Una destral i paper de plata. Consciència de classe zombie (6)

music-bands_00291883

No subestimeu el poder destructiu de la classe obrera. Sobretot, no subestimeu el poder autodestructiu de la classe obrera.

Barcelona preolímpica. Una colla d’amics prenen una decisió per fugir de l’avorriment. Farem una excursió. Podia ser per setmana santa o aprofitant un cap de setmana llarg. Si fa no fa, tots (perquè no hi havia dones) érem fills d’obrers i la majoria també néts de camperols que un dia van deixar el poble per sobreviure allà on la ciutat amb prou feina té nom de barri. Només calia arreplegar unes tendes, assegurar-nos de dur piles perquè carregar el radiocasset tingués sentit i, esclar, agafar la destral. Per alguna raó que ningú va voler esbrinar, un tenia una destral.

Confiàvem en la genètica ancestral, en la sang d’algun avantpassat que hagués viscut al camp. Sí, sabíem moure’ns entre els blocs i els descampats, havíem après a canviar de carrer si ensumàvem algun perill i la nit ens havia educat en els carrerons del centre, però de la Catalunya rural tot just teníem algun record d’infantesa, d’anar a visitar algun parent. No érem ni pixapins ni quemacos, sinó una colla de arreplegats que no havíem tingut cap contacte amb els grups escoltes ni amb els centres excursionistes. Desconec si n’hi havia cap a Nou Barris en aquella època. Potser sí, però o no ho sabíem o consideràvem que no feia per nosaltres. O senzillament els nostres pares no tenien diners per pagar-nos una excursió quan érem nanos.

Abans de sortir cap a la muntanya calia arribar a acords. Moltes coses es pactaven fent broma, però quan tocava parlar de drogues canviàvem de to. L’acord era el següent: anem al camp; per tant, res de drogues de ciutat. Això significava excloure l’speed i les anfetamines. Tothom hi estava d’acord. No tenia cap sentit accelerar-se al voltant de la foguera. I després, amb més tacte, se suggeria que ningú portés heroïna. Els que en prenien encara estaven en aquella fase de preaddicció i acceptaven el tracte sense intentar negociar. Encara ens dèiem les coses a la cara.

Així doncs, de bon matí, motxilles, sacs i cap a l’estació de Sants pensant si era bona idea pagar el bitllet o era millor fer-se el despistat si t’enxampava el revisor. Podia passar que a la mateixa estació ens parés la policia, sempre un secreta, i que ens regirés les motxilles buscant droga mentre deia que era millor que li diguéssim on la teníem, que, al cap i la fi, sabia que tornaríem a buscar-ne més al Xino (així ho deia el secreta). Algun cop va passar tot això, la seqüència sencera. De la destral no en deien res.

El tren ens duia al Ripollès o al Berguedà. Baixàvem en un poble i caminàvem cap a la muntanya. Bé, no fèiem cap gran travessa. Dedicàvem com a molt tres quarts d’hora a localitzar un lloc on acampar. Érem animals però sense consciència ecològica, perquè plantàvem les tendes a qualsevol lloc i de seguida preparàvem la foguera. Tot era il·legal. Només una vegada va venir una mena d’agent forestal a dir-nos que allà no s’hi podia acampar i que era perillós fer foc a la muntanya. Potser toleraven la bretolada perquè sabien que el foc era una drecera per eixamplar una urbanització.

Maldestres i orgullosos com érem, no acabàvem de muntar el campament fins al vespre. Cada llauna de cervesa, cada glop de whiskey robat, feia més evident la poca traça per aixecar les tendes. I abans calia baixar al poble a buscar més cervesa, perquè sempre calculàvem malament. Almenys fèiem coses, no ens avorríem. Érem nens jugant a fer veure que estàvem fent alguna cosa amb sentit.

La foguera era un maldecap. Tot ho fèiem per intuïció, però la fusta era humida. Fins i tot costava tallar-la amb aquella destral tan poc esmolada. La frustració i el deliri va fer que algú decidís remullar la foguera amb whiskey. Sí, feia una flama tota estranya, però no cremava. L’alcohol, els porros i la joventut ajudaven a passar la primera nit rient amb situacions que mai recordem com van ser en realitat, però que de tant com les vam explicar després semblen llegendàries.

