La lluita de classes en les cançons d’amor

EC300F43-E498-43AF-8257-EA20803868E8_cx4_cy0_cw78_mw1024_s_n_r1

Mentre preparava una entrevista amb Pimpinela, anava escoltant cançons del duo argentí, “telenovel·les de tres minuts”, que diuen ells. Són històries d’amor més o menys pujades de to dramàtic cantades a duo, perquè així no queda retret sense rèplica. Ves a saber per quina raó, vaig pensar que no hi ha manera d’esbrinar a quina classe social pertanyen els protagonistes de les cançons de Pimpinela. Així que, quan els vaig tenir davant, els ho vaig comentar. Tant ella com ell van mantenir uns segons de silenci. Ella, amb cara de sorpresa, primer va dir que no hi havia pensat mai, en això, i després va buscar una resposta argumentada: “Parlem de sentiments genuïns que no tenen classe, raça o religió”, va dir. En les cançons de Pimpinela els personatges no tenen ofici; tampoc no hi ha cap detall que ajudi a imaginar-ne la classe social: ni una marca de cotxes, ni el nom d’un barri…

Tot i el perill de fer de l’anècdota una categoria, vaig passar uns dies pensant si hi ha lluita de classes en les cançons d’amor, o si més no si la classe social és important en la poètica de les cançons d’amor. Vaig consultar llistes de “les millors cançons d’amor” i de “les gran cançons romàntiques”, i en la immensa majoria l’amor és un subjecte sense context social o econòmic. Segurament per això són universals, transversals… Però no volia rendir-me tan fàcilment.

Vaig comentar-ho a casa, i de seguida va aparèixer un exemple perfecte: la cançó How beautiful you are, de The Cure. Tot i que no ho va acreditar, Robert Smith va convertir en cançó Els ulls dels pobres (Les yeux des pauvres), un dels magnífics “petits poemes en prosa” de Baudelaire. “Ah! Voleu saber per què us odio avui”, comença tant el relat com la cançó. Quin gran inici per a una història d’amor, o més aviat per explicar que l’amor acaba d’esvair-se. Smith posa música a la trobada de dos amants en un cafè de París. Plou, com en els enterraments de les pel·lícules, i la parella són “dues ànimes en una”. Fora, al carrer, els ulls dels pobres miren. Són un pare amb els fills, “tots ben esparracats”. En la cançó miren la noia, “tan bonica”. En el relat contemplen el cafè, “els nostres gerros, més grans que la nostra set”. La reacció de la noia és la mateixa en tots dos casos: demana a l’amant que avisi l’encarregat del cafè perquè els faci fora. “Odio aquesta gent”, diu ella en la cançó. Odia els pobres. “És per això que t’odio”, diu ell.

Quan tens un fil, l’estires i a vegades arribes a llocs incòmodes, com ara altres cançons on el classisme també el representen les dones. Potser perquè són cançons escrites per homes, com Common people, dels Pulp, que no és ben bé una cançó d’amor, sinó una cançó sobre un amor que no serà. Això sí, Jarvis Cocker no amaga la lluita de classes en cap moment. Ella és rica i vol follar amb gent normal com ell. Common people també explica una derrota. Encara que ell alliçoni la noia, fent-li veure que no té cap gràcia això de voler “desclassar-se” cap avall per viure com la gent normal, la cançó acaba una crida insistent com quan una criatura repeteix que vol xocolata: “I want to live with common people”. Ell ja pot dir missa, que la noia rica farà el que vulgui, i quan se’n cansi, sempre podrà trucar el pare per acabar amb el caprici.

També és una noia rica Ligia Elena, la protagonista de la cançó de Rubén Blades. “La cándida niña de la sociedad”, canta Blades en aquesta història sobre una noia enamorada d’un trompetista. Ella es desclassa per amor, no per caprici. Els pares l’han educada per complir les promeses d’amor de “los niños de bien”, però és un altre l’amor que triomfa malgrat l’oposició de la família, i Ligia Elena i el trompetista sense nom viuen plegats en “un cuarto chiquito con muy pocos muebles”, perquè “pudo más el amor que el dinero”. Blades fuig del melodrama, i atorga a la parella la possibilitat de la felicitat. Això sí, quan la història ja està explicada, hi introdueix un element que dóna la raó a Pimpinela: l’amor no té raça. El trompetista no és blanc, com sí que ho és la noia. I Blades, murri, ho celebra cantant que el racisme està passat de moda. Més que optimista, esperançat. D’una volada desmunta el classisme i el racisme, mentre ballem amb la història de Ligia Elena. El que Blades no explica és què en pensa la família d’ell, ni quina és la feina d’ella…

Hi ha altres exemples de desclassament en què el sentiment que tot ho amara és la tristesa. “Maldito parné que por su culpita / dejaste al gitano que fue tu querer”, cantava Marifé de Triana a María de la O. Aquesta monumental copla de Salvador Valverde i Rafael de León explica l’angoixa d’una dona que viu amb “un payo que ha visto más parnés que tiene un sultán”. Ella es desclassa cap amunt gràcies a un home amb diners. Les altres dones l’envegen, però ella té una pena molt grossa perquè ha hagut de deixar l’home que estima. María de la O és la història de Ligia Elena però al revés, i també hi té un paper destacat el racisme. No sabem si ella és gitana, però sí sabem que qui té els diners és paio i qui no en té és gitano. Quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra, que cantaven El Último de la Fila.

