El mur de les declaracions (7)

berlin09-1

Aquesta és la setena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, reflexions sobre l’ofici, el negoci i la impossibilitat, o no, de viure de la música.

Albert Pla

[preguntat sobre com va viure el col·lapse de la indústria discogràfica després de l’època de les vaques grasses]
El que no entenc és per què no s’han col·lapsat també altres empreses que funcionen de la mateixa manera, a còpia de comptables, advocats i cocaïna. No entenc per què Telefónica no cau. Ni els bancs… bé, els bancs sí que cauen però els refloten. Era una evidència que allò no funcionava. No podies discutir si et donaven mil euros més per gravar i en canvi posaven un avió per a periodistes per anar a l’Argentina o a Nova York per veure no sé què. No quadra. Aquelles mariscades, aquella prepotència, i aquell munt de directius que no en tenien ni puta idea del que feien. Veies que fins i tot quedant-se el 90%, que era el més habitual, no els sortien els números”.

Joana Serrat

“Visc en parella, però si hagués de viure sola tot seria més complicat, i suposo que hauria d’estar vivint a casa els pares. Puc viure bastant de la música, però puntualment faig serveis de càtering, i l’any passat vaig estar treballant en un bar durant dos o tres mesos. La música em dóna per poder-me pagar els discos, i de moment això és el que puc aconseguir. I aquesta vegada començo millor que amb el disc l’anterior, perquè ara mateix no estic endeutada”.

Núria Graham

“M’agrada molt tocar en directe, però necessito parar per concentrar-me en un disc nou. I si paro no podré fer concerts, que és la meva única font d’ingressos. Però, bé, tinc assumit que la vida del músic és incerta”.

Bikimel

“Quan m’hi he dedicat professionalment [a la música] no sé com vivia. La dedicació sempre hi ha sigut, però una altra cosa és poder guanyar-te la vida. He sigut dissenyadora gràfica deu anys. Als 30 vaig començar a deixar-ho i ara tinc una feina de mitja jornada. No tinc gaire temps, però m’agrada perquè així toco de peus a terra”.

Chambao

“Estic sense mànager des del 2010, i ben contenta. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada treballar en equip i conèixer tot el procés. Evidentment, tu tens l’última paraula, però ho decideixes parlant amb tothom. A més, no tens l’excusa de culpar el mànager si alguna cosa no surt bé”.

Rozalén

“Jo venia de tocar en llocs on la gent pagava com a molt 10 euros, i un cop al Teatro Lara de Madrid l’entrada era de 18 euros, que a mi em semblava una exageració. Vam abaixar el preu i, al final, entre l’IVA, el lloguer, el 10% de la discogràfica, el 10% de la SGAE i el 20% dels mànagers, vaig acabar posant-hi diners, tot i que el teatre estava ple”.

David Muñoz (Estopa)

“Nosaltres som uns privilegiats, però la majoria de la gent, i la majoria de la meva família… A l’un l’han enxampat les preferents, un altre està a l’atur, la meva tia cobra 500 euros de pensió, un altre té una feina de merda. Aquestes coses et fan veure que som humans. És bo tenir consciència, no consciència de classe sinó consciència humana”.

Martí Maymó (Manel)

“Spotify també s’ha convertit en una eina important en els estudis de gravació. És curiós que aquesta eina, que ha frenat la venda de discos però també ha frenat la pirateria, es faci servir tant a l’hora de treballar en els discos”.

Oscar D’Aniello (Delafé)

“La gent jove no escolta res de la bombolla aquesta que munten els mitjans de comunicació. Jo ara sortiré a molts mitjans i aniré a tocar a Lleida per a 100 persones. En canvi, un noi que no té cap disc editat però que ha penjat unes quantes cançons a YouTube en tindrà 600. Per exemple, flipo amb gent com Pxxr Gvng… Aquí tothom està flipant perquè Love of Lesbian, que són número u de vendes a Espanya, tenen mig milió de visites a YouTube, i aquests altres en tenen cinc milions! És que fins i tot trobo que el periodisme és de la meva generació. L’altre dia vaig anar a una festa de la revista MondoSonoro i érem tots dinosaures”.

Jaime Gonzalo (autor de llibre Mercancía del horror. Fascismo y nazismo en la cultura pop)

“El poder pot fer realment el que vulgui sense donar cap explicació. I el rock, portat al pla purament escenogràfic, és això: sembrar la ficció que tu pots ser tu mateix i fer el que vols fer. I què pots fer? Comprar un disc, anar a un concert i posar-te una samarreta”.

