“Lindas, delgadas de buen vestir, de mirada esquiva y falso reír”

No sabia que el Raval es deia Raval. Era el centre de Barcelona, allà on vivia la meva germana a finals dels anys 70 i on va néixer el Taller de Músics. No recordo el primer cop que vaig anar del Turó de la Peira al centre. Potser va ser un dissabte al matí, quan la mare m’acompanyava a una llibreria de vell del carrer Hospital.

Feia poc que havia convertit els còmics de superherois en una passió, estrany camí d’iniciació a moltes coses, com aquella portada de Conan i Red Sonja en què sensualitat i brutalitat compartien hegemonia. Habitualment comprava còmics de Marvel en un quiosc al costat de l’església de Santa Eulàlia, al barri de Porta. Eren edicions de Vértice, algunes amb llom, altres grapades, però impreses en blanc i negre sense cura, que compartia amb un company de classe. Spiderman, Thor i el Motorista Fantasma eren els nostres favorits: el jove “normal”, el déu nòrdic i el renegat. No en tenia prou, amb el còmic que comprava cada setmana, i algú ens va dir on podíem trobar-ne més. Quan tens 12 anys fas el que calgui, i vaig convèncer la mare per anar al centre.

Aquell Raval era el barri Xino. No existia el CCCB, ni el Macba, ni la Rambla del Raval, però sí el dispensari de Peracamps, tan conegut pels que necessitaven ser salvats de la sobredosi. Era el Xino. Potser no va ser aquell primer dissabte, sinó el següent, però recordo que aquells carrers feien olor a resclosit, com si l’aire de la Transició i el cosmopolitisme no tingués esma de bufar per escampar el malestar. Em sorprenia que els carrers perpendiculars al mar fossin tan foscos i estrets. Des de casa veia el Tibidabo darrere el Turó de la Peira. Al barri jugàvem en descampats on per Sant Joan cremàvem fustes i deixalles sense cap mena de profilaxi, i els carrers de seguida s’enfilaven envoltats d’allò que encara no tenia nom però que Barcelona va conèixer com a aluminosi: ai, els constructors i el marge de benefici.

En canvi, al centre tot era pla, no hi havia espais oberts. Evidentment, no en tenia ni idea del que significava el Xino quan caminava des de la Rambla fins a la llibreria del carrer Hospital. Encara avui penso com vaig ser capaç de convèncer la mare. Jo entrava a la llibreria i anava directament al racó dels còmics, amuntegats en un prestatge inferior. Material innoble. Remenava buscant números endarrerits. Alguns tenien la portada guixada, les pàgines esgrogueïdes i pols, molta pols. Amb deu minuts en tenia prou, per triar-ne un parell. Conservo tots aquells còmics, menys els de la Patrulla X que vaig regalar a una amiga. Per sempre més, entrar al carrer Hospital ho associo amb Spiderman, Thor i el Motorista Fantasma, sobretot amb Spiderman.

Però també pot ser que la primera vegada que anés al Raval fos per visitar la meva germana i el meu cunyat. Vivien un pis petit, crec que al carrer Recasens, però amb prou espai al terra per muntar un scalextric llarg. A casa dels pares era més complicat, perquè no hi havia tant espai. El primer cop que hi vaig anar, aquella escala estreta i humida em va recordar la de l’avi que vivia a la Sagrera, on la porta del carrer s’obria amb un enginyós sistema de politges que duien una corda des del pis fins al pany. D’aquelles visites, perquè en van ser unes quantes, em vaig endur un regal musical. Mentre jugàvem a l’scalextric amb el meu germà petit, sonaven discos de Miles Davis i Rubén Blades, i vull creure que també d’Ismael Miranda. Vaig tardar molts anys a poder compartir aquella música fora de l’àmbit familiar. Al col·legi ningú coneixia aquells ritmes. Era el nostre secret. Avui sonen els compassos de la clave, aquell 2/3 tan engrescador, i em ballen els ulls. No ho puc evitar. “Deus tenir parents a Cuba”, em diuen.

