Entre el vell i el nou, l’actitud

staroyeEn el Primavera Sound 2015, Rocío Márquez va actuar a l’Auditori del Fòrum. Cap al final, quan interpretava Los esclavos integrada en un col·lectiu que anihilava qualsevol protagonisme, la cantaora de Huelva somreia de felicitat mentre mirava el que estava fent el Niño de Elche. Entre el públic les cares eren d’admiració, d’emoció. Tothom semblava esperar el desenllaç d’aquella meravella per aplaudir i cridar.

Què estava passant? Rocío Márquez estava interioritzant el llegat de Marchena per explicar-lo des del seu punt de vista, com havia fet uns minuts abans en un altre registre amb el guitarrista Pepe Habichuela. El vell i el nou convivint en el present. En aquell moment vaig pensar que calia estripar totes les teories sobre la retromania i alhora oblidar la política de terra cremada segons la qual la novetat és la ideologia que ens ajuda a passar pàgina, a arraconar el passat. Perquè, sent nou, el que feia Márquez només tenia sentit perquè estava connectat amb el passat.

Quan escoltes un músic de Mali tocant la guitarra elèctrica o treballant amb programacions electròniques, també veus que darrere de l’estètica nova hi ha una ètica antiga sense la qual el nou serà nou i prou: res no és millor per ser nou o per ser vell; res no és pitjor per ser nou o per ser vell.

En el mateix festival, Shellac van fer el mateix concert que repeteixen des de fa vuit anys. Dalt de l’escenari, tres obrers fent la mateixa feina de sempre. I el públic, entre repetidors i debutants, va reaccionar com era previsible. Però tot i ser previsible, no vaig ser capaç de trobar una sola cara d’avorriment: predominava una excitació reconfortant, la sensació d’estar experimentant una emoció agradable sense cap sofisticació. Quan tens set busques aigua.

Fa uns mesos, Jordi Savall explicava, a propòsit de la Passió segons Sant Mateu de Bach, que durant quatre segles la música va arrossegar l’estigma del progrés. Segons Savall, durant el Renaixement, i a diferència d’altres arts, la música no va poder emmirallar-se en els clàssics grecs i romans perquè no hi havia partitures i per tant ningú sabia quina música s’hi feia. No podia recuperar, assimilar i crear a partir d’un llegat invisible. Això va fer que en l’edat moderna la música només tingués sentit com a novetat, com a expressió d’una generació que les següents generacions no podien compartir. La ideologia era demolidora: tot el nou serà millor perquè tot el que hi havia abans era vell. Així de simple.

Costa de creure, però la música de Bach havia passat a la història després de la seva mort. Recorda Savall que això va canviar quan Felix Mendelssohn, al capdavant de la Sing-Akademie de Berlín, va recuperar la Passió segons Sant Mateu l’any 1829: gairebé vuitanta anys després de la mort de Bach. “En aquell moment –deia Savall– hi va haver la presa de consciència que hi havia músiques antigues que eren tan o més belles que les d’aleshores. Abans s’escoltava la música del present perquè es considerava que les músiques antigues ja no eren necessàries”. Sí, la música és necessària, té un valor d’ús: el que cadascú vulgui donar-li.

Dos segles després, el debat s’ha enriquit amb matisos, però sovint les anàlisis segueixen dinàmiques maximalistes: entre la defensa del nou, del que hauria de néixer com si no existís el passat, i la reivindicació del passat que s’amaga darrere de comentaris com ara que en la música ja està tot inventat. És molt curiós comparar els debats de la música moderna i els de la música clàssica. He vist crítics de clàssica rondinant perquè les programacions no passen de Mahler o de Xostakóvitx, i els programadors fent cara de no voler perdre diners programant compositors vius. De la mateixa manera, he sentit crítics de moderna fent cara de pomes agres veient com The Strokes omplen l’esplanada del Fòrum mentre reclamen grups joves, i programadors de festivals tenint molt clar quin grups venen entrades.

