Consciència de classe zombie (5): la culpa va ser de Spiderman

SPIDERMAN3“Lindas, delgadas de buen vestir, de mirada esquiva y falso reír”

No sabia que el Raval es deia Raval. Era el centre de Barcelona, allà on vivia la meva germana a finals dels anys 70 i on va néixer el Taller de Músics. No recordo el primer cop que vaig anar del Turó de la Peira al centre. Potser va ser un dissabte al matí, quan la mare m’acompanyava a una llibreria de vell del carrer Hospital.

Feia poc que havia convertit els còmics de superherois en una passió, estrany camí d’iniciació a moltes coses, com aquella portada de Conan i Red Sonja en què sensualitat i brutalitat compartien hegemonia. Habitualment comprava còmics de Marvel en un quiosc al costat de l’església de Santa Eulàlia, al barri de Porta. Eren edicions de Vértice, algunes amb llom, altres grapades, però impreses en blanc i negre sense cura, que compartia amb un company de classe. Spiderman, Thor i el Motorista Fantasma eren els nostres favorits: el jove “normal”, el déu nòrdic i el renegat. No en tenia prou, amb el còmic que comprava cada setmana, i algú ens va dir on podíem trobar-ne més. Quan tens 12 anys fas el que calgui, i vaig convèncer la mare per anar al centre.

Aquell Raval era el barri Xino. No existia el CCCB, ni el Macba, ni la Rambla del Raval, però sí el dispensari de Peracamps, tan conegut pels que necessitaven ser salvats de la sobredosi. Era el Xino. Potser no va ser aquell primer dissabte, sinó el següent, però recordo que aquells carrers feien olor a resclosit, com si l’aire de la Transició i el cosmopolitisme no tingués esma de bufar per escampar el malestar. Em sorprenia que els carrers perpendiculars al mar fossin tan foscos i estrets. Des de casa veia el Tibidabo darrere el Turó de la Peira. Al barri jugàvem en descampats on per Sant Joan cremàvem fustes i deixalles sense cap mena de profilaxi, i els carrers de seguida s’enfilaven envoltats d’allò que encara no tenia nom però que Barcelona va conèixer com a aluminosi: ai, els constructors i el marge de benefici.

En canvi, al centre tot era pla, no hi havia espais oberts. Evidentment, no en tenia ni idea del que significava el Xino quan caminava des de la Rambla fins a la llibreria del carrer Hospital. Encara avui penso com vaig ser capaç de convèncer la mare. Jo entrava a la llibreria i anava directament al racó dels còmics, amuntegats en un prestatge inferior. Material innoble. Remenava buscant números endarrerits. Alguns tenien la portada guixada, les pàgines esgrogueïdes i pols, molta pols. Amb deu minuts en tenia prou, per triar-ne un parell. Conservo tots aquells còmics, menys els de la Patrulla X que vaig regalar a una amiga. Per sempre més, entrar al carrer Hospital ho associo amb Spiderman, Thor i el Motorista Fantasma, sobretot amb Spiderman.

Però també pot ser que la primera vegada que anés al Raval fos per visitar la meva germana i el meu cunyat. Vivien un pis petit, crec que al carrer Recasens, però amb prou espai al terra per muntar un scalextric llarg. A casa dels pares era més complicat, perquè no hi havia tant espai. El primer cop que hi vaig anar, aquella escala estreta i humida em va recordar la de l’avi que vivia a la Sagrera, on la porta del carrer s’obria amb un enginyós sistema de politges que duien una corda des del pis fins al pany. D’aquelles visites, perquè en van ser unes quantes, em vaig endur un regal musical. Mentre jugàvem a l’scalextric amb el meu germà petit, sonaven discos de Miles Davis i Rubén Blades, i vull creure que també d’Ismael Miranda. Vaig tardar molts anys a poder compartir aquella música fora de l’àmbit familiar. Al col·legi ningú coneixia aquells ritmes. Era el nostre secret. Avui sonen els compassos de la clave, aquell 2/3 tan engrescador, i em ballen els ulls. No ho puc evitar. “Deus tenir parents a Cuba”, em diuen.

Per mi el Raval és el so de la trompeta de Miles Davis, és Ismael Miranda explicant la increïble història del bandoler Cipriano Armenteros i és Rubén Blades cantant Plástico mentre jo memoritzava allò de “lindas, delgadas de buen vestir, de mirada esquiva y falso reír” intentant entendre el que després vaig saber que era lluita de classes i dignitat antiracista a Nova York. Més endavant vaig pensar que les noies de Sarrià devien ser com aquelles “que cuando se agitan sudan chanel number three”; no en tenia ni idea, perquè no coneixia cap noia de Sarrià. El Raval ha tingut moltes músiques després, però per mi són aquelles.

Tant si anava a buscar còmics com si visitava la meva germana, caminava pel Raval ben decidit, tot i que discretament, perquè mai he tingut cos per fer-me el milhomes; em sentia segur perquè sabia on anava i què buscava. Era un preadolescent innocent i eixerit just en aquell moment que l’adolescència que vindrà tolera que visquis lliure de pors i inseguretats. Dura molt poc, potser un any, i no torna mai més, aquella magnífica sensació de ser l’amo del teu formidable destí infantil.