Per mi el Raval és el so de la trompeta de Miles Davis, és Ismael Miranda explicant la increïble història del bandoler Cipriano Armenteros i és Rubén Blades cantant Plástico mentre jo memoritzava allò de “lindas, delgadas de buen vestir, de mirada esquiva y falso reír” intentant entendre el que després vaig saber que era lluita de classes i dignitat antiracista a Nova York. Més endavant vaig pensar que les noies de Sarrià devien ser com aquelles “que cuando se agitan sudan chanel number three”; no en tenia ni idea, perquè no coneixia cap noia de Sarrià. El Raval ha tingut moltes músiques després, però per mi són aquelles.

Tant si anava a buscar còmics com si visitava la meva germana, caminava pel Raval ben decidit, tot i que discretament, perquè mai he tingut cos per fer-me el milhomes; em sentia segur perquè sabia on anava i què buscava. Era un preadolescent innocent i eixerit just en aquell moment que l’adolescència que vindrà tolera que visquis lliure de pors i inseguretats. Dura molt poc, potser un any, i no torna mai més, aquella magnífica sensació de ser l’amo del teu formidable destí infantil.

Quan hi vaig tornar tot sol, ja amb 15 o 16 anys, tot era diferent i la sordidesa m’amarava l’ànima. Sí, venia de Nou Barris, però per res del món voldria viure al Xino que era a punt de ser el Raval. Van haver de passar molts anys perquè arribés a entendre per què es maltractava el Raval, per què es permetia aquella degradació que, per cert, no tenia res de romàntica. Només troben romàntica la misèria els que no han de conviure amb ella cada dia i cada nit. Barcelona n’és plena, d’aquesta mena de persones que pregonen que abans tot era millor, que aquella bohèmia era cosmopolita i tota aquesta merda. Al Xino d’aquells anys 80 es moria de dia. Ara posa-li música romàntica.

Si el Raval era jazz i salsa, la Verneda era punk, o més aviat punk-mod. Si vivies al Turó de la Peira, quan acabaves l’EGB i volies anar a l’institut tenies dues opcions: pujar a Horta o baixar a Sant Andreu. La decisió era fonamental, perquè dibuixava la teva relació amb la ciutat. Horta va seguir sent una desconeguda durant molt de temps perquè vaig anar a Sant Andreu, però altres van agafar l’altre sentit i avui són hortencs. És el que li va passar al Màrius Serra, que de Virrei Amat va fer via cap a Horta.

Jo ja coneixia la Sagrera perquè hi vivien els avis, però gracies a Sant Andreu vaig descobrir el Bon Pastor, zona límit, tan oblidada com el districte d’on venia però també més estigmatitzada. Si a molta gent Nou Barris els semblava territori feréstec però dotat de cert prestigi militant, el Bon Pastor era la jungla. Només la Mina patia més oblit, tant que de fet no estava ni a Barcelona, i a l’altre extrem de la ciutat, la Zona Franca. També vaig caminar per la Verneda, el barri dels grans blocs de pisos que es veien des de la Gran Via. Hi anava a intoxicar-me amb un amic els dissabtes a la tarda perquè la nit ens trobés preparats per a qualsevol cosa. Per fer passar les inseguretats i sentir-nos eufòrics no teníem els superpoders de Spiderman, només ampolles barates de vodka i martini comprades al supermercat.

parronamioPer anar del Turó de la Peira a la Verneda hi havia dos camins. Un era baixar pel passeig de Fabra i Puig, travessar la Meridiana i seguir per la Sagrera i pel pont del Treball, terra de ningú. L’altre, més llarg, era baixar pel carrer Felip II travessant el barri del Congrés, un invent de l’arquebisbe Modrego, el que va aconseguir que es muntés a Barcelona un Congrés Eucarístic Internacional l’any 1952, quan Franco i el Vaticà es van posar d’acord per “obrir” la dictadura al món. Del Congrés en va sortir un barri “d’habitatges per a famílies treballadores” i la parròquia de Sant Pius X, una església amb un dels campanars més curiosos de Barcelona. També va deixar un camp de futbol polsegós que va obligar totes les cases del voltant a posar reixes a les finestres perquè la pilota no trenqués cap vidre. Avui el camp de futbol són uns jardins, però sí que hi queden algunes reixes. Un cop el carrer Felip II arribava a la Meridiana, el camí seguia fins al pont de Bac de Roda, també conegut com el pont de Calatrava, perquè el va dissenyar l’arquitecte més penques del món.