Ens llevàvem morts de fred, i cap al migdia, després d’aconseguir menjar al poble, dinàvem. Aleshores va passar el que ja ens passava al barri, però agreujat perquè a la muntanya tot era més avorrit encara. Les drogues ens separaven. Els que prenien heroïna tenien un pla B. Baixar al poble, buscar una farmàcia per aconseguir xeringues, “les insulines”, i xutar-se les pastilles que sí que havien portat. Vam quedar que res d’heroïna, però ningú va dir res de les pastilles. No hi ha res que separi més una colla que haver de seguir ritmes narcòtics diferents. Cada droga té la seva litúrgia i cal seguir-la en comunió. Dues litúrgies diferents no conflueixen mai. Arriba el cisma. Res no tenia sentit, perquè aquell pacte inicial era mentida. És la naturalesa humana. Però, bé, érem joves, ens enfadàvem i aguantàvem la segona nit, tot i que ja no feia tanta gràcia.

Avançàvem la tornada al matí següent, un altre cop agermanats, fent broma fugint del revisor i amb unes pintes fastigoses després de tres dies sense dutxar-nos i amb olor de fum humit al cos, a la roba i als cabells greixosos. Sé del cert que dos dels que van anar a una d’aquelles excursions ja són morts. Potser tres. La Barcelona preolímpica feia pocs presoners.

Deu anys després, anar d’excursió era diferent. Molt més dramàtic, segurament perquè érem molt conscients de quin pa s’hi donava. Decidíem marxar del barri no perquè ens hi avorríssim, sinó per fugir del malestar, de la precarietat disfressada de feines de merda i despeses irresponsables. Per escapar d’escenes lamentables, com la del paio del barri que coneixies de tota la vida i que de sobte et vol vendre el casc de moto que acaba de robar-te.

Arribava l’estiu i algú suggeria que tocava desconnectar, netejar-se una mica. “Tria un lloc que sigui ben lluny”, em va dir un. I triava el Pallars. En comptes d’anar en tren, fèiem via amb un parell de furgonetes de la feina d’algú. I ara ja hi havia noies. Un pacte era molt més explícit: res de cocaïna. L’altre pacte era silenciós. Ens miràvem en silenci per no violentar ningú, però tothom entenia que ningú pujaria heroïna, perquè justament es tractava d’això, de passar no tres, sinó quatre o cinc dies sense drogues.

Anàvem a un càmping petit de la Vall de Cardós. Les tendes iglú i els bungalous de fusta ens feien la feina més fàcil. No calia fer fogueres. Ja érem pixapins. Fins i tot vam fer una excursió de debò, a peu i muntanya amunt, fins a l’estany de Certascan: a més de dos mil metres d’altitud.

A empentes i rodolons, manteníem un propòsit: passar uns dies tranquils per dissimular la fractura que un parell d’anys després ens acabaria de separar. Els dos primers dies tot anava bé, malgrat l’escepticisme que ens amarava de cap a peus. Sempre es valora positivament la gent que no jutja els altres, com si fos meravellós fugir d’estudi quan veus que gent que t’estimes se’n va a la merda. Però jutges i pateixes, i pateixes perquè jutges. Sempre és més fàcil jutjar els poderosos, culpar-los a ells de les nostres misèries. Els més valents segueixen donant suport i amor desengany rere desengany, però el més habitual és jutjar, enfartar-te, rendir-te i, sí, fugir. N’hi ha que no sabem ser prou forts, i arrosseguem la culpa. I si no hagués claudicat? I si hagués seguit al seu costat? Barcelona no ajuda, perquè és una ciutat que fa volar els coloms dels afectes i la solidaritat per fer-te sentir culpable. Per fer fora els corruptes que tenen segrestada la ciutat hem d’estar units, diuen, hem de ser solidaris, anar tots a una. Si t’acabes creient el somni dels unicorns tot es complica, perquè no ens podem permetre dissentir, ni fer bogeries, ni tenir el mínim moment de comportament incivilitzat… ni claudicar quan ja no pots més o ja no saps què pots fer per ajudar algú. O quan senzillament no vols. I, hòstia, és que també som així. Ja som prou grans per saber que ens hem de lligar curt nosaltres mateixos, però que també hi ha moments que ens hem de treure de sobre la virtut obrera dels collons per poder respirar. I, sobretot, hem d’acceptar que som com som. La puta naturalesa humana.

Aquella excursió al Pallars també es va trencar. Sopàvem en un bar del poble. Rèiem, bevíem, xerràvem. Abans de les postres, un es va aixecar per demanar a la barra si podien preparar-li un entrepà per emportar. “I embolica’l en paper de plata, sisplau”, va dir. I llavors el silenci. Paper de plata. Va esperar a arribar a la tenda per fumar-se el xino. Només una persona va expressar en veu alta el descontentament. “Què fas? Això era pels dos!”, va cridar.

Crec que va ser llavors quan vaig començar a claudicar.

Un hacha y papel de plata. Conciencia de clase zombie (6). Versión en castellano

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s