Europa és una excavadora

Demon“En preparar el terreny per a la seva futura casa, una parella troba uns ossos humans. Serà el primer d’una sèrie de fets estranys que culminaran amb la irrupció d’un turbulent esperit a les núpcies. Una interpretació del mite jueu del dibbuk, amb una gran banda sonora composta per Krzysztof Penderecki”. Aquesta és la sinopsi amb què el festival de cinema de Sitges 2015 descrivia la pel·lícula Demon, de Marcin Wrona, el director polonès que es va suïcidar el passat 19 de setembre, tot just una setmana després de presentar-la al Festival de Toronto. Només tenia 42 anys.

Demon és una pel·lícula magnífica: tragèdia coral, comèdia coral, drama infinit sobre aquest monstre anomenat Europa que va decidir que el segle XX seria catastròfic i que és incapaç de redreçar el segle XXI.

El dibbuk és l’ànima en pena, sovint un esperit maligne que posseeix una persona viva, però també és l’esperit de qui va morir abans d’hora sense poder culminar la vida. El dibbuk pot ser la representació de tots els assassinats d’Europa, de tots els que van morir per l’odi. És la memòria incòmoda. Allò que Europa voldria oblidar. L’oblit és la revenja d’una Europa abjecta. Europa s’ha venjat d’ella mateixa oblidant tot el que un dia va enterrar. A Babi Iar, a Bútovo, a Badajoz, a Katyn. A les terres de sang que Timothy Snyder va inventariar. Abans al Somme, després a Srebrenica. A vegades Europa també es venja d’ella mateixa desenterrant la vergonya d’Europa, com l’excavadora que traginava els cadàvers un cop alliberats uns camps d’extermini l’existència dels quals era millor fer veure que no es coneixia. O aixecant memorials per complir l’expedient quan ja era impossible negar-ne l’evidència. Però la culpa no és dels altres. El malson d’Europa no és la creació d’un boig, sinó responsabilitat d’una Europa que ha cregut que assenyalant uns quants botxins podia oblidar les víctimes i recuperar una innocència que mai no ha tingut. El pitjor de tot plegat és que Europa ha après a viure conscient de l’autoengany. I si mai torna a passar, tornarem a oblidar. Com oblidarem les víctimes de l’estafa financera que ens ha dut a aquesta Europa de merda que torna a aixecar murs i a criminalitzar els desposseïts.

Demon comença amb la càmera seguint una excavadora que avança pels carres d’un poble polonès emboirat mentre sona un oboè, el vent fusta alhora nostàlgic i inquietant. L’escena queda penjada, com un pròleg carregat d’un significat misteriós. Segurament Wrona ho va filmar amb aquesta intenció. El més important és l’excavadora, l’enginy mecànic que destapa les misèries, però que també les tapa. Europa és una excavadora. Tot seguit veiem un home que arriba al poble en un ferri petit i atrotinat. Algú va destruir un pont que ningú va voler tornar a aixecar. Novament Europa. Els arcs dels bitllets d’euro no existeixen. Van caure, i amb ells també tots els ponts. De Roma només mantenim la profecia de la caiguda que ja ha arribat.

L’home del ferri és en Peter. En sabem poc, d’ell. Ve de Londres a casar-se amb una polonesa, amb la qual ha mantingut una relació per Skype en anglès. El germà d’ella és un amic del Peter. I prou. Wrona no explica el passat, perquè el passat d’Europa és millor no explicar-lo. Podem deduir-ne alguna cosa quan el Peter demana que li parlin en polonès. A partir d’aquell moment és Piotr i parla prou bé el polonès. La llengua apaivaga la temença davant el desconegut. Peter és Piotr. És el passat que ve de fora per construir el futur de la terra de les antigues massacres. “Reconstruiré el pont”, diu sense advertir l’escepticisme del pare de la núvia. Endavant, fes un glop d’aquest vodka.