El mur de les declaracions (6)

la-division-de-alemania-la-antesala-del-muro-de-berlin-600x417

 

Aquesta és la sisena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, veus que reflexionen sobre cantar, sobre el valor d’ús de la música, i un afegit filosòfic sobre perillós elitisme de l’antielitisme.

Xavier Baró

Hem perdut la tradició oral, i aquesta tradició de la cançó de taverna, o de bar. La meva àvia, de qui vaig aprendre moltes cançons, era una dona pràcticament analfabeta que vivia en el món rural, però et recitava Verdaguer i sabia moltes rondalles i cançons. Al disc La màgica olivera hi ha unes quantes cançons que em va ensenyar ella, i se sabia totes les lletres de dalt a baix, no li suposava cap esforç. La capacitat memorística, gràcies a la tradició oral, era bestial. Ara s’ha perdut, i el que es perdrà. Jo, per exemple, sempre canto sense faristol, no el necessito per recordar les lletres, i el dia que el necessiti em dedicaré a la música instrumental. Cada vegada la gent utilitza més el faristol, i a mi em sorprèn. Penso que a vegades és ser una mica gandul, no voler esforçar-te. Són les teves lletres, com no pots recordar-les, encara que siguis el Serrat i en tinguis 300? Com pot ser? Estan desertant. Els cantants haurien de cobrar menys si porten faristol amb les lletres”.

Òscar Boada (director Cor Vivaldi)

A Catalunya cantem poc i molt malament. Per exemple, cada vegada que es canta Els segadors, per a mi és com sentir cantar un país derrotat. Sí, ja sé que és himne en to menor, però els catalans tenim un tarannà que fa que quan cantem no faci goig”.

Maria Arnal

“Cantar li prova a tothom, però hi ha molta gent que es castra i diu: «No, cantar no, que no en sé». Pensen en una idea de cantar bé o malament que en realitat no importa si cantar et prova. Com menys cantis pitjor ho faràs. La manera com s’està perdent la veu, treballar la veu, cridar i alçar el volum també és una metàfora molt forta d’aquests temps”.

Jordi Savall

“Les músiques tradicionals conservades que més es toquen són les dels pobles que més han patit. Les músiques del poble jueu, les dels esclaus, les dels pobles que han patit gana i han hagut d’emigrar; també les músiques de les cultures marginades com la catalana o la bretona, que tenen un contingut emotiu i expressiu extraordinari. Aquestes músiques ens han ajudat a conservar la nostra identitat com a éssers humans. La transmissió d’aquestes músiques s’ha fet perquè la gent ho necessitava. Tu no transmets unes melodies si no són necessàries per a la vida de cada dia. Al llarg dels segles aquestes músiques han ajudat la gent a sobreviure”.
[i sobre la música dels esclaus] “Aquests esclaus ho havien perdut tot. La música és l’únic que no els podien prendre, i amb ella podien comunicar-se amb altres companys, tot i ser d’orígens diferents. I això els va salvar. I no era música trista. Treballant en el projecte sobre les músiques de l’esclavatge, em va sorprendre molt veure que tot i tenir una vida tan tràgica hi havia molt poques músiques tristes. I ho vaig entendre: la música era el seu espai de llibertat”.

Simon Halsey (director de l’Orfeó Català)

“Tothom ha de tenir l’oportunitat de cantar. Els caps de setmana nens, joves i adults juguen a futbol, i molt pocs són professionals. El que és important és que hi ha 22 milions de persones a Europa que juguen a futbol. Els professionals, els que surten per la televisió, són els que marquen el model que segueixen els nens al carrer. I amb la música ha de ser igual”.

Arturo Gaya (Quico el Célio)

“A l’Ebre, quan la jota estava ben viva, era perquè la gent xalava amb ella. El que hem d’intentar és que la gent torni a xalar amb la jota, que el que és tradicional segueixi sent popular. No s’ha de recuperar perquè sigui el nostre patrimoni, sinó que la clau és que la gent vingui a ballar i a escoltar jotes perquè saben que xalaran”.

