“Posa’t un mocador de color”

lehavre1Barcelona l’expliquen més d’un milió i mig de punts de vista. Un és el de la dona gran nascuda en temps de República i que conserva records de guerra i fam, d’envelats, de repressió i d’anys i anys sense vacances. És la dona que va passar per la fàbrica de molt jove però que, a diferència de l’home, no pot dir quin ofici tenia. “Sus labores”, recorden? És la mare, àvia i besàvia que arrossega tots els dolors i encara es lleva per anar a esmorzar amb altres dones com ella. Són dones que les han vistes de tots els colors, gairebé sempre foscos, però de tant en tant també lluminosos; pocs i sovint quan els protagonistes eren altres. Són dones d’anar fent, de tenir cura dels fills, dels pares i dels malalts. Per elles la política només té sentit si explica el que passa a casa, a la família, al barri. No les atabalis amb hegemonies ni les intentis entabanar amb demagògia. A plaça la demagògia s’acaba mirant el preu de la mongeta tendra.

Aquesta generació ha volgut confiar en el sistema, però no en el poder. Hi creuen, en Déu, però no en els capellans. S’hi han deixat la pell esperant que tot plegat tingués algun sentit. Mai han aplaudit cap alcalde, i encara menys si l’han votat. Saben perfectament que amb Franco no es vivia millor perquè elles vivien en els barris sense nom. Són les dones que patien quan un fill apareixia per casa amb política clandestina. Són les dones que miraven els braços del fill i se sentien tranquil·les si no hi veien cap marca de punxades. Són les dones que esperaven despertes la filla que tenia aquell nòvio tan estrany confiant que cada mes fos com l’anterior.

Militen en la dignitat més íntima sense fer-ne bandera. Han construït una moral pròpia a mesura que assimilaven la realitat. Saben que les aparences enganyen perquè van créixer en aquell franquisme on l’aparença era cartró-pedra. Són les dones que han entomat els dilemes morals des de l’afecte. A diferència dels homes de la seva generació, elles van entendre l’homosexualitat perquè no hi veien un homosexual sinó un fill, i al fill se l’estima. Les dones, i no els homes, van acompanyar les altres dones que anaven a la presó de la Trinitat a visitar el fill. Les dones, sempre les dones, sortien al carrer per plantar cara als traficants d’aquella merda que estava escorxant el futur del barri. Són les dones que lluitaven a casa mentre els homes es lamentaven al bar amb altres homes. Sí, la classe obrera també és això.

Són les dones que han conviscut amb gent que va arribar a Barcelona de Galícia, d’Andalusia, d’Extremadura… i que ara segueix arribant de la Xina, el Marroc, l’Equador… Saben que el mur de la xenofòbia no cau mai del tot, però que almenys s’esberla a mesura que parlen amb el veí que acaba d’instal·lar-se. Són les dones que a la cafeteria parlen amb les joves que porten l’hijab. “Ets massa jove per dur un mocador negre, posa’t un de color”, aconsellen. I saben per què ho diuen, perquè van veure la mare de dol, tota de negre tots aquells anys. I elles mateixes van dur el dol, perquè en aquella cafeteria on esmorzen plegades gairebé totes són vídues. Per elles Barcelona és una ciutat que parla de coses que no tenen res a veure amb la Barcelona que viuen cada dia. Per elles Barcelona és una ciutat que ni les ha mirat, ni les mira ni les mirarà.

(Versión en castellano, “Ponte un pañuelo de color”, en este enlace).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s