La moto i el barret vermell. Consciència de classe zombie (8)

1280x720-wIt“És la Paquita, de Correus”

Així s’identificaven al carrer on vaig créixer els veïns de l’escala del costat. Als anys 50 i 60, alguns dels barris sense nom de Barcelona es van edificar seguint dinàmiques molt antigues que connectaven amb la distribució gremial de l’edat mitjana i amb la concentració de les colònies industrials del capitalisme fabril. Dels gremis en queden records en el nomenclàtor de Ciutat Vella, sobretot a la Ribera i el Born. De les colònies industrials només en perviuen fantasmes urbanístics. En tots dos casos, vida privada i vida laboral compartien paisatge. Els artesans vivien i treballaven al mateix lloc, la casa i taller. Els treballadors vivien al voltant de la fàbrica. Si abans els pobles es desenvolupaven a partir de l’església i de les sagreres, després naixien de la fàbrica. Era l’alienació perfeccionada.

Un bon exemple n’és la colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. La família Güell va traslladar les fàbriques tèxtils que tenia al Vapor Vell, al barri barceloní de Sants, fins a uns terrenys del Baix Llobregat amb un doble objectiu: fer créixer la producció guanyant espai i treure’s de sobre la conflictivitat obrera. Per treballar a la colònia, l’amo Güell va triar treballadors de l’entorn rural sense cap tradició obrerista, i els va envoltar de serveis perquè no haguessin de sortir de la colònia ni per anar a ballar. Els industrials de finals del segle XIX no tenien manies: l’explotació és més efectiva quan va vestida de paternalisme i quan els explotats no tenen gaires oportunitats de contrastar les seves condicions de treball amb altres.

Recordo una xerrada d’un venedor de fum que l’empresa on treballava va fer venir per explicar-nos tot de coses meravelloses sobre la vida comunitària al lloc de treball, com feien els de Silicon Valley. “No us agradaria poder dur el cotxe a un taller mecànic que estigués dins del recinte de l’empresa? Així no hauríeu de perdre temps!”. El vaig engegar a la merda.

Però tornem enrere. En aquells anys 50 i 60 les coses havien canviat. Les noves fàbriques es muntaven en incipients polígons industrials o en espais als afores de les ciutats. Molts industrials van anar a buscar els obrers a pes: era habitual que una fàbrica de Terrassa o de Blanes contractés tots els homes joves d’un mateix poble andalús, i sovint els allotjava en pisos de nova però fràgil construcció no necessàriament a prop de la fàbrica. A més a més, aquells industrials preferien que els treballadors estiguessin casats i que tinguessin fills: segons la seva lògica, un obrer amb responsabilitats familiars era menys conflictiu que un obrer solter i sense fills. Per cert, tots els totalitarismes pensen el mateix: la família com a ostatge.

A la Barcelona d’aquells anys de “desarrollismo”, moltes fàbriques i empreses de serveis participaven en la construcció dels habitatges, que després llogaven (amb opció de compra) als seus treballadors. Per això els de la porteria del costat de casa eren els de Correus, de la mateixa manera que al nostre edifici hi vivien molts treballadors d’una siderúrgica. Consciència de classe determinada per l’habitatge, i totes les contradiccions de la naturalesa humana concentrades en un replà. Quan un veí comprava una tele, els altres començaven a fer números. No descarto suspicàcies entre iguals: si fem la mateixa feina, com és que ell pot comprar la tele i jo no? Al final tothom comprava la tele perquè els fills no haguessin d’anar a cal veí a veure els dibuixos. La dignitat associada al benestar emocional de les criatures. A Franco el vam veure morir en blanc i negre, però el mundial de futbol de l’Argentina ja el vam veure en colors. I així anar fent, comprant a terminis una cosa darrere l’altra.

Tot plegat consistia a gestionar les prioritats i seguir una disciplina fins i tot en les coses més trivials. Les sabates havien de durar tot l’any, perquè durant un any només podies dur aquelles sabates. Per tant, no es compraven mai les sabates més barates, sinó les que garantien més temps sense forats. I si les coses anaven mal dades, cap a cal sabater, que es feia un fart de posar-hi tapetes. El mateix amb la roba: un parell de pantalons. Et posaves uns dilluns, i els duies fins diumenge. Davant qualsevol estrip, un pedaç i a córrer. A vegades, abans d’estrenar un jersei la mare ja hi col·locava una colzera de pell. Disciplina fins i tot en la previsió.