Penderecki acompanya les imatges amb harmonies de l’est mentre l’excavadora del pròleg arriba a la casa on viuran els nuvis. No queda clar si volen fer una piscina o eixamplar el jardí. El present és aquí per remoure la terra del passat. Mala peça al teler. La memòria històrica és un animal mitològic, però a la terra hi ha els ossos dels morts que no volem recordar. I en Peter-Piotr els troba. Només ell veu l’esperit d’una noia vestida de blanc que el mira des de la més catastròfica de les incomprensions. Per què va morir? Vol venjar-se de l’Europa que la va oblidar?

Wrona podia haver conduït la pel·lícula cap a les convencions del terror, però, com si sabés que treballava amb material massa esgarrifós, es va estimar més escampar l’àcid de la comèdia. Al cap i a la fi, es tractava de celebrar un casament. I és aquí on el director polonès aconsegueix anar més enllà de l’excés costumista de Kusturica i de la tenebra existencial de Béla Tarr. Al casament només hi ha convidats de la núvia. Són els convidats de l’Europa que va sobreviure i que ja no en vol saber res, de tots aquells europeus enterrats a l’engròs. Que corri l’aire, que el passat no balla.

Tanmateix, el passat és un corcó. Un dels convidats és un vell jueu, el professor. “No hi pot faltar un jueu en un casament”, diu un dels convidats amb un somriure amarat de vodka i irresponsabilitat.

El professor, la dignitat decrèpita, agafa el micròfon. Parla d’altres temps. Els convidats aplaudeixen perquè calli, però el professor, el vell jueu que va néixer en aquell mateix poble polonès, no vol callar. És vell, no té prou forces, i el fan baixar de l’escenari amb el somriure que només s’ofereix des de la condescendència. Prou, vell xaruc, prou de remoure el passat. Que soni la música. Bevem, seguim bevent, que avui casem la filla!

Demon-Marcina-Wrony-niedlugo-trafi-do-kin.-Kiedy-premieraWrona explica un capteniment aparentment alegre fotografiant el casament amb una llum groga. Filma la decadència dels somriures i la suor sense ombres. Retrata la feliç indigència mentre els miserables ballen, mentre beuen, sobretot mentre beuen. Ningú és pitjor que els altres. Al cap i a la fi, tots són europeus que estimen i odien, que follen i beuen, que sobretot beuen. Beure podia servir com a analgèsic per combatre un dolor molt profund, però ja fa massa temps que bevem per costum. L’oblit ha matat el dolor, però bevem només per recordar que és millor no recordar.

Al casament també hi ha el metge que assegura que ha deixat el beure. Penses que serà la consciència d’Europa, l’esperit assenyat que guarirà tots el mals. Però tot és mentida: el metge beu tant com els altres, al principi d’amagat; després a la vista de tothom i superat per les circumstàncies. A qui vols enganyar? No pots enganyar un mentider.

Tothom accepta el Peter-Piotr fins que comença a comportar-se com ningú no espera: el dibbuk ja l’ha posseït, i parla jiddisch, la llengua que va morir a l’Holocaust, la llengua que després Israel no va voler parlar. Parla en hebreu, va ser la consigna del nou estat. A partir d’aquí, el talent cinematogràfic de Wrona esbudella Europa. Abans, en els anys de les massacres, a l’excèntric se’l matava. Ara n’hi ha prou amb la indiferència. Amaga’l, que això és un casament! Tant li fa que sigui el nuvi. Bevem, ballem, que els músics segueixin tocant! Qui no vulgui ser-ne còmplice, suggereix Wrona, que toqui el dos. Si això ja no ho canviarem, potser no ens queda una altra: abandonar Europa abans que l’excavadora ens destrueixi definitivament. Marcin Wrona va marxar penjant-se en una habitació d’hotel. En desconec les raons. Potser no hi tenen res a veure amb el que explica a Demon, però…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s