Sóc el cantant, i fa mal (1)

lavoe1“No hay tiempo para tristezas”, canta Héctor Lavoe a la tercera estrofa d’El cantante. Però la tristesa la tens al cor des de la primera nota que canta: una paraula, “yo”, i una pausa, quina pausa, el forat que duu a la trencadissa. Aquest jo i les ganivetades del violí del compàs anterior condensen un dolor que es pot ballar.

“I hurt myself today”, canta Johnny Cash tot just començar Hurt. Aquí la tristesa ja brolla des que la guitarra acústica obre el primer acord. I novament el “jo”, una nota, té totes les claus d’un dolor que escoltes en tensió; no el pots ballar, però segurament el maleiràs.

Ni Lavoe ni Cash són els autors de les cançons, però avui és difícil escoltar-les sense pensar que estan explicant la part més íntima de la seva existència.

Hi ha músiques, com ara el bolero i la copla, que només és poden cantar a la cara, buscant-te els ulls, I tu li tornes la mirada perquè el joc reclama un desafiament. Però també hi ha cançons a les quals no pots aguantar la mirada. El cantante i Hurt són d’aquesta mena. No vols mirar la tragèdia d’un home a qui ningú pregunta “si sufro, si lloro / si tengo una pena / que hiere muy hondo”. No vols mirar un home que et diu “everyone I know goes away / in the end”.

Són cançons escrites i cantades per homes, i una lectura superficial, sobretot d’El cantante quan diu que canta amb pantalons, fa pensar que expressen masculinitat, sigui el que sigui això de la masculinitat. Estan cantades en una primera persona tan radical que admets que es tracta d’històries que només viuen Lavoe i Cash. I, tanmateix, poden arribar a la part més íntima de tothom. Homes i dones. No hi ha res més universal que la intimitat. Tothom en té. Sovint la d’una persona està connectada amb la de moltes, però no ho sabem perquè la intimitat de les altres persones és la veritat que desconeixem, la prova del nostre desconeixement. Però a vegades, molt poques vegades, quan es transmet sense simulacre, o de manera que no ho sembla, la intimitat esdevé veritat en comú. Si més no, em passa escoltant El cantante i Hurt.

Aquests dos monuments existencialistes tenen una història. Avui toca explicar la d’El cantante.

Rubén Blades estava preparant el disc Siembra (1978) a Nova York. Una de les cançons que havia escrit era El cantante, una ficció sobre un ofici que obliga a deixar la merda al camerino, perquè la missió del cantant és entretenir el públic. Com diu la lletra: “Vinieron a divertirse”. En aquella mateixa època, la carrera d’Héctor Lavoe estava tocada de mort: drogues, depressió, crisi de fe, el turment de la culpa i la irresponsabilitat i segurament també les exigències laborals que imposava Jerry Masucci. Però al Barrio n’hi havia que encara es preocupaven per la vida del més gran cantant de salsa, el tenor de veu nasal que podia mantenir-se ferm davant les envestides dels trombons.

Willie Colón volia recuperar l’amic amb qui havia compartit cançons com El malo, Ausencia, Juana Peña i Calle luna, calle sol, joies de la millor collita de la Fania. Colón va demanar a Blades si tenia alguna cançó perquè la cantés Lavoe. Al principi no n’estava segur, de voler cedir El cantante, però finalment hi va accedir. Molts anys després, Blades va reconèixer que el que explicava la cançó en realitat no li passava a ell, sinó a Lavoe, i que per tant seria més genuïna si la interpretava Lavoe. Blades té poc de poeta de l’existència pròpia, però en canvi és un cronista excepcional de l’entorn. I aquí l’entorn eren tots aquells homes que, com ell, vivien en el carrusel musical del Barrio. No cal que un cantant visqui el que canta, n’hi ha prou si ho interpreta amb convicció. A més a més, en aquest cas el cantant ni tan sols havia escrit la lletra. Però Blades, conscientment o no, havia dibuixat un retrat precís i cru de Lavoe.

“Yo soy el cantante
muy popular donde quiera.
Pero cuando el show se acaba
soy otro humano cualquiera.

Y sigo mi vida
con risas y penas
con ratos amargos
y con cosas buenas”

comediaLavoeEl cantante, que obre el disc Comedia (1978), no és altra cosa que l’exposició de la fractura entre vida pública i vida privada, entre el que has de fer i el que sents. Es pot aplicar a qualsevol ofici. El peixater que somriu quan despatxa al mercat i de qui no en sabem res, tot i que parlem de trivialitats mentre ell talla el lluç. La fornera que diu bon dia centenars de vegades al dia, tot i que potser és un dia de merda. Tota la gent la feina de la qual és fer-nos la vida millor, la vocació de servei lliurada amb una generositat apresa en la rutina dels afectes i la transacció. Perquè, qui vol que el tractin malament?

“Vinieron a divertirse
y pagaron en la puerta.
No hay tiempo para tristezas”

Un cop amb la cançó a les mans, Willie Colón, segurament conscient de la noblesa del material escrit per Blades, va construir una catedral. I Lavoe hi va posar la vida. La producció de Colón i l’arranjament simfònic ho tenen tot. Per una banda, un color instrumental molt similar al de les cançons que Blades estava fent per a Siembra, i que de fet era hereu de la feina que Colón i Blades, però també Colón i Lavoe, havien fet en treballs anteriors. Després, una estructura que seguia el model clàssic d’intro, tema, moña (o mambo) i montuno a la manera de Nova York. Una introducció instrumental amb totes les cartes descobertes, estrofes que avancen creant noves expectatives i que fixen la clau del tema. I a partir d’aquí, la meravella instrumental de la moña i camí obert per a l’arribada de la descàrrega del montuno en què la veu principal i el cor dialoguen entre ells i amb tots els instruments, junts i per separat fins a un clímax que no ho sembla. Arriba fins als 10 minuts, i podria durar fins a l’eternitat.