Aquella classe obrera era disciplinada per necessitat, i els fills n’hem heretat comportaments. Ben poques vegades em passa pel cap que puc dur dos pantalons diferents a la setmana. Quan he de triar una camisa, mai agafo la més barata sinó la que sé que podrà aguantar més bugades. Difícilment compraré res que només pugui fer servir un cop. Per això aquella classe obrera no comprava roba de segona mà, perquè era roba gastada, que duraria menys. La clau de tot plegat era la solidesa i la perpetuïtat.

Aquella disciplina no la percebíem com a angoixant, però de tant en tant calia buscar “el barret vermell”. La imatge és del filòsof francès Lipovetsky, que entre d’altres coses ha estudiat les tensions entre la uniformitat de la classe obrera i la necessitat de l’individu d’expressar-se com a tal. Tenir consciència de classe no és dur el mateix uniforme (ni físic ni mental), sinó, manllevant paraules de la Marina Garcés, ser conscients que “cadascun de nosaltres en última instància és irreductiblement una vida, i que alhora som inevitablement interdependents”. “Interdependència i irreductibilitat és un altre lloc des d’on pensar-nos, en singular i en plural”, diu la filòsofa barcelonina. És aquí on cal entendre que la decisió de posar-se un “barret vermell” quan la resta el porten gris, i tots dos tenen el mateix preu, no és cap traïció a la classe, sinó més aviat tot el contrari. Trencar els estereotips estètics és una bona manera de combatre el determinisme que en la dinàmica de classes sempre s’imposa des de dalt. Tan nociu és renunciar a allò d’on vens com acceptar l’opressió identitària.

Aquell determinisme deia, per exemple, que tenir una moto no era cosa de pobres, però la realitat se’n fotia, d’aquella lògica. Molts han tingut moto perquè no podien tenir cotxe, o perquè no es podien pagar el carnet de cotxe però sí el de moto. A Barcelona la moto és un element transversal. Fa molts anys vaig coincidir en una feina amb un paio nord-americà, crec recordar que d’alguna ciutat d’Indiana. Deia que el que més l’havia sorprès de Barcelona era que hi hagués tantes motos i que a les platges les dones fessin topless. Per aquest ordre. La moto, del Vespino a la més sofisticada màquina per córrer, ha sigut tant una eina de treball com “el barret vermell”. En molts casos, la moto també ha sigut un element més en la construcció de la identitat. A Nou Barris no es veien els mateixos escúters que a Sarrià, encara que alguns fossin més barats. Determinats models s’associaven a uns barris concrets. Una Vespa podia ser més cara i menys fiable que una Scoopy, però la Scoopy, dèiem, feia més pels pijos. A vegades penso que es bon exemple d’apropiació classista totalment il·lògica, sobretot perquè les Scoopy de segona mà eren prou barates. Curiosament, quan algú feia el salt a les grans cilindrades, mai es preocupava de pensar si la CBR o la R1 feia més o menys pels pijos.

La moto servia per treballar, per fugir i per fotre-li una clatellada a l’obligació de fer servir un transport públic que a partir de determinades hores era insultantment discriminador si vivies en els barris perifèrics (i el taxi només el fèiem servir per anar a l’hospital). La moto, a més a més, proporcionava la sensació de llibertat horària tan necessària en unes vides determinades per la dictadura del temps d’espera: a la cua de l’atur, a les tardes interminables sense res a fer a la parada de l’autobús que només passava cada mitja hora.

Al barri uns quants van fer de missatgers, màrtirs de la presa i la precarietat. I aquella mateixa moto ens tornava a casa a la matinada. Sí que n’hi havia, d’utilitarisme masclista, en el sentit que se suposava que la moto, encara que fos un Vespino, et permetia dur “un paquet agradable”. Però en aquella Barcelona, com ara, moltes noies també duien moto. Així que la idea de la moto com a eina per lligar era més aviat ridícula.

Amb la moto et relacionaves amb la ciutat. Algunes nits organitzàvem batudes per la zona alta per robar rodes i retrovisors. L’acte és menys immoral si el fem contra “els altres”. O això pensàvem. Un amic va deixar el barri per anar a viure al Bon Pastor, i la primera nit van robar-li el Vespino. De bon matí va anar a parlar amb qui calia parlar, i al cap d’una hora ja tenia el Vespino a la porta de casa. Ens va explicar que aquella persona havia fotut una esbroncada de cal Déu als que havien robat el Vespino, no perquè l’haguessin robat, sinó perquè no van consultar-lo. Per cert, en alguns polígons industrials podies deixar el vehicle obert i no passava res si abans havies arribat a un acord amb qui calia arribar a un acord. Pagaves per tenir “un aparcament vigilat”, i si cap paio actuava pel seu compte en rebia les conseqüències. Coses de la jerarquia moral, que no fa distincions de classe.