Els rics també ploren

També viu angoixada Lana del Rey a Youth and beautiful, però per altres raons. En el mainstream pop sovintegen cançons on l’amor i la seva absència ho és gairebé tot. Céline Dion i Adele, per exemple, canten a totes les penes i algunes alegries de la cosa romàntica, però és impossible saber de quina classe social estan parlant. Entenc que hi ha l’afany d’arribar a tothom, però potser també hi ha alguna mena d’emmascarament premeditat. Diguem-ho clar, les estrelles del pop, quan ja són estrelles, perden l’experiència vivencial de les classes mitjanes o baixes, i tot i així eviten cantar explícitament sobre l’amor en les classes altes. Bé, sempre trobem excepcions com Lana del Rey, tan irritant com honesta quan comença la cançó Youth and beautiful dient que té “diamants brillants” i que viu a Bel-Air. Els rics també ploren. La lletra d’aquest tema és molt sucosa. Parla de la por de la dona que es pregunta si l’home la seguirà estimant quan ja no sigui jove i bella. Qualsevol altra hauria evitat el context dels diamants i Bel-Air, però Lana del Rey no. I la seva decisió reconforta els que no som rics, perquè podem seguir pensant que els homes rics són superficials, que no estimen, que consideren que les dones només són objectes per lluir-los en les festes… Ho veiem constantment: Donald Trump casat amb una dona 26 anys més jove que ell.

Deia que l’angoixa de Lana del Rey ens reconforta, però en realitat amaga una veritat incòmoda. D’acord, potser els que no són rics no es poden permetre el luxe (la indecència) de desfer-se de la dona quan deixa de ser jove i bella, però hem construït una societat malalta que obliga les dones a estar perfectes perquè l’home no les abandoni. Els diners compren la joventut, i amb diners es paga la pròrroga d’una joventut amb data de caducitat. Exagero? Mireu qualsevol anunci de productes de bellesa. O penseu en tota aquesta colla d’eterns peterpans que trenquen relacions per buscar “flors més joves”. El masclisme no entén de lluita de classes.

I del suburbi ric, al suburbi pobre. Com és l’amor en les cançons de Los Chunguitos? Si fa no fa, l’esquema és el mateix: amor, engany, ràbia, tristesa, amor. Tot i així, i com passa en algunes coples, a vegades la rumba també reflecteix el conflicte de classe. “Si me das a elegir / entre tú y la riqueza / con esa grandeza / que lleva consigo, ay, amor / me quedo contigo”, canten a Me quedo contigo, una de les grans cançons d’amor de la història. Potser des d’un punt de vista marxista la tria sigui una renúncia, però què sabrà la política dels afers que afecten el cor… Per si no quedava prou clar, Los Chinguitos hi insisteixen a Yo no te puedo dar riqueza: “Yo no te puedo dar riqueza / mira, sólo te puedo dar amor / pero vale más que el oro / lo que a ti te quiero yo”. Aquí hi ha dignitat i orgull, i alhora una pena de classe molt masculina. L’home que tem que la dona no l’estimi si apareix algú amb parné… L’home que viu amb el fantasma de l’home (amb diners) que ens roba la núvia. És interessant comparar aquest neguit d’home capcot amb la manera com entoma la pena María de la O, la dona que obre el cor per ensenyar-nos la seva renúncia.

Amor de classe obrera

Fins ara hem vist l’anhel del triomf de l’amor, l’arma imbatible que derrotarà l’afany de riquesa, però també hi ha cançons d’amor determinades, i de quina manera, per la classe social. Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, és un exemple paradigmàtic. Jara va explicar que va escriure la cançó a Londres l’any 1968 mentre enyorava la família, i alhora que s’havia inspirat en una parella d’obrers que havia conegut. Tanmateix, la història transcendeix la vivència personal. Parla de l’Amanda i el Manuel, que viuen l’amor intensament durant els cinc minuts de pausa en la fàbrica. El context és la precarietat de les condicions laborals, que Jara culmina amb uns versos funestos: “Ibas a encontrarte con él / (…) / que partió a la sierra / que nunca hizo daño / que partió a la sierra / y en cinco minutos / quedó destrozado. / Suena la sirena / de vuelta al trabajo / muchos no volvieron / tampoco Manuel”. La cançó no explica res més, no sabem que ha passat a “la sierra” perquè Manuel no torni, però podem interpretar que hi hagut un accident laboral de prou magnitud per matar molts obrers. Si les condicions laborals no haguessin sigut d’explotació, l’amor de l’Amanda i el Manuel hauria seguit viu.

