El mur de les declaracions (6)

la-division-de-alemania-la-antesala-del-muro-de-berlin-600x417

 

Aquesta és la sisena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, veus que reflexionen sobre cantar, sobre el valor d’ús de la música, i un afegit filosòfic sobre perillós elitisme de l’antielitisme.

Xavier Baró

Hem perdut la tradició oral, i aquesta tradició de la cançó de taverna, o de bar. La meva àvia, de qui vaig aprendre moltes cançons, era una dona pràcticament analfabeta que vivia en el món rural, però et recitava Verdaguer i sabia moltes rondalles i cançons. Al disc La màgica olivera hi ha unes quantes cançons que em va ensenyar ella, i se sabia totes les lletres de dalt a baix, no li suposava cap esforç. La capacitat memorística, gràcies a la tradició oral, era bestial. Ara s’ha perdut, i el que es perdrà. Jo, per exemple, sempre canto sense faristol, no el necessito per recordar les lletres, i el dia que el necessiti em dedicaré a la música instrumental. Cada vegada la gent utilitza més el faristol, i a mi em sorprèn. Penso que a vegades és ser una mica gandul, no voler esforçar-te. Són les teves lletres, com no pots recordar-les, encara que siguis el Serrat i en tinguis 300? Com pot ser? Estan desertant. Els cantants haurien de cobrar menys si porten faristol amb les lletres”.

Òscar Boada (director Cor Vivaldi)

A Catalunya cantem poc i molt malament. Per exemple, cada vegada que es canta Els segadors, per a mi és com sentir cantar un país derrotat. Sí, ja sé que és himne en to menor, però els catalans tenim un tarannà que fa que quan cantem no faci goig”.

Maria Arnal

“Cantar li prova a tothom, però hi ha molta gent que es castra i diu: «No, cantar no, que no en sé». Pensen en una idea de cantar bé o malament que en realitat no importa si cantar et prova. Com menys cantis pitjor ho faràs. La manera com s’està perdent la veu, treballar la veu, cridar i alçar el volum també és una metàfora molt forta d’aquests temps”.

Jordi Savall

“Les músiques tradicionals conservades que més es toquen són les dels pobles que més han patit. Les músiques del poble jueu, les dels esclaus, les dels pobles que han patit gana i han hagut d’emigrar; també les músiques de les cultures marginades com la catalana o la bretona, que tenen un contingut emotiu i expressiu extraordinari. Aquestes músiques ens han ajudat a conservar la nostra identitat com a éssers humans. La transmissió d’aquestes músiques s’ha fet perquè la gent ho necessitava. Tu no transmets unes melodies si no són necessàries per a la vida de cada dia. Al llarg dels segles aquestes músiques han ajudat la gent a sobreviure”.
[i sobre la música dels esclaus] “Aquests esclaus ho havien perdut tot. La música és l’únic que no els podien prendre, i amb ella podien comunicar-se amb altres companys, tot i ser d’orígens diferents. I això els va salvar. I no era música trista. Treballant en el projecte sobre les músiques de l’esclavatge, em va sorprendre molt veure que tot i tenir una vida tan tràgica hi havia molt poques músiques tristes. I ho vaig entendre: la música era el seu espai de llibertat”.

Simon Halsey (director de l’Orfeó Català)

“Tothom ha de tenir l’oportunitat de cantar. Els caps de setmana nens, joves i adults juguen a futbol, i molt pocs són professionals. El que és important és que hi ha 22 milions de persones a Europa que juguen a futbol. Els professionals, els que surten per la televisió, són els que marquen el model que segueixen els nens al carrer. I amb la música ha de ser igual”.

Arturo Gaya (Quico el Célio)

“A l’Ebre, quan la jota estava ben viva, era perquè la gent xalava amb ella. El que hem d’intentar és que la gent torni a xalar amb la jota, que el que és tradicional segueixi sent popular. No s’ha de recuperar perquè sigui el nostre patrimoni, sinó que la clau és que la gent vingui a ballar i a escoltar jotes perquè saben que xalaran”.

Hèctor Parra

“La música en el fons no serveix de gran cosa pel que fa a utilitat. Serveix per ser més feliços i sobretot per ser més rics interiorment. L’enriquiment interior, personal, psicològic, hauria de ser una fita última de l’existència humana. L’empobriment causat per la neurosi narcisista és l’abisme, la mort. La finalitat de l’ésser humà és ser feliç però sobretot ser ric, tenir una vida rica, plena, encara que no sempre sigui feliç. Llavors la fita última de la meva música sí que seria proporcionar enriquiment als músics que la toquen i al públic que la percep. Penso molt en l’educació. L’educació musical és bàsica, i està completament deixada al nostre país, i a tot Europa en general. La música és una de les fons bàsiques d’enriquiment i de desenvolupament de la intel·ligència humana, però està oblidada o es diu que és una assignatura maria; això és terrorisme cultural. I qui denigra la música en l’ensenyament està privant la població, els nens, de desenvolupar una branca de la intel·ligència. Per a mi això és fonamental”.

George Benjamin

“La música és un dels millors invents de la humanitat, i és tan important per al nostre futur com la ciència o la salut. Alguns compositors, sobretot quan són joves, volen proclamar que la seva música vol fer del món un lloc millor. Però la desfilada de règims totalitaris del segle XX dóna testimoni de la impotència de la música en aquest sentit i també il·lustra el dolor causat als artistes quan se’ls prohibeix expressar-se de manera lliure i autèntica. Un artista no és un polític, i el millor que podem fer és crear una ressonància i revelar àrees no explorades dins el cor i la ment dels altres”.

Josep Pons

“Com deia Adorno, Wagner és com un narcòtic que t’anul·la la voluntat. Té un poder molt gran i genera addició”.

Marina Garcés

“En els últims temps s’està sentint un discurs antielitista que, en defensa de la cultura popular, el que fa és pressuposar què ha d’interessar al poble. Amb això, s’aïlla el poble i els seus interessos d’aquells que parlen en nom d’ell. Em sembla una perillosa forma d’elitisme: una veu que s’alça contra l’alta cultura li està dient al poble amb què s’ha de conformar i a què es pot dedicar; bàsicament, a l’esport, a la cultura de masses i a la indústria cultural. Jo em pregunto: ¿la filosofia, que parla a qualsevol des de la potència que tots compartim de pensar, és elitista? ¿Que sigui difícil vol dir que només és per a uns quants? Em nego a pensar-ho. La dificultat no és excloent, al contrari. Dificultat i claredat no s’oposen. I l’únic criteri que em serveix és el de la necessitat: ¿necessitem, col·lectivament, les formes d’expressió i de creació de sentit que ens donem els uns el altres, siguem molts o pocs? Minoria és allò que s’escapa dels grans patrons de comportament. Però precisament per això, qualsevol pràctica vertaderament minoritària interpel·la tothom.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s