Periodisme musical: la paradoxa del jo que havia de desaparèixer

clark-kent-reporterSempre dins la nostra insignificança, els periodistes musicals de més de 40 anys som una mica com els columnistes cipotudos (caralluts, en seria la traducció més acurada, segons l’Adrià Pujol). Vam viure una joventut professional eminentment masculina i en molts casos poc o gens formada culturalment. No parlo tant d’una formació que acumuli coneixements com de tenir el coneixement que et permet valorar que segurament algú altre ja ha arribat molt abans a les conclusions pròpies que tu celebres com originals… i que segurament algú altre ja les ha refutat. Ai, aquell adamisme que encara belluga…

Els habituals processos de configuració del jo que s’associen a la joventut van quedar congelats, i la precarietat emocional, social i intel·lectual va esdevenir una fortalesa. Fer-se fort significava construir un jo a cop d’opinions sovint irreflexives però formalment rotundes. Tampoc és tan greu, perquè ser un bocamoll també ajuda a deixar de ser bocamoll. El caràcter no és un monòlit, o no hauria de ser-ho, i els anys poden ajudar a esmenar conductes i revisar posicionaments, sense que això signifiqui perseguir una catarsi amarada de penediment i contrició. No cal passar de l’ego narcisista (perdó per la redundància) al jo angoixat que cerca el perdó a través de la moral del penediment que ningú no et demana. Som periodistes musicals, personatges més aviat insignificants, no assassins de masses. Sí, cal assumir responsabilitats, però no cal donar-nos tanta importància.

El problema és que, vist avui, l’ego forjat en aquella joventut va durar massa. Passaven els anys i alguns no hi veien cap esquerda que calgués reparar, fins que de sobte van descobrir tot un esvoranc de dimensions esfereïdores. En comptes d’acceptar la dinàmica del canvi mirant endavant i avançar en altres direccions sense fer de la renúncia al passat una palanca omnipresent, n’hi ha que van preferir mirar obsessivament enrere per jutjar, condemnar i executar el seu propi passat… i infligir-se com a penitència recordar el crim constantment. Postura estranya en un país de tradició catòlica i no calvinista, i on el rigor s’experimenta amb cert relativisme. Em tiro a la piscina: no serà aquest puritanisme sobrevingut un romanent de l’anglofília del periodisme indie dels 90?

El periodista Víctor Lenore, amb el qual vaig coincidir molts anys a la revista Rockdelux, em va dir una vegada que el meu problema era que jo encara no havia reconegut que tot el que havia escrit era una merda. Vaig fer memòria i, efectivament, jo havia escrit coses que no s’aguanten per enlloc, però en general no mirava la meva trajectòria des de la catàstrofe, sinó amb una perspectiva menys dramàtica, valorant més o menys la magnitud dels errors i dels judicis, i sobretot l’abast real de les conseqüències de tot plegat, poques i irrellevants. Evidentment que vaig escriure poca-soltades i que a vegades les deia de ben grosses, com una vegada que vaig despatxar un cantant de country dient que era un horror perquè tenia mandíbula d’actor porno. Val a dir que a la revista van tenir el bon criteri de no publicar aquella crítica tan ridícula. Sí que em van publicar altres bestieses i errors de percepció, com el que vaig cometre quan en una crònica del festival de Glastonbury vaig sentenciar que Oasis eren un bluff… Tres mesos després ja eren el grup més famós i amb més èxit del Regne Unit… I a vegades vaig criticar coses molt criticables, però amb raons equivocades. No sé si vaig contribuir o no a la despolitització dels anys 90 i si vaig ser còmplice necessari del capitalisme depredador. Potser sí. O no.

També és cert que, tot i escriure a Rockdelux, la meva relació estètica i política amb l’indie era més aviat tangencial (vaig començar a col·laborar a la revista escrivint de metal, hardcore i salsa), i això potser fa que estigui menys familiaritzat amb els processos d’autoanorreament que han experimentat altres. Tanmateix, crec que té més rellevància el fet que durant molts anys vaig fer sobretot feines d’edició i correcció, i això va ajudar-me a aprimar l’ego i a apaivagar la necessitat de reconeixement i elogis i alhora la necessitat de provocar menyspreu i insults. O ves a saber, potser la inseguretat em va dur de mica en mica a comportar-me amb una prudència que vorejava la covardia. En qualsevol cas, no he sentit que calgués guillotinar el meu passat i renéixer com a superhome nietzscheà.

El comentari de Víctor Lenore crec que deia més coses d’ell que de mi. Tot i haver apostatat del periodisme musical que va practicar durant l’anomenada Edat de l’Indie, el nou Víctor Lenore em semblava el mateix periodista que jo havia conegut a l’època de Rockdelux. Si més no, conservava alguns trets molt significatius del seu caràcter, com ara la necessitat de dir la seva a cop de sentència, opinant amb una destral a la mà i perpetuant aquelles maneres tan caralludes, com un croat lliurat a una venjança, però més lleuger de càrrega metafòrica. Sí, ha canviat l’objecte de la seva mirada, però no tant la mirada. És allò de tirar pel dret tibant la corda argumentadora, fent servir uns arguments a conveniència i amagant-los quan les mateixes eines no s’adiuen amb el seu propòsit.

Recordo que va escriure un article prou interessant sobre el Primavera Sound utilitzant com a instruments d’anàlisi la mitjana d’edat i el gènere del cartell. Efectivament, les dades