Hèctor Parra

“La música en el fons no serveix de gran cosa pel que fa a utilitat. Serveix per ser més feliços i sobretot per ser més rics interiorment. L’enriquiment interior, personal, psicològic, hauria de ser una fita última de l’existència humana. L’empobriment causat per la neurosi narcisista és l’abisme, la mort. La finalitat de l’ésser humà és ser feliç però sobretot ser ric, tenir una vida rica, plena, encara que no sempre sigui feliç. Llavors la fita última de la meva música sí que seria proporcionar enriquiment als músics que la toquen i al públic que la percep. Penso molt en l’educació. L’educació musical és bàsica, i està completament deixada al nostre país, i a tot Europa en general. La música és una de les fons bàsiques d’enriquiment i de desenvolupament de la intel·ligència humana, però està oblidada o es diu que és una assignatura maria; això és terrorisme cultural. I qui denigra la música en l’ensenyament està privant la població, els nens, de desenvolupar una branca de la intel·ligència. Per a mi això és fonamental”.

George Benjamin

“La música és un dels millors invents de la humanitat, i és tan important per al nostre futur com la ciència o la salut. Alguns compositors, sobretot quan són joves, volen proclamar que la seva música vol fer del món un lloc millor. Però la desfilada de règims totalitaris del segle XX dóna testimoni de la impotència de la música en aquest sentit i també il·lustra el dolor causat als artistes quan se’ls prohibeix expressar-se de manera lliure i autèntica. Un artista no és un polític, i el millor que podem fer és crear una ressonància i revelar àrees no explorades dins el cor i la ment dels altres”.

Josep Pons

“Com deia Adorno, Wagner és com un narcòtic que t’anul·la la voluntat. Té un poder molt gran i genera addició”.

Marina Garcés

“En els últims temps s’està sentint un discurs antielitista que, en defensa de la cultura popular, el que fa és pressuposar què ha d’interessar al poble. Amb això, s’aïlla el poble i els seus interessos d’aquells que parlen en nom d’ell. Em sembla una perillosa forma d’elitisme: una veu que s’alça contra l’alta cultura li està dient al poble amb què s’ha de conformar i a què es pot dedicar; bàsicament, a l’esport, a la cultura de masses i a la indústria cultural. Jo em pregunto: ¿la filosofia, que parla a qualsevol des de la potència que tots compartim de pensar, és elitista? ¿Que sigui difícil vol dir que només és per a uns quants? Em nego a pensar-ho. La dificultat no és excloent, al contrari. Dificultat i claredat no s’oposen. I l’únic criteri que em serveix és el de la necessitat: ¿necessitem, col·lectivament, les formes d’expressió i de creació de sentit que ens donem els uns el altres, siguem molts o pocs? Minoria és allò que s’escapa dels grans patrons de comportament. Però precisament per això, qualsevol pràctica vertaderament minoritària interpel·la tothom.

El mur de les declaracions (5)

muro-de-berlin

Què uneix Nacho Vegas i Loquillo? Què hi diu Paco Ibáñez, sobre Raimon? I Alaska sobre Lana del Rey? Aquesta és la cinquena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, amb músics que mencionen altres músics.

Manu Chao

“El meu pare tocava el piano i a casa hi havia molts discos. Els meus dos herois musicals de la infància eren Bola de Nieve i Jacques Dutronc. Tinc pocs records de quan era petit, però sí que conservo la imatge d’enfilar-me en una cadira per posar un vinil de Jacques Dutronc al tocadiscos. I ara em comença a agradar la música que escoltaven els meus pares en aquella època, el Maig del 68, cantautors com Paco Ibáñez, que era importantíssim a casa, i Georges Brassens, que a mi em semblava molt avorrit però he descobert que és immens. Quin paio, Brassens, un anarquista pur, i quines lletres!”.

Alaska

Lana del Rey és per a adolescents turmentades. Que normalment si ets adolescent i estàs pel que has d’estar estàs turmentada. Una adolescent feliç és una incongruència, per això ningú vol tornar a l’adolescència. Lana del Rey és perfecta”.

Gerard Quintana (Sopa de Cabra)

“Amb els Pogues hi vam coincidir una vegada a Porriño, a Galícia, gravant un programa de Cap d’Any per a les televisions autonòmiques amb Raphael, la Pantoja, els Pogues… Va acabar sortint un pastitx que suposo que és el que s’hauria d’haver vist normalment a Televisió Espanyola, la pluralitat aquesta que deien, però es van quedar només amb la cultura castellana i andalusa com a pròpia. Els Pogues van ser els superstars. No van aconseguir fer cap assaig, esmorzaven amb vi blanc i en el programa definitiu van haver de fer un calidoscopi amb la seva actuació per obviar que el flautista i el cantant estaven per terra arrossegant-se”.