Instrumentalment, hi és tot, perquè quan tens una veu com la de Lavoe pots explorar tots els límits. I de quina manera! Trombons i trompetes són les forces de la naturalesa desbocades que avancen amb marcialitat, i els violins, aquí fonamentals, determinen la magnitud dramàtica, unes vegades marcant el ritme i altres conduint la melodia, i sempre jugant amb els metalls, com passa en la moña, quan cordes i metalls s’intercanvien els papers en una nova demostració de la habilitat de Willie Colón com a arranjador (escolteu la cançó a partir del minut 7 i 30 segons per entendre l’excepcionalitat del que va fer Colón). Les trompetes caminen juntes amb els trombons, però també tenen línies solistes: els grans José Febles i Luis Perico Ortiz bufant a cor que vols en el montuno.

La veu comença acompanyada del piano de Gilberto ‘El Pulpo’ Colón i de la percussió, i a mesura que avancen els compassos accepta el desafiament de metalls i, esclar, del violí. El procés ho diu tot, en la salsa: sí, la estrella hi posa la cara, però només funciona al costat de la banda. No es pot cantar El cantante només amb una guitarra o un piano. Bé, sí que es pot fer, però no és el mateix.

[El violí en la salsa mereix un capítol a part, perquè primer va ser un instrument silenciat, i d’alguna manera la seva absència va ser decisiva en el naixement de la salsa de Nova York. Va ser Eddie Palmieri qui es va treure de sobre els violins a principis dels 60. Els va substituir pels trombons, la qual cosa va marcar el camí cap a la salsa brava. El violí va seguir tenint un paper més o menys accidental i es va fer sentir puntualment en discos de Lavoe i Ismael Miranda i l’orquestra de Palmieri als anys 70, però li va costar fer-se un lloc protagonista en les brutals descàrregues. En el disc Comedia d’Héctor Lavoe no surten acreditades les cordes, tot i que algunes fonts asseguren que en l’enregistrament hi va participar el violinista cubà Alfredo de la Fé, amic de Lavoe (no us perdeu aquesta entrevista amb Alfredo De la Fe, sobretot quan explica quina una va muntar amb Lavoe a “la casa del ritmo” de Cali, o com va decidir que havia de deixar la cocaïna)].

Tornem a El cantant. Hi ha una part victimista que pot tirar enrere el primer cop que s’escolta la cançó. Ai, pobret, Lavoe, la gran estrella, que pateix com nosaltres.

“Mucha gente que comenta
‘¡Oye, Héctor, tú estás hecho,
siempre con hembras y en fiestas!’
Pero nadie pregunta
si sufro si lloro”

Tanmateix, no importa qui ho diu, ni des d’on ho diu, sinó el vers “pero nadie pregunta”. Em quedo amb això: ningú pregunta, i sense pregunta no hi ha coneixement. La pregunta, el gest, la predisposició a escoltar, és el gran desllorigador, i en els dos sentits: “Puc explicar-te una cosa?” és tan poderós com “Et passa res?”. I alhora, sovint tan incòmode.

Lavoe obre el cor amb totes les conseqüències i de la millor manera possible. El cantante podria ser un lament egoista, de nen malcriat que reclama atenció i silenci, però és tot el contrari. El cantante s’ha de ballar, està feta per ballar, per entretenir, perquè està feta per nosaltres. És generosa com molt poques cançons. No patiu per mi: estic aquí per vosaltres.

“Mi negocio es cantar.
A los que me siguen
mi canción vine a brindar”

I les veus del cor ho recorden insistentment: “Hoy te dedico mis mejores pregones”. Això sí, ell fa una advertència: “Si no me quieren en vida / cuando muera no me lloren!”. Portem-ho fora de la cançó: els afectes, en vida. Potser és el que més costa de fer.

Lavoe també té el moment d’orgull quan desafia els “criticones”, els que no sense raó dubtaven que tornés a ser qui havia sigut. “Mis mejores pregones / son mejor que los de ayer, / compárenme criticones!”, diu, tot i que abans assegura que “el pregón de la montaña” sí que era gran (la relació de Lavoe amb Déu dóna per a una tesi). I en la improvisació del montuno, alhora que homenatja els companys d’ofici, deixa clar que la generositat sempre serà millor que la rivalitat. “Un saludo a mis contrarios mando yo. / También merecen honores”, canta. I després, i sense falsa modèstia, dedica honors a “los mejores”:

“Mi saludo a Celia [Cruz], [Ismael] Rivera, [Cheo] Feliciano.
Esos son grandes cantores.
Ellos cantan de verdad
Siempre ponen a la gente a gozar”

L’ofici de cantant també és això. Explicar la intimitat més dolorosa, parlar des d’un jo esquinçat, però amb la generositat per bandera: “poner a la gente a gozar”. El jo al servei d’un nosaltres. Hem vingut a gaudir, i el cantant no pot fer altra cosa que fer-nos gaudir. El jo al servei del jo no té cap sentit. Però explicar des del jo és sempre més genuí, perquè pretendre explicar des del nosaltres és mesquí. Qui ets tu per atribuir-te el nosaltres? El nosaltres el construïm nosaltres a partir de molts jo. No pot ser d’una altra manera.

Soy el cantante, y duele (1). Versión en castellano

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s