També cal dir que tenir una moto, petita o gran, comportava una sèrie de maldecaps i que la teva relació amb ella depenia molt de com d’escurada tinguessin la butxaca. La primera vegada que vaig tenir un accident de moto, un cop vaig aixecar-me del terra només podia pensar quants diners em costaria redreçar el manillar i canviar el que s’hagués malmès. Una hora després vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé amb la mà dreta: m’havia trencat l’escafoide. Els maldecaps eren constants, sovint per culpa de l’automedicació: remenava motor, embragatge i frens de qualsevol manera, tot plegat per evitar passar pel taller. I la majoria de les vegades acabava anant-t’hi. Quan el mecànic em preguntava si l’hi havia fer res, a la moto, mentia. Com a autodidacte convençut per necessitat, no podia confessar el fracàs.

(La versión en castellano, “La moto y el sombrero rojo”, en este enlace)

Anuncis

“Posa’t un mocador de color”

lehavre1Barcelona l’expliquen més d’un milió i mig de punts de vista. Un és el de la dona gran nascuda en temps de República i que conserva records de guerra i fam, d’envelats, de repressió i d’anys i anys sense vacances. És la dona que va passar per la fàbrica de molt jove però que, a diferència de l’home, no pot dir quin ofici tenia. “Sus labores”, recorden? És la mare, àvia i besàvia que arrossega tots els dolors i encara es lleva per anar a esmorzar amb altres dones com ella. Són dones que les han vistes de tots els colors, gairebé sempre foscos, però de tant en tant també lluminosos; pocs i sovint quan els protagonistes eren altres. Són dones d’anar fent, de tenir cura dels fills, dels pares i dels malalts. Per elles la política només té sentit si explica el que passa a casa, a la família, al barri. No les atabalis amb hegemonies ni les intentis entabanar amb demagògia. A plaça la demagògia s’acaba mirant el preu de la mongeta tendra.

Aquesta generació ha volgut confiar en el sistema, però no en el poder. Hi creuen, en Déu, però no en els capellans. S’hi han deixat la pell esperant que tot plegat tingués algun sentit. Mai han aplaudit cap alcalde, i encara menys si l’han votat. Saben perfectament que amb Franco no es vivia millor perquè elles vivien en els barris sense nom. Són les dones que patien quan un fill apareixia per casa amb política clandestina. Són les dones que miraven els braços del fill i se sentien tranquil·les si no hi veien cap marca de punxades. Són les dones que esperaven despertes la filla que tenia aquell nòvio tan estrany confiant que cada mes fos com l’anterior.

Militen en la dignitat més íntima sense fer-ne bandera. Han construït una moral pròpia a mesura que assimilaven la realitat. Saben que les aparences enganyen perquè van créixer en aquell franquisme on l’aparença era cartró-pedra. Són les dones que han entomat els dilemes morals des de l’afecte. A diferència dels homes de la seva generació, elles van entendre l’homosexualitat perquè no hi veien un homosexual sinó un fill, i al fill se l’estima. Les dones, i no els homes, van acompanyar les altres dones que anaven a la presó de la Trinitat a visitar el fill. Les dones, sempre les dones, sortien al carrer per plantar cara als traficants d’aquella merda que estava escorxant el futur del barri. Són les dones que lluitaven a casa mentre els homes es lamentaven al bar amb altres homes. Sí, la classe obrera també és això.

Són les dones que han conviscut amb gent que va arribar a Barcelona de Galícia, d’Andalusia, d’Extremadura… i que ara segueix arribant de la Xina, el Marroc, l’Equador… Saben que el mur de la xenofòbia no cau mai del tot, però que almenys s’esberla a mesura que parlen amb el veí que acaba d’instal·lar-se. Són les dones que a la cafeteria parlen amb les joves que porten l’hijab. “Ets massa jove per dur un mocador negre, posa’t un de color”, aconsellen. I saben per què ho diuen, perquè van veure la mare de dol, tota de negre tots aquells anys. I elles mateixes van dur el dol, perquè en aquella cafeteria on esmorzen plegades gairebé totes són vídues. Per elles Barcelona és una ciutat que parla de coses que no tenen res a veure amb la Barcelona que viuen cada dia. Per elles Barcelona és una ciutat que ni les ha mirat, ni les mira ni les mirarà.

(Versión en castellano, “Ponte un pañuelo de color”, en este enlace).