bacnitAquest pont, que va servir de localització per a alguns anuncis de cotxes, es va acabar de construir al 1987 i encara avui la web de Barcelona Turisme el qualifica com “un dels emblemes de la Barcelona pre-olímpica”. La funció del pont era “cohesionar espais de la ciutat fins aleshores disgregats”. Bé, tot i que era un pont necessari, tampoc es pot dir que aquells espais estiguessin disgregats, perquè estaven comunicats pel pont del Treball i pel d’Espronceda, però la propaganda galopa a lloms de la semàntica per anar sempre un pas endavant. La funció dels ponts era la mateixa: salvar les vies del tren, una frontera de ferro convertida en un no-lloc brutal, un espai que seria intolerable en qualsevol altra zona de Barcelona i que tard o d’hora acollirà la superestació de l’AVE que ha de descongestionar la de Sants.

The_Jam_-_This_is_the_Modern_WorldEls ponts sobre vies de tren no tenen la literatura del ponts sobre aigua. Són nyaps per salvar cicatrius que no volem tocar i que de cap de les maneres no volem mirar, tret que algú tingui un interès especial per la ferralla, que també n’hi ha. Però el pont de Bac de Roda va fer fortuna entre els publicistes perquè era blanc i tenia aquelles formes orgàniques tan característiques de Calatrava (i abans de Giger, esclar). Tanmateix, els anuncis només ensenyaven el pont de nit, amb plans curts il·luminats amb llum blanca. La modernitat de la Barcelona del disseny i la mentida. Els anuncis amagaven el paisatge real: les vies del tren que cap polític es va prendre la molèstia d’intentar tapar i un horitzó format per aquells blocs gegants de pisos de Sant Martí i de la Verneda. De dia el paisatge sempre em va recordar la portada del disc This is the modern world de The Jam. I si mai passo pel pont, sento Paul Weller cantant “This is the modern world, we don’t need no one / To tell us what’s right or wrong”. Així ens sentíem, desafiadors per pura impotència. I encara no sabíem tot el que acabaria passant.

Conciencia de clase zombie (5) (Versión en castellano)

Anuncis

Concerts, cadires i gerontofòbia

Sillas de Besalu“Confortable volia dir simplement ‘capaç de ser consolat'”

La Troba Kung-Fú van muntar l’estiu del 2014 una revetlla mediterrània, compartida amb la Unió Musical d’Alaquàs. Rúmbia enlairada per una banda simfònica. El propòsit era construir un nou envelat, i una de les premisses, posar-hi taules i cadires.

El debat musical sovint s’embolica en el reduccionisme, barreja sense mala intenció de joventut eterna i gerontofòbia. Identifiquem auditoris i teatres amb el segrest de la música per part de la burgesia europea del segle XIX, i per tant exigim cremar les cadires. Volem espai per ballar! I oblidem que el valor d’ús de la música implica més coses a part de ballar. Implica, per exemple, afecte i plany. La música és la celebració col·lectiva, sí, però també l’afecte íntim de la cançó de bressol, la sensualitat i la sexualitat de la cançó d’amor, del ball de tu a tu o de la jácara amb què el músic t’afalaga per allunyar-te de la festa per continuar una altra mena de festa més íntima. Implica també el plany del comiat davant la mort. I encara més: el rapte, la sacsejada compartida. Ni El derecho de vivir en paz de Víctor Jara ni la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx demanen que ballem o estiguem drets per gaudir-la, però sí que commouen, i de quina manera. La música no és un significant buit, sinó una eina fabulosa per fer brollar significats… no sempre agradables. No voldràs escoltar el timbal si no el toca el teu exèrcit. No voldràs cantar La marsellesa si has rebut la violència colonialista. I poca simpatia podràs tenir per les marxes Pomp and circumstance d’Elgar si no comparteixes l’imaginari imperial britànic.

aCasaTornem al principi, a les taules i les cadires. Al magnífic assaig A casa. Breu història de la vida privada, Bill Bryson recorda que a Anglaterra fins al segle XVIII “la idea de gaudir de confort a casa era tan desconeguda que ni tan sols existia una paraula per a aquest estat”. “Confortable –diu Bryson– volia dir simplement ‘capaç de ser consolat’. El confort era quelcom que es donava als ferits i als afligits”. El confort va anar fent via a la societat anglesa cap a finals del segle XVIII, però només la noblesa i les capes més altes de la burgesia tenien seients realment còmodes a casa.