Carta a casa, de l’Ovidi Montllor, és una altra extraordinària cançó d’amor de classe obrera. O més que cançó, poema recitat amb aquella profunditat que tenia l’Ovidi. La carta l’escriu l’home que ha marxat a treballar “molt lluny de casa”. Família treballadora obligada a viure separada, coses de la misèria que va alimentar tantes fàbriques. No hi ha vers sense intenció. La carta intenta transmetre esperança perquè per damunt de tot hi ha l’amor que l’home sent per la dona i la filla. “L’any que ve, potser / tindrem cotxe. / Qui ho havia de dir! / I escola per a la nena / sense pagar. / I diners suficients / per a no plorar”. Però domina la tristesa, la pena de l’emigrant que diumenge no podrà passejar amb la dona i la filla. Carta a casa és un retrat dur, precís i emocionant de les classes treballadores extorsionades: viuràs, però només podràs estimar en la distància.

La classe obrera també protagonitza Cruz de navajas de Mecano. Mario treballa en un bar, torn de nit. María treballa en un gran magatzem, torn de dia. L’amor es podreix per culpa dels horaris laborals. Més enllà de la cosa de les “magdalenas del sexo convexo”, la cançó explica amb prou sensibilitat la precarietat d’unes vides sotmeses a les dinàmiques del capital. D’acord, forcen un pèl el drama, però quan parlem de conciliació hauríem de pensar també en les parelles atrapades en l’explotació horària. La segona part de la cançó, presentada com a conseqüència de l’absència de l’amor, és menys reeixida: infidelitat, navalles i dos homes barallant-se per la dona, sense que la dona hi digui ni ase ni bèstia. Vaja, una murder ballad de manual. Curiosament, Cruz de navajas comparteix desenllaç amb Joaquín el necio, la grandiosa rumba d’Albert Pla protagonitzada per un home “de oficio, zapatero remendón”. Tot i que la classe social no sembla determinant en les cançons d’Albert Pla, el de Sabadell sovint fa explícita la condició laboral dels personatges de les seves cançons; per exemple, el quincallaire d’Enterrador de cementerios que persegueix amors impossibles, o el proxeneta de bon cor de La nana de l’Antònio.

Ara, si hi ha algú que ha cantat sobre l’amor de la classe obrera ha sigut Bruce Springsteen, sobretot el de discos com The river. Sovint és un amor masegat per vides delmades a causa de l’atur, la por a l’atur o la impossibilitat d’un horitzó digne. També és un amor en entorns on la moral de classe perverteix l’orgull de classe. Un bon exemple és la cançó The river. No és estrany que es publiqués l’any 1980, només dos anys després de l’estrena de la pel·lícula El caçador de Michael Cimino. Descriuen la mateixa classe obrera nord-americana encara tocada per la crisi del 73 que viu en zones industrials amenaçades per reconversions i capricis financers i que pateix la fractura que separa la consciència de classe de la necessitat de reconèixer-se com a individus.

The river explica la història de dos enamorats, el somni de llibertat dels quals acaba quan ella es queda embarassada. No tenen diners per fugir perseguint allò que somiaven. Han de casar-se, que així funcionen les coses. “Sense somriures el dia del casament (…) Sense flors ni vestit de núvia”, canta Springsteen. El “regal” de noces és un contracte de treball de paleta per al nuvi. I l’amor, un record d’allò que no va ser. És una visió desencantada, el retrat de la fi de la innocència. Parla també de l’encotillament que pot provocar la consciència de classe, o la moral de classe, i en aquest sentit és una cançó injusta, perquè ens diu que l’amor genuí és impossible per a la classe obrera. The river comença amb aquests versos: “Vinc de la part baixa de la vall / on, quan ets jove / t’ensenyen a fer les coses / de la mateixa manera que les feia el teu pare”. Springsteen vol rebel·lar-se contra el pare, com tots els joves, i és comprensible, però cal ser tan hostil amb allò que t’ha donat identitat? També podem ser benevolents i interpretar The river com una denúncia en què la classe obrera és víctima d’una moral imposada per les classes dominants. O potser seria filar massa prim, perquè en el fons Springsteen parla d’un dels elements estructurals en la fundació dels Estats Units: la fugida per conquerir un destí propi. Per tant, negar la possibilitat de la fugida és negar-se com a individus.

Tanmateix, Springsteen sempre tenia una carta amagada, i era capaç de córrer la cortina per ensenyar la cara menys amable de la mitologia nord-americana. És el que va fer a Dancing in the dark, una de les cançons on el to de la música i de la lletra estan més contrastats: el riff del sintetitzador i la insistència de la bateria electrònica s’adiuen molt poc amb la foscor d’una història que podria ser la dels enamorats de The river si haguessin fugit. Viuen en un cau de merda, en una ciutat on t’apunyalen per l’esquena. Res no era com havien somiat, no hi ha cap paradís per als fills de la classe obrera. No se’n surten. Ballen en la foscor, i tenen una pistola. Pimpinela no en parlen, d’aquests amors…

Anuncis