El conflicte i la tristesa. Consciència de classe zombie (7)

tom-mix-fight_thumb“Per què ens separes, eh? Per què collons ens separes?”

(Versión en castellano de ‘El conflicto y la tristeza’ en este enlace)

El DJ va punxar Tractor amarillo i la pista va embogir embriagada. Hi ajudaven l’alcohol, les drogues i que ja eren les tres de la matinada. També que era una nit d’estiu a Barcelona, xafogosa i impertinent.

Després va sonar una cançó de Frank Sinatra, la sirena que indicava que la discoteca tancava. Tothom cap a fora. Moltes nits deixàvem el barri quan el cos ja estava preparat per assaltar el centre de la ciutat, però va arribar una època que la mandra manava i vam deixar d’anar-hi. Ens quedàvem al barri, o com a molt anàvem al Poblenou sense nom, darrere de la plaça de les Glòries. Era just després dels Jocs Olímpics, i aquella zona seguia sent un territori indefinit, tot just un mapa que havia de transformar-se a cop d’edifici emblemàtic. Només hi havia magatzems i alguna discoteca tronada. En teníem prou vivint la decadència. Recordo que Comte-Sponville distingeix entre decadència i degeneració. El degenerat, diu, és víctima dels seus gens, de l’endogàmia de les comunitats tancades, de l’incest. La decadència té un component cultural: el decadent és víctima de la seva educació i dels seus gustos. La decadència es combat sortint d’un mateix, de la família, de l’entorn tancat, i anant a buscar l’altre fugint de la repetició. Una cosa és saber d’on véns i una altra cosa convertir la identitat en una presó.

Quan Sinatra ens va expulsar de la discoteca, el carrer i la calor van fer la seva feina. Un de nosaltres va començar a discutir amb un paio. La resta els miràvem divertits, però sospitant que en passaria alguna de grossa. Com tantes altres vegades. El paio es tocava una butxaca del darrere del pantaló. I vaig deixar de somriure. Seguien discutint per alguna cosa incomprensible que potser tenia a veure amb la merda de vida que teníem, o simplement eren ganes de deixar clar que eren mascles alfa. Tant és. Sí, tindríem una baralla. I quan ja n’has vist unes quantes, saps que gairebé mai passa res greu. Quatre empentes, uns crits per descarregar la ràbia i cap a casa pensant que un altre dia hi tornarem. Però a vegades la ximpleria acabava a l’hospital cosint un tall a la cama o al braç.

No sé si ho vaig fer per avorriment, per afany de notorietat o perquè em seguia fent por el conflicte. Vaig decidir que ja n’hi havia prou i vaig interposar-me entre tots dos per tallar la baralla abans que aquella mà trobés la navalla a la butxaca. I sí, vaig tallar la baralla tirant al terra el meu amic. Vaig aconseguir que ja no es barallessin entre ells i que dirigissin el seu malestar contra mi. “Per què ens separes, eh? Per què collons ens separes?”, va cridar el meu amic. I l’altre va començar a insultar-me perquè els havia tallat el rotllo. Van aconseguir que em sentís culpable.

Deia Simone Weil que la no violència només és bona si és eficaç, que la violència només és acceptable quan la seva absència seria pitjor. Aquella nit potser sí que la violència era necessària, si més no així ho pensaven els dos que es barallaven. En qualsevol cas, el meu gest de pacificació segurament va evitar una visita a urgències, perquè la meva intervenció va dissoldre l’antagonisme i va canviar l’equilibri: ja no eren dos mascles marcant pit, sinó dos paios units en l’esbroncada contra mi.

Davant d’aquella discoteca on havia sonat Tractor amarillo hi havia dues persones que necessitaven la violència per expressar alguna cosa, i és possible que l’absència de violència fos pitjor que la violència. Perquè, com gestionarien després aquell esclat de ràbia interromput?

La por que hi ha darrere d’aquest interrogant m’ha dut a refugiar-me en la covardia emmascarada de prudència. Ras i curt, és la por al conflicte. A vegades penso que tot plegat té a veure amb el gen de postguerra transmès per la generació dels pares. Fes via, no et fiquis en embolics. Però és injust carregar els altres amb la culpa pròpia. No parlo de la discussió retòrica ni del conflicte polític, de la brega entre els de dalt i nosaltres, sinó del conflicte quotidià. Parlo de la incomoditat que sento davant conflictes que semblen insignificants però que pesen com una roca i que determinen la nostra existència. Parlo de cedir una vegada i una altra per evitar el conflicte entre iguals. És una porta oberta a la condescendència i la frustració. Els polítics de la unitat popular busquen la utopia perquè només consideren el conflicte vertical, i per això mateix són tan poc hàbils gestionant els conflictes entre iguals. Quan vius aquests conflictes, petits però significatius, dia a dia, saps que no marxaran mai. No els nego, però d’alguna manera intento invisibilitzar-los. No hi ha res pitjor que fugir d’estudi i donar la raó no perquè l’altre la tingui, sinó per evitar el conflicte. Aquesta actitud segur que em passarà factura.

Una altra nit en aquell Poblenou ple d’esquelets de fàbriques i magatzems abandonats caminava tot sol cap a un bar. Venien de cara dos paios. Dos skins. Val a dir que a Barcelona era difícil saber si un skin era dels teus o dels altres fins que els tenies davant. Eren dels altres. Vaig seguir caminant perquè les meves pintes eren poc cridaneres. No em faran res, vaig pensar. Quan els vaig tenir a tocar, un d’ells em va fotre un cop de puny al nas. No van dir ni una paraula. Només el cop de puny i van marxar. Va ser una humiliació com no n’he sentit cap altra mai més. No vaig fer res, ni un crit, ni un insult, ni l’intent suïcida de tornar-m’hi. M’hi vaig quedar tot sol al carrer mirant la sang que queia sobre la samarreta. Humiliat però almenys no apallissat, penso. Tot i saber que tenia totes les de perdre, també penso que si m’hi hagués tornat, si hagués cridat per expressar almenys que jo existia, potser no m’hagués quedat el cos infectat per aquella tristesa tan gran.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s