Lògicament, el més sensat seria poder combinar les dues coses, integrar el nou i el vell en una mateixa categoria, fer-los dialogar sense que la relació sigui jeràrquica. No és fàcil, perquè una obra simfònica d’un compositor viu amb prou feines la inclouen com a complement en programes dominats per les patums mortes, amb la qual cosa difícilment podrà esdevenir una obra prou coneguda. I en un festival de rock la distribució del cartell sempre afavoreix els grans i els veterans, potser perquè s’ho han guanyat o perquè la nostàlgia és un vent a favor, però segurament perquè també disposen d’una maquinària promocional més poderosa.

Però tornem al Primavera Sound. Deixem de banda l’eix vell-nou i mirem cap a l’escenari. Què comuniquen els músics? Aquí tant li fa que siguin nous o vells. Julian Casablancas, en el concert que va oferir al seu nom un dia abans d’actuar amb els Strokes, va fer allò que mai hauria de fer un músic: buscar la indulgència sense oferir res a canvi. Va cantar sense respectar el públic. Vaig arribar a pensar que en qualsevol moment miraria el públic, es trauria la polla i intentaria pixar-s’hi. Almenys, en el final dels Sex Pistols, Johnny Rotten va tenir la decència de reconèixer en públic que tot plegat era una estafa… L’actitud de Casablancas la tenen vells i nous. I el públic en som responsables en la mesura que ho tolerem. Perdonem que un cantant oblidi la lletra de la cançó i que desafini, que el bateria perdi el nord, que els guitarristes no encertin l’acord. No només ho perdonem: ho aplaudim! Som capaços de pagar una indecència per veure un venerable chansonnier de 90 anys al Liceu i aplaudim per sentir-nos generosos quan el pobre home es queda sense alè a la segona estrofa. Aplaudim un jove cantautor quan ha de repetir fins a tres vegades l’inici d’una cançó perquè no l’encerta. Som així, i així va la cosa…

M’agraden els músics que fan de la música un ofici perquè respecten el que fan i respecten el públic. I aquí tornem al debat inicial. Al Primavera Sound 2015, The Replacements van oferir un concert nostàlgic, en el sentit que revivien cançons que havien compost fa trenta anys. Era el vell mostrant el vell, però amb ofici, conscients que davant tenien milers de persones que havien decidit passar una estona davant d’aquell escenari. L’ofici dels Replacements va consistir a respectar-se, a respectar les cançons i a respectar el públic. No pretenien ser el grup dels anys 80, però sí que sabien què fer amb tot aquell material perquè comuniqués alguna cosa avui. Durant el concert vaig pensar que, quan ja no existeixen, potser sí que m’agradaria veure un grup tocant les cançons dels Replacements amb la mateixa actitud. De la mateixa manera que em va agradar que la memòria de Marchena tornés a l’escenari de la mà de Rocío Márquez. La clau és l’actitud.

La música només existeix quan algú la toca i algú altre l’escolta. Però el rock, infectat per un estrany afany de propietat, ha derivat cap a l’estupidesa, i ens ha fet creure que una cançó només la pot tocar l’artista o el grup que la va enregistrar primer. Sí, tolerem que algú en faci versions de tant en tant i ens fa més o menys gràcia que existeixen grups de versions que sovint només són clons sense ànima, però ¿hem pensat mai què passarà amb totes aquelles cançons que es deixaran de tocar en directe quan morin els seus creadors? Ja no les tornarem a sentir en directe. Potser sí que les escoltarem tots sols a casa, o mirarem de cantar-les plegats i desafinats en algun bar; i algunes, les que es puguin ballar, potser sonaran en alguna discoteca. Però la majoria les perdrem. En canvi, un bolero de Manuel Alejandro no el perdrem mai perquè corre de veu en veu: és de tothom que vulgui escoltar-lo cantat per algú que sàpiga cantar-lo.

Entre lo viejo y lo nuevo, la actitud (Versión en castellano)

Anuncis