Quan hi vaig tornar tot sol, ja amb 15 o 16 anys, tot era diferent i la sordidesa m’amarava l’ànima. Sí, venia de Nou Barris, però per res del món voldria viure al Xino que era a punt de ser el Raval. Van haver de passar molts anys perquè arribés a entendre per què es maltractava el Raval, per què es permetia aquella degradació que, per cert, no tenia res de romàntica. Només troben romàntica la misèria els que no han de conviure amb ella cada dia i cada nit. Barcelona n’és plena, d’aquesta mena de persones que pregonen que abans tot era millor, que aquella bohèmia era cosmopolita i tota aquesta merda. Al Xino d’aquells anys 80 es moria de dia. Ara posa-li música romàntica.

Si el Raval era jazz i salsa, la Verneda era punk, o més aviat punk-mod. Si vivies al Turó de la Peira, quan acabaves l’EGB i volies anar a l’institut tenies dues opcions: pujar a Horta o baixar a Sant Andreu. La decisió era fonamental, perquè dibuixava la teva relació amb la ciutat. Horta va seguir sent una desconeguda durant molt de temps perquè vaig anar a Sant Andreu, però altres van agafar l’altre sentit i avui són hortencs. És el que li va passar al Màrius Serra, que de Virrei Amat va fer via cap a Horta.

Jo ja coneixia la Sagrera perquè hi vivien els avis, però gracies a Sant Andreu vaig descobrir el Bon Pastor, zona límit, tan oblidada com el districte d’on venia però també més estigmatitzada. Si a molta gent Nou Barris els semblava territori feréstec però dotat de cert prestigi militant, el Bon Pastor era la jungla. Només la Mina patia més oblit, tant que de fet no estava ni a Barcelona, i a l’altre extrem de la ciutat, la Zona Franca. També vaig caminar per la Verneda, el barri dels grans blocs de pisos que es veien des de la Gran Via. Hi anava a intoxicar-me amb un amic els dissabtes a la tarda perquè la nit ens trobés preparats per a qualsevol cosa. Per fer passar les inseguretats i sentir-nos eufòrics no teníem els superpoders de Spiderman, només ampolles barates de vodka i martini comprades al supermercat.

parronamioPer anar del Turó de la Peira a la Verneda hi havia dos camins. Un era baixar pel passeig de Fabra i Puig, travessar la Meridiana i seguir per la Sagrera i pel pont del Treball, terra de ningú. L’altre, més llarg, era baixar pel carrer Felip II travessant el barri del Congrés, un invent de l’arquebisbe Modrego, el que va aconseguir que es muntés a Barcelona un Congrés Eucarístic Internacional l’any 1952, quan Franco i el Vaticà es van posar d’acord per “obrir” la dictadura al món. Del Congrés en va sortir un barri “d’habitatges per a famílies treballadores” i la parròquia de Sant Pius X, una església amb un dels campanars més curiosos de Barcelona. També va deixar un camp de futbol polsegós que va obligar totes les cases del voltant a posar reixes a les finestres perquè la pilota no trenqués cap vidre. Avui el camp de futbol són uns jardins, però sí que hi queden algunes reixes. Un cop el carrer Felip II arribava a la Meridiana, el camí seguia fins al pont de Bac de Roda, també conegut com el pont de Calatrava, perquè el va dissenyar l’arquitecte més penques del món.

bacnitAquest pont, que va servir de localització per a alguns anuncis de cotxes, es va acabar de construir al 1987 i encara avui la web de Barcelona Turisme el qualifica com “un dels emblemes de la Barcelona pre-olímpica”. La funció del pont era “cohesionar espais de la ciutat fins aleshores disgregats”. Bé, tot i que era un pont necessari, tampoc es pot dir que aquells espais estiguessin disgregats, perquè estaven comunicats pel pont del Treball i pel d’Espronceda, però la propaganda galopa a lloms de la semàntica per anar sempre un pas endavant. La funció dels ponts era la mateixa: salvar les vies del tren, una frontera de ferro convertida en un no-lloc brutal, un espai que seria intolerable en qualsevol altra zona de Barcelona i que tard o d’hora acollirà la superestació de l’AVE que ha de descongestionar la de Sants.

The_Jam_-_This_is_the_Modern_WorldEls ponts sobre vies de tren no tenen la literatura del ponts sobre aigua. Són nyaps per salvar cicatrius que no volem tocar i que de cap de les maneres no volem mirar, tret que algú tingui un interès especial per la ferralla, que també n’hi ha. Però el pont de Bac de Roda va fer fortuna entre els publicistes perquè era blanc i tenia aquelles formes orgàniques tan característiques de Calatrava (i abans de Giger, esclar). Tanmateix, els anuncis només ensenyaven el pont de nit, amb plans curts il·luminats amb llum blanca. La modernitat de la Barcelona del disseny i la mentida. Els anuncis amagaven el paisatge real: les vies del tren que cap polític es va prendre la molèstia d’intentar tapar i un horitzó format per aquells blocs gegants de pisos de Sant Martí i de la Verneda. De dia el paisatge sempre em va recordar la portada del disc This is the modern world de The Jam. I si mai passo pel pont, sento Paul Weller cantant “This is the modern world, we don’t need no one / To tell us what’s right or wrong”. Així ens sentíem, desafiadors per pura impotència. I encara no sabíem tot el que acabaria passant.

Conciencia de clase zombie (5) (Versión en castellano)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s