Robar. Consciència de classe zombie (9)

32“La pasta!”. Així, sense cap relat sofisticat. Només una ordre, una navalla i un home que em semblava un gegant. La primera vegada que em van atracar devia tenir uns dotze anys. Era un dissabte després de dinar, quan el Mercat de la Mercè ja havia tancat i els carrers del Turó de la Peira quedaven buits de gent i de la fressa dels traginers i els camions. No recordo qui, però segurament va ser una germana qui em va donar els diners per anar a comprar tabac. I tan aviat com vaig sortir al carrer, un paio em va atracar. Era tan fàcil… Quan vaig donar-li la misèria sense companyia que duia a la butxaca, em va dir que abans de tornar a casa fes una volta a l’illa. Vaig obeir-lo sense entendre ben bé per què. Potser era un costum que tenia ell, espantar les criatures i vestir l’atracament amb certa retòrica. O simplement necessitava temps per fugir, no fos cas que aquell marrec de dotze anys fos prou espavilat per avisar algú i perseguir el lladre. El misteri no l’he resolt mai, tot i que al cap d’un temps vaig tornar a veure l’atracador, i llavors ja no em va semblar un gegant, sinó una persona malalta: feia molt mala pinta, prim, fràgil, incapaç de projectar una ombra. I després va desaparèixer definitivament.

Consumir-nos com aquell lladregot era un dels horitzons que amenaçava els nanos del barri en aquells anys de transicions diverses: la política, de la qual no en sabíem res, i la vital, la que ens duia cap a l’adolescència, unes vegades amb somriures i unes altres a bastonades, i sempre amb els genolls encetats de tanta vida al carrer. Això ho puc entendre avui, però en aquella època l’horitzó només era aquell punt que havies de mirar per no marejar-te quan anaves en autobús. Segurament sigui perquè costa tenir una memòria endreçada de la preadolescència, però crec que mai vaig tenir la sensació que a la meva generació ens esperava un horitzó esperançador, entre d’altres coses perquè conceptes com l’ascensor social ens quedaven massa lluny. Sí, sabies que havies d’estudiar i treballar, però l’objectiu no era triomfar, sinó assolir una vida digna, o si més no una vida sense problemes afegits. Mantenir el control sent responsable de les conseqüències de cada ensopegada per arribar a alguna cosa semblant a la felicitat. Poca cosa més. I, sobretot, no passar-se de llest.

Dels que es passaven de llestos avui en diríem emprenedors. El pare no era gaire xerraire, ni sentenciós, però de tant en tant deixava anar un sospir d’indignació, com aquella vegada que va petar el frau del Fórum Filatélico. “S’han passat de llestos”, va dir. No sentia cap mena de compassió per tota aquella gent estafada perquè el codi de classe era inequívoc: els diners es guanyen treballant.

D’alguna manera, la feina d’aquell lladregot que va atracar-me era robar. El que jo no entenia era per què robava diners. És una estranya disfunció cognitiva que arrossegava de petit. Quan mirava una pel·lícula de l’oest no entenia per què atracaven bancs per després anar al saloon i pagar les copes, o per anar al sastre i pagar un vestit. Si tenien els revòlvers, perquè no els feien servir també per no pagar les begudes? Si tens gana, roba menjar, però no li prenguis quatre monedes a un nano de dotze anys. A prop de l’escola hi havia una papereria petita i tronada. L’hi dèiem Les Bruixes, però no recordo si aquest era el nom o el malnom que algú va decidir perquè les propietàries eren dues senyores grans i arrugades. Els nanos més petits hi entràvem per comprar pipes, xiclets o cigarretes soltes, i de tant en tant hi esmunyies alguna cosa a la butxaca. Els més grans, en canvi, robaven diners. Per què volien els diners i no agafaven les pipes? Per mi era un misteri tan gran com quan una colla de pistolers polsegosos i malcarats obeïen un paio desarmat, clenxinat i perfumat, el ric que tenia diners i a qui no robaven mai.

Evidentment no en tenia ni idea del poder ni de les dinàmiques de dominació simbòlica del capitalisme, ni sabia que l’heroïna no era tan fàcil de robar; és a dir, que era més segur comprar-la, i que era menys perillós espantar dues velles que atracar un camell. Tampoc sabia que dependre sempre del robatori és increïblement esgotador. Això també ho ensenyaven aquells westerns en què sortia un senyor ja gran vivint en una granja, tranquil de dur una vida tranquil·la tot i que la tristor de la mirada enyorava els temps salvatges.

A poc a poc vaig anar descobrint que els diners eren un invent ben estrany, que si tens diners no cal dur una navalla i que quan no ets fort has de tenir diners. I, finalment, que hi havia gent que en tenia molts i que en feia molts sense treballar. En definitiva, que eren un invent collonut perquè desactivaven el pes de l’evidència física, però que també tenien una cosa diabòlica: aconseguir-los no depenia de cap qüestió moral. La lluita de classe vista des de la innocència era molt senzilla i alhora cruel: el més important no era tenir diners, sinó la possibilitat d’aconseguir-los sense treballar. Al cap i a la fi, el lladregot que va atracar-me era com nosaltres, subalterns obligats a pencar per viure. La seva feina era robar per pura necessitat, de la mateixa manera que el pare treballava per necessitat. Sí, la diferència és que el ionqui ens robava a nosaltres, i això ens indignava perquè la classe obrera, fins i tot la classe obrera zombie, mai ha de robar els seus iguals. De fet, robar-nos entre els desposseïts és el pecat que ens va dur a la derrota, i a l’enclaustrament en certeses individuals cada vegada més petites.

Però no va ser l’únic error. No sabíem què fer amb les escòries que desprèn la condició humana, i tan aviat vam ser massa condescendents com massa estrictes. Ens feien gràcia les històries dels bandolers que robaven les cases dels rics, però és que els bandolers també extorquien els pagesos pobres. Un dia protegíem el lladre perquè era dels nostres i l’endemà el delatàvem perquè no volíem que fos dels nostres, però no l’encertàvem gairebé mai perquè no enteníem la moral. I encara avui, ens enganyem pensant que robar està bé mentre no ens robin a nosaltres, sense adonar-nos que sempre ens estem robant a nosaltres mateixos instal·lats com estem en l’acceptació d’un sistema que ha aconseguit que una vida digna sigui sinònim de precarietat i incertesa. I així anar fent. Tanmateix, hi ha esperança, potser.

Anuncis