Concerts, cadires i gerontofòbia

Sillas de Besalu“Confortable volia dir simplement ‘capaç de ser consolat'”

La Troba Kung-Fú van muntar l’estiu del 2014 una revetlla mediterrània, compartida amb la Unió Musical d’Alaquàs. Rúmbia enlairada per una banda simfònica. El propòsit era construir un nou envelat, i una de les premisses, posar-hi taules i cadires.

El debat musical sovint s’embolica en el reduccionisme, barreja sense mala intenció de joventut eterna i gerontofòbia. Identifiquem auditoris i teatres amb el segrest de la música per part de la burgesia europea del segle XIX, i per tant exigim cremar les cadires. Volem espai per ballar! I oblidem que el valor d’ús de la música implica més coses a part de ballar. Implica, per exemple, afecte i plany. La música és la celebració col·lectiva, sí, però també l’afecte íntim de la cançó de bressol, la sensualitat i la sexualitat de la cançó d’amor, del ball de tu a tu o de la jácara amb què el músic t’afalaga per allunyar-te de la festa per continuar una altra mena de festa més íntima. Implica també el plany del comiat davant la mort. I encara més: el rapte, la sacsejada compartida. Ni El derecho de vivir en paz de Víctor Jara ni la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx demanen que ballem o estiguem drets per gaudir-la, però sí que commouen, i de quina manera. La música no és un significant buit, sinó una eina fabulosa per fer brollar significats… no sempre agradables. No voldràs escoltar el timbal si no el toca el teu exèrcit. No voldràs cantar La marsellesa si has rebut la violència colonialista. I poca simpatia podràs tenir per les marxes Pomp and circumstance d’Elgar si no comparteixes l’imaginari imperial britànic.

aCasaTornem al principi, a les taules i les cadires. Al magnífic assaig A casa. Breu història de la vida privada, Bill Bryson recorda que a Anglaterra fins al segle XVIII “la idea de gaudir de confort a casa era tan desconeguda que ni tan sols existia una paraula per a aquest estat”. “Confortable –diu Bryson– volia dir simplement ‘capaç de ser consolat’. El confort era quelcom que es donava als ferits i als afligits”. El confort va anar fent via a la societat anglesa cap a finals del segle XVIII, però només la noblesa i les capes més altes de la burgesia tenien seients realment còmodes a casa.

Fa uns mesos, un director d’orquestra amoïnat per la llarga crisi de públic als concerts de música clàssica, em va explicar que al segle XIX la gent anava als teatres, entre d’altres coses, perquè les cadires eren més còmodes que les que tenien a casa. La comoditat era el valor afegit. Quan la comoditat es va consolidar a les cases, va començar a arribar la música enregistrada. Com deia el mateix director d’orquestra, qui voldria sortir de casa una tarda d’hivern per anar a un concert si pot escoltar un enregistrament magnífic en un bon equip de so i assegut en un sofà? Aquest fil l’estirarem un altre dia, per explicar totes les derivacions capitalistes que se’n deriven i sobre les quals va reflexionar Jaume Ayats en aquesta extraordinària entrevista de Marc Balfagon publicada a Nativa. També podríem parlar de l’organització vertical dels teatres del segle XIX, ben diferents als amfiteatres grecs i romans. Un altre dia.

En aquest estrany segle XXI, la majoria de debats culturals parlen de l’accessibilitat de la cultura, però darrere aquest concepte, quan es parla de música, gairebé mai es contempla que la música no només va dirigida a la joventut. Fa uns anys, quan treballava a Time Out Barcelona, la revista va muntar un cicle de concerts a La [2] de l’Apolo. Eren concerts per a 400 persones, totes dretes. El cicle el tancaven Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández (això va ser molt abans del disc Granada). La mateixa tarda del concert, la Sílvia no les tenia totes, perquè va veure que no hi hauria cadires. Ella sí que pensava en el seu públic, gent de totes les edats, alguns dels quals no poden estar-se una hora i mitja drets. S’havien venut totes les entrades, així que era impossible posar-hi cadires. Finalment, el concert es va fer com estava previst, però la Sílvia va demanar disculpes per la incomoditat.

No pensem mai en la gent gran quan parlem de música que no sigui clàssica. El format de concert sense cadires exclou la gent gran i expressa una gerontofòbia inconscient. Critiquem els concerts als auditoris, tothom assegut, però ben poques vegades busquem un equilibri com el que sí que va tenir ben present La Troba Kung-Fú quan va muntar la gran revetlla mediterrània, amb pista de ball, taules i cadires. Ah, també hi havia porrons de vi. Música popular per a totes les edats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s