El silenci d’Europa

[Si sou d’aquelles persones que s’emprenyen quan algú explica que Macbeth mor al final de l’obra, no cal que seguiu llegint]

1280x720-edb

El Saül corre pel bosc, o més aviat el fan córrer els homes que com ell acaben de fugir del camp d’extermini. Albiren una cabana sense porta. Hi entren. Només seran cinc minuts per descansar. Després cal tornar a córrer a veure si amb sort troben l’exèrcit soviètic que se suposa que va fent via per Polònia cap a l’oest. Aleshores, el director hongarès László Nemes tanca el pla en la cara del Saül. El contraplà ensenya un nen polonès que mira els fugitius des del forat que hauria de ser una porta. Pla i contraplà. Es miren. El nen té la sorpresa i la incomprensió en la mirada. El jueu només el cansament, la prostració absoluta, fins que de sobte somriu. La pel·lícula Son of Saul és radical per moltes raons, però sobretot per aquest somriure. Sembla que digui: “ja us ho fareu, nosaltres ja som morts però sou vosaltres qui haureu de gestionar aquesta barbàrie que esteu condemnats a repetir”.

Per primer cop en tota la pel·lícula, Nemes canvia el punt de vista. Fins a l’escena de la cabana, la càmera ha seguit la rutina desesperada del Saül: primer les tasques com a soderkomando en els vestidors per on passen els que moriran a les cambres de gas, després l’obsessió per trobar un rabí que l’ajudi a enterrar el fill que no és seu i finalment la fugida improvisada del camp. Però a la cabana Nemes trasllada el punt de vista perquè l’entomi el nen polonès que no ha de morir; és a dir, l’Europa que serà còmplice en la construcció de la nova Europa.

El somriure desconcerta el nen, que fuig cames ajudeu-me pel bosc. I allà ensopega amb els soldats alemanys que persegueixen els fugitius. Un oficial intercepta el nen i li tapa la boca, perquè el més important és el silenci. Deia Stanislaw Lem que “fins i tot quan és possible fer-ho tot, encara no es pot dir tot”.ç

La pel·lícula Son of Saul de László Nemes, com els llibres Kaddish pel fill no nascut i Sense destí d’Imre Kertész i Els desposseïts de Szilárd Borbély, és un intent d’explicar tot el que encara no es pot dir fent servir el punt de vista de manera radical. Curiosament, tots tres són hongaresos.

La solució final nazi, justificada només des de l’ètica del mal, va sorgir com a pla privat d’unes elits conscients de la dificultat de construir un argument irrefutable que justifiqués els assassinats en massa. Encara que sembli increïble, els mestres de la propaganda evitaven fer pública la magnitud definitiva del crim.

Al llibre Provocació, Stanislaw Lem recorda que els soldats i oficials destinats als camps d’extermini només podien ser alemanys, perquè només la nació alemanya era el poble escollit, el jutge i el botxí. Segons Lem, el nazisme, en tant que kitsch, perseguia imitar Déu, ser el seu propi Déu per poder atribuir-se la categoria de poble escollit. Però per aconseguir-ho havia d’exterminar “el poble escollit”, els jueus, que havien de morir despullats no perquè els nazis n’aprofitessin la roba, sinó perquè en el judici final morim nus davant de Déu. Tanmateix, la sistemàtica genocida no era tan efectiva com demanava la solució final, i per tant no hi havia cap raó per presumir-ne. Davant la falta d’un argument justificador prou potent i la inacabable i matussera gestió de la mort, els líders del nou poble escollit, a diferència dels profetes del poble escollit del llibre sagrat, no s’atrevien a proclamar obertament que la violència obeïa a una ètica. No volien que el poble escollit sabés el que passava als camps d’extermini. Van preferir escriure’n un relat secret, i per això van intentar esborrar-ne totes les evidències. No se’n va sortir perquè no van poder destruir tots els camps d’extermini.

La paradoxa és que el judici històric que perseguia un culpable sí que va identificar un poble escollit, l’alemany. La resta de còmplices, l’Europa que avui vivim, va quedar exonerada… sempre que mantingués el silenci. Aquell silenci és la llavor fundacional de la nova ultradreta.

“Jueu és un remordiment, un sentiment de culpa que només s’alleugereix amb el menyspreu”, escriu Borbély, que tot seguit introdueix aquest diàleg a Els desposseïts:

–Els jueus són aquells a qui tothom odia. Els que tothom rebutja només perquè són jueus –diu la mare–. De qui van acceptar l’ajuda, però a qui no li poden perdonar que els haigo ajudat. Són els que tenen una estrella al front. Els que són rebutjats. Com naltres.
–Per què som diferents, naltres –li pregunto.
–Perquè no provenim d’aquest lloc –respon la mare.
–Llavors naltres també som jueus? –pregunta la meva germana.
–Ho serem –respon la mare.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s