Judit Neddermann

Cantant els temes de l’Amy Winehouse, vaig veure que ella feia lletres que són molt extremes i alhora molt musicals. Deia: «Estic plorant per tu al terra de la cuina». I ho deia tal qual. El que passa és que era genial en el sentit de combinar aquelles paraules amb la música de la manera com ho feia. Les seves cançons semblen hits de tota la vida. Aquí hi ha la genialitat, que cantes una cançó que sembla que sempre hagi existit, que la gent la sent i sembla que l’estigui revivint, no que l’estigui descobrint. Això és el que jo intento buscar”.

Paco Ibáñez

[després que Xàtiva fes per fi un homenatge institucional a Raimon] “El reconeixement a Raimon ve dels que tenen el poder ara; no és el resultat d’un moviment de masses. La joventut no respira les cançons de Raimon, ni les meves ni les d’altres cantautors. La gent està respirant el puto rock anglosaxó. Molt de futbol i molt de rock, i aquí ens tens. Aquest reconeixement no està legitimat en la gent, no és una foto de la realitat d’avui dia”.

Emilio ‘Junior’ (Los Chichos)

“Un dia, a Santiago de Xile, anava pel carrer amb el meu cosí i tot d’una va venir cap a nosaltres una colla de nois de 14 o 15 anys. A Santiago de Xile segons per on et fiquis hi ha una delinqüència exagerada, i la intenció dels nois era robar-nos. Però quan van assabentar-se que érem Los Chichos, tot va canviar i van protegir-nos perquè ningú se’ns acostés. I quan vam tocar al teatre de Caupolican, estàvem tocant la cançó del Vaquilla i de sobte va aparèixer un paio amb una bengala, com si fos un camp de futbol. Érem Los Chichos Maiden!“.

Marc Ros (Sidonie)

“A vegades, com a públic, ens hem sentit menyspreats per alguns artistes. Per exemple, per Radiohead en l’últim Primavera Sound. Van fer un concert que només gaudien les dues mil persones que eren al davant. La resta no vèiem res ni sentíem res, perquè el so era una merda”.

Nacho Vegas

[sobre Phil Ochs i Loquillo] “Vaig recuperar els discos de Billy Bragg dels 80 i 90, però sobretot el que m’interessava era Phil Ochs. Fa poc vaig rebre una trucada molt inesperada del Loquillo. Em felicitava per haver dedicat un disc a Phil Ochs perquè ell n’és un gran fan i té tota la seva discografia. Em va explicar moltes anècdotes de la vida de Phil Ochs i em va convidar a casa seva per compartir el seu arxiu.

Loquillo

[sobre Nacho Vegas i Phil Ochs] “Va ser molt divertit. Vaig trucar el Nacho [Vegas] i vaig dir-li: “Cony, un paio que reivindica Phil Ochs, ja era hora!”. Jo sóc un dels pocs que té la discografia completa de Phil Ochs, fins i tot les coses que no es troben, en casset i tot. I el tio va flipar. Després al Nacho li va passar allò al Palau de la Música [va fer una acció de suport a la PAH en un concert patrocinat pel Banc Sabadell], i jo li vaig dir: “Ho entenc, Nacho, però hi ha moltes maneres d’atracar un banc. T’has equivocat de fórmula”.
Quina manera, per exemple?
Cobrar per fer-ne publicitat. ¿Vol contractar-te un festival patrocinat pel Banc Sabadell? Doncs no hi toquis. O toca i emporta’t la pasta. És així de senzill. És que això de “tinc un problema personal, toco però no vull tocar perquè m’estic venent…” Hòstia!, semblen els de Podem: “Som autèntics, no ens hem venut!” Semblen el típic grup de Radio 3. Recordo l’època dels cantautors als anys 80, que van començar a cobrar molts diners i tenien problemes de consciència. Deien: “Com pot ser que jo que reivindico la classe obrera estigui guanyant quatre milions de pessetes per concert”. Doncs perquè te’ls has guanyat, no has de tenir cap problema.

Tote King

Sóc un paio d’esquerres, però no crec que ser d’esquerres sigui incompatible amb guanyar diners. El Gran Wyoming és un paio d’esquerres i jo l’admiro moltíssim; cada vegada que l’hi pregunten diu: “Jo visc de puta mare, tinc molts diners”. No enganya ningú. Jo tinc diners, sí, i treballo com una mula. A qui fas mal posant-te unes Nike? Què hi guanyes no anant a uns concerts que patrocina Reebok o Red Bull? No crec que les meves contradiccions vagin per aquí”.