Fa uns mesos, un director d’orquestra amoïnat per la llarga crisi de públic als concerts de música clàssica, em va explicar que al segle XIX la gent anava als teatres, entre d’altres coses, perquè les cadires eren més còmodes que les que tenien a casa. La comoditat era el valor afegit. Quan la comoditat es va consolidar a les cases, va començar a arribar la música enregistrada. Com deia el mateix director d’orquestra, qui voldria sortir de casa una tarda d’hivern per anar a un concert si pot escoltar un enregistrament magnífic en un bon equip de so i assegut en un sofà? Aquest fil l’estirarem un altre dia, per explicar totes les derivacions capitalistes que se’n deriven i sobre les quals va reflexionar Jaume Ayats en aquesta extraordinària entrevista de Marc Balfagon publicada a Nativa. També podríem parlar de l’organització vertical dels teatres del segle XIX, ben diferents als amfiteatres grecs i romans. Un altre dia.

En aquest estrany segle XXI, la majoria de debats culturals parlen de l’accessibilitat de la cultura, però darrere aquest concepte, quan es parla de música, gairebé mai es contempla que la música no només va dirigida a la joventut. Fa uns anys, quan treballava a Time Out Barcelona, la revista va muntar un cicle de concerts a La [2] de l’Apolo. Eren concerts per a 400 persones, totes dretes. El cicle el tancaven Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández (això va ser molt abans del disc Granada). La mateixa tarda del concert, la Sílvia no les tenia totes, perquè va veure que no hi hauria cadires. Ella sí que pensava en el seu públic, gent de totes les edats, alguns dels quals no poden estar-se una hora i mitja drets. S’havien venut totes les entrades, així que era impossible posar-hi cadires. Finalment, el concert es va fer com estava previst, però la Sílvia va demanar disculpes per la incomoditat.

No pensem mai en la gent gran quan parlem de música que no sigui clàssica. El format de concert sense cadires exclou la gent gran i expressa una gerontofòbia inconscient. Critiquem els concerts als auditoris, tothom assegut, però ben poques vegades busquem un equilibri com el que sí que va tenir ben present La Troba Kung-Fú quan va muntar la gran revetlla mediterrània, amb pista de ball, taules i cadires. Ah, també hi havia porrons de vi. Música popular per a totes les edats.

Periodisme zombie: preguntes fora de guió

children-listening-to-radioAls vuit anys ja estava boja per Leonard Cohen

M’he fet un fart de llegir entrevistes, moltes vegades només per saber quines preguntes s’hi fan. Vull pensar que passa a tots els oficis. Mires d’aprendre com ho fan els altres. La Mònica Terribas em va comentar que fer una bona entrevista periodística és aconseguir que una persona t’expliqui el que tu ja saps (o intueixes que saps) i que el resultat sigui entenedor per qui ho llegeixi. Em va semblar una definició interessant, pel pes de l’element didàctic i divulgatiu que comporta, però li vaig dir que amb els artistes no n’hi ha prou amb això, perquè no existeix pitjor entrevistat que una persona que es dedica a la música, al cinema, a la literatura… quan es veu obligada a contestar només allò que se suposa que ja se sap, perquè d’alguna manera pot arribar a pensar que l’entrevistador no coneix prou la seva obra. He vist ganyotes de fàstic i sospirs d’avorriment, ulls insultats per demandes tan senzilles com ara “explica’m la teva obra”. Encara avui em sorprenc quan un músic, abans de començar l’entrevista, em pregunta si he escoltat la seva música. I segueix passant. No em demanen què m’ha semblat la seva obra, sinó si li he dedicat temps. Potser seguim sense fer prou bé la feina.

Ignasi Julià, editor de la revista Ruta 66, diu que per fer una entrevista només cal una bona pregunta, una mena de clau universal que obri les portes d’una conversa. El problema és quan la primera pregunta no funciona. Per si de cas, millor tenir-ne unes quantes, encara que al final no les facis servir. En els últims anys he treballat amb qüestionaris específics per a cada entrevistat, però sempre he intentat repetir algunes preguntes. I el meu ego ha tingut petits moments de felicitat quan alguna d’aquestes preguntes provocava un petit silenci que trencava l’automatisme de les respostes. Una de les que vaig repetint últimament és la següent: “Recordes quina música escoltaves durant la infància?”. Sí, sembla una pregunta banal, una mena de recurs de psicòleg amateur, però he tingut sorpreses molt agradables. La idea em va venir escoltant Joan Garriga, de La Troba Kung-Fú, un dia que explicava el que va experimentar de petit amb l’Orquestra Plateria en una festa major. Hi havia tanta relació entre aquell passat i el seu present musical que vaig pensar que en volia saber més.

