Periodisme zombie. M’agraden les rodes de premsa

Cultura i misèria transparents

pressconference

“No arribis mai l’últim a una roda de premsa, ni siguis mai el primer a marxar”. Aquesta és una sentència periodística d’aquelles que acceptem perquè se suposa que els periodistes només som bons quan mirem la realitat amagada. És a dir, el que passa a la vista de tothom durant la roda de premsa no és tan important com el que puguis aconseguir individualment abans i després, aquell minut de confidencialitat que explica més que tot el que s’hagi pogut dir durant una hora davant altres periodistes. En l’àmbit cultural, que és el que m’ha tocat viure sobretot en els últims cinc anys, també s’aplica aquesta màxima. Així les coses, hi ha periodistes que es guarden “la pregunta” per al postpartit, per no haver de compartir la declaració exclusiva. D’altres ni hi van, potser perquè no els agrada barrejar-se amb la tropa.

A mi, en canvi, m’agraden les rodes de premsa en si, perquè en una ciutat com Barcelona constitueixen un espai metafòric fabulós. Marca i antimarca. Són posades en escena que en molts casos reprodueixen fil per randa les glòries i les misèries que han configurat la ciutat. Barcelona és una marca, i en això coincideixen fins i tot els que en reneguen. Cadascú perfila la marca a la seva manera, però en el fons uns i altres posen en joc un relat que a còpia de repetir-lo passa per veritat quan sovint és pur simulacre, enganyifa semàntica i gestual: unes vegades és cinisme groller, altres és xerrameca buida.

En general, en les rodes de premsa de l’àmbit musical, hi parlen qui organitza (el concert, el festival, el cicle, el projecte, la institució), qui paga i qui legitima, que a vegades és també qui paga, però no sempre. Així són les rodes de premsa premium, les que es fan en espais com ara les seus de la Caixa i del Banc Sabadell, o al Palau de Pedralbes o sobretot a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. També hi ha les rodes de premsa més institucionals, on el que es presenta és una iniciativa pública. Són les que es fan a la conselleria de Cultura i a l’Icub. Tanmateix, projectes públics com la Mercè Música (i el BAM), la Fira Mediterrània de Manresa i el Mercat de Música Viva de Vic, entre d’altres, també munten les rodes de premsa a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm; a la cervesera, principal patrocinador privat de la música de Catalunya, li han concedit el paper d’amfitrió. Som una ciutat mediterrània.

L’1 de setembre del 2015, la nova comissionada de Cultura de l’Ajuntament va obrir la roda de premsa de la Mercè Música (i BAM) a can Damm amb aquestes paraules: “Volem agrair als patrocinadors, que permeten fer una programació de música als carrers”. Un dels petits maldecaps del nou equip municipal és justament la roda de premsa de la Mercè 2016: quin sentit té que la festa major de la ciutat es presenti en un espai privat? Em consta que a l’Icub s’estimarien més fer-ho en un altre lloc. A Can Damm també és presenten infinitats de festivals privats (amb més o menys aportacions públiques): al llarg del 2015 hi van fer rodes de premsa el Canet Rock, el Festival de la Porta Ferrada, el Guitar BCN, el Clownia, el Vida Festival, el popArb, el Cruïlla BCN, el Sónar…

Un tercer grup de rodes de premsa són les que es realitzen a l’equipament on es desenvoluparà l’activitat que s’hi presenta. Poden ser equipaments públics com L’Auditori o el Centre Artesà Tradicionàrius, privats amb control públic com el Liceu o privats amb aportacions públiques com el Palau de la Música.

Encara hi ha una quarta modalitat, el dinars de premsa que entaulen una dotzena de periodistes, per exemple, a les presentacions del BarnaSants, el festival Guitar BCN, el CurtCircuit, el festival de jazz del Jamboree o la programació d’Ibercamera. Els restaurants varien, però els més habituals, en l’àmbit musical, són el 7 Portes i el Senyor Parellada, espais amb reservats a Ciutat Vella. Als periodistes musicals no ens convoquen mai a la Camarga.