En els músics de més de 40 anys amb qui he parlat, la infància musical que recorden està relacionada amb la ràdio que escoltaven els pares, sobretot la mare. En alguns casos era escoltant el que cantava la mare quan escoltava la ràdio. També n’hi ha que recorden els discos que escoltaven el germans grans, als quals van tornar al cap d’uns anys d’oblit, com si aquelles músiques no fossin totalment seves: eren els grups del germà. Amb els flamencs passa que la majoria mantenen un lligam continuat no tant amb el que escoltaven els pares com amb el que tocaven i cantaven els pares. De fet, és el mateix que passa amb les nissagues de griots de l’Àfrica occidental. És a dir, aquella música que escoltaven de petits ja era seva. Una altra cosa és que després s’hi rebel·lin contra la tradició. ¿Era Camus qui deia que només el culpable podia jutjar?

Entre els músics menors de 30 anys la ràdio hi té menys influència. Molts recorden els discos que escoltaven els pares, però tenen més interès a parlar de la música amb què socialitzaven a l’institut. Alguns ho expliquen amb la boca petita, com si aquells gustos fossin poc nobles. D’altres en parlen amb orgull: “Jo ja escoltava hardcore als 13 anys” (per cert, déu n’hi do la de músics que van començar a tocar en grups de hardcore i punk).

De totes les respostes, una de les que més portes va obrir va ser la de cantant israeliana Noa.

“Simon & Garfunkel, aquest va ser el meu grup preferit quan era petita –va dir Noa–. També Paul Simon i Leonard Cohen. I continuen sent els meus músics preferits. Als vuit anys ja estava boja per Leonard Cohen. Jo era una nena de paraules, no de llibres, i la seva manera de cantar les paraules que escrivia era increïble. Per això, un dia vaig escollir una cançó, que per mi és la millor cançó que mai s’ha escrit: Hallelujah. És poesia pura i màgica, preciosa. Només Déu sap com va escriure aquella cançó. Si analitzes profundament la cançó, entens què vol transmetre. Allò atractiu, allò fosc, allò esperançador, la melancolia… És simplement increïble. Pensava que quan fes música, seria com aquella. També vaig escoltar música pop estúpida quan era una nena, però no em va deixar empremta. Vaig anar a concerts de Bon Jovi. No vull dir que Bon Jovi sigui estúpid, va ser una bona experiència, però res a veure amb Leonard Cohen. Ara la meva filla escolta música actual, i és normal, però també li poso la música que m’agrada a mi. El disc preferit al cotxe és Graceland, de Paul Simon. Això és el que s’ha de fer quan ets pare: ‘rentar el cervell als fills’ –va dir Noa rient–, perquè la vida ja els ensenyarà altres merdes, i tu els has d’ensenyar allò que val la pena”.

Mentre Noa m’explicava la fascinació que sentia per Leonard Cohen, vaig pensar si una cançó com Hallelujah es pot entendre en tota la seva dimensió sense tenir un sentiment religiós, així que li ho vaig preguntar. Aquesta va ser la seva resposta:

“Per entendre la profunditat de la cançó has de tenir alguna mena de coneixement o rerefons religiós, i no hi ha ningú que no el tingui. Qui en el món no té alguna connexió religiosa? Segurament els teus pares eren religiosos, o els teus avis, o vas estudiar religió a l’escola. Tothom sap d’on vénen les coses. Quan escoltes Hallelujah, se sap que és una cançó religiosa: al final de la cançó diu que ‘malgrat que vaig pensar que tot aniria malament, em poso de peu pel Senyor de la Cançó amb res més que l’Al·leluia per oferir-li’. Això és el que fem els artistes, almenys jo: quan pugem a un escenari, quan canto, faig oració al déu de la música”.

* Si cap músic ha llegit aquest text, li agrairia que m’expliqués quina música escoltava durant la seva infància. Mil gràcies.