Barcelona no ha sigut mai una ciutat aristocràtica, sinó burgesa. És a dir, Barcelona, sense el passat imperial d’altres ciutats europees, no està acostumada a l’exhibició del poder. Ha sigut més d’amagar els tresors darrere les portes. Per això en les rodes de premsa els discursos són un garbuix de bons propòsits i eufemismes comunicats de manera encongida, com si fes por sortir-se d’una posada en escena de natural atemorida. Els organitzadors privats lliguen curt l’entusiasme i l’enuig amb la prudència; saben el que s’hi juguen, i lògicament intenten no molestar ni representants polítics ni els patrocinadors. En aquests casos el to és contingut, tot i que també n’hi ha que tendeixen a l’ensabonada. També és cert que en aquests anys de crisi hi hagut silencis molt eloqüents i algunes queixes educades.

A Barcelona l’ostentació aristocràtica és cosa dels bancs, i aquí sí que tot esdevé un despropòsit, sobretot en temps de crisi. El Festival dels Jardins de Cap Roig es presenta a les torres negres de la Caixa: controls de seguretat per accedir-hi, discurs d’un representant del banc, homes que encaixen les mans en reconèixer homes tan poderosos com ells i un aperitiu de luxe per rematar la jugada. El Festival del Mil·lenni es presenta a la seu del Banc Sabadell: controls de seguretat per accedir-hi, discurs d’un representant del banc, homes que encaixen les mans en reconèixer homes tan poderosos com ells i un aperitiu no tan de luxe per rematar la jugada. El luxe aristocràtic, adornat amb quadres de la família reial espanyola, també presideix la presentació del Festival dels Jardins de Pedralbes al Palau de Pedralbes. Allà l’any passat va passar una d’aquelles anècdotes que expliquen moltes coses de Barcelona. La roda de premsa era unes setmanes abans de les eleccions municipals. A la taula, hi havia Xavier Trias, que aleshores encara era l’alcalde de Barcelona. Després d’escoltar els parlaments protocolaris, va arribar el moment de les preguntes dirigides al director del festival, Martín Pérez: “De quina manera podria afectar al festival un canvi a l’alcaldia després de les eleccions?”. La resposta de Pérez va començar sent la que podíem esperar: que si el festival és un actiu de la ciutat, bla, bla, bla… fins que va dir que estava segur que guanyaria el seu amic Xavi Trias. I això és justament el que no va passar. Cal agrair a Pérez que fos tan sincer, perquè en tots aquests anys no he vist cap director de festival que mostrés tan obertament la seva preferència política. Aquí som més de mesurar les paraules, de no significar-se massa en públic, no sigui que canviïn les tornes i ens toqui el rebre. O de manifestar les preferències només quan hi ha l’opció de rebre una recompensa.

Però, insisteixo, m’agraden les rodes de premsa. A priori tot ha de seguir un protocol: paraules des de la taula i torn de preguntes. Si no hi preguntes, és cert que potser no paga la pena anar-hi perquè són les preguntes i sobretot les respostes o silencis posteriors les que poden dinamitar el discurs. La roda de premsa pot esdevenir un espai de llibertat i de conflicte. També pot ser un dels pocs exemples que queden de periodisme col·laboratiu. Sempre hi ha algú de la premsa que pot fer la pregunta que no havies pensat, o pot tenir una informació que tu desconeixes. I quan pregunta està compartint coneixement amb la resta de periodistes. Sóc un romàntic d’aquesta mena de periodisme… A més, la pregunta inesperada pot obrir el meló de les reaccions imprevistes que sovint són manifestacions eloqüents d’alguns dels mals de la cultura barcelonina; per exemple, la compartimentació, la defensa estructural de l’“això no toca”, l’afany desesperat per mantenir el control.

Recordo la roda de premsa de presentació de la segona edició del Suite Festival al Saló dels Miralls del Liceu. A més del director del festival també hi era el director general del Liceu. La roda de premsa era la típica exposició de bons propòsits artístics i excel·lència per defensar concerts amb entrades de més de 100 euros. L’acte coincidia amb el conflicte entre els treballadors i la direcció del Liceu: hi havia convocada una vaga. Els miralls del saló reflectien el luxe inaccessible d’aquells concerts, i un periodista va preguntar al director general del Liceu com anaven les negociacions amb el comitè d’empresa. La resposta: “Ara estem parlant del Suite Festival. Això no toca”. Quan va acabar la roda de premsa, el cap de comunicació del Liceu va improvisar una nova roda de premsa per parlar del conflicte laboral, amb els mateixos periodistes i al mateix lloc. Ai, els protocols…

L’exconseller de Cultura, Ferran Mascarell, era tot un expert en el control del tempo de les rodes de premsa. Primer estabornia els periodistes amb llargues exposicions que segmentava per punts. Quan arribava el torn de preguntes, sovint no hi quedava cap cervell amb les connexions activades. Omplia de paraules la incapacitat del Departament de Cultura per fer-se valer en el Govern de les retallades. Diuen que havia de gestionar la misèria, i és cert, però era incapaç de fer cap autocrítica. Això sí, s’emprenyava educadament quan els periodistes el collaven. Una vegada va ser prou imprudent, o prou realista, per dir que l’Antiga Fàbrica Estrella Damm era una mena de “conselleria de Cultura in pectore”, per les aportacions econòmiques que fa la cervesera en aquells espectacles o festivals en què hi ha barres i aixetes de cervesa. Si no hi ha bar, les marques de cervesa no estan al costat de la cultura. Vull dir, fan bé el màrqueting més primari (inversió a canvi de beneficis automàtics), però estar al costat de la cultura hauria de ser una altra cosa. En una d’aquestes rodes de premsa, Mascarell va dir que havia vist a Twitter que alguns criticaven aquesta relliscada. Dolentots… Per cert, en una altra roda de premsa mediterrània, el cap de la cervesera va anar més lluny amb les paraules i va dir que la Damm era la “conselleria B”. Poc tacte, gens. Altres vegades Mascarell assenyalava algun periodista amb el dit, amb aquell posat paternalista amb el qual volia dir: “va, tu, no em toquis el que no sona, que no tenim ni un ral”. La gràcia de tot plegat és que no era en una reunió privada, sinó en una trobada pública. Per això també m’agraden les rodes de premsa, perquè són espais transparents, massa i tot.

Les rodes de premsa també mostren les misèries de la premsa, la del periodista que fa la pregunta que ja s’ha contestat o que demana justament allò que ja té en el dossier de premsa que té a les mans. També hi ha els periodistes als quals el seu cap els ha encarregat una pregunta original, i que la majoria de les vegades no té ni cap ni peus. Novament a can Damm, l’Acadèmia del Cinema Català va muntar una roda de premsa amb Antonio Banderas. L’actor, amable i professional, anava contestant amb un somriure mentre una periodista tenia a la falda un plat amb un tall de truita i pa amb tomàquet. Finalment, la periodista va fer la pregunta encarregada: “Si Catalunya fos independent, seguiries menjant pa amb tomàquet?”. Després hi ha el periodista que no pregunta, sinó que fa una llarga exposició, sovint incomprensible. “Quina és la pregunta?”, demanen després des de la taula. D’acord, preguntar no és un art fàcil, però tampoc cal complicar-lo més del compte.

Tornem a la posada en escena. Barcelona és una ciutat encantada d’aplaudir-se. I això passa també en les rodes de premsa. En la presentació d’un Sónar, també a Can Damm, la roda de premsa va acabar amb un gran aplaudiment. Un periodista que no és habitual de les rodes de premsa em va preguntar si allò era normal, si totes les rodes de premsa acabaven amb aplaudiments. Sí, moltes sí, vaig contestar. Jo ho havia interioritzat tant, ho havia normalitzat tant, que ja no era capaç de veure com d’absurd era aquell aplaudiment. A Barcelona ja passa això, que normalitzem i assumim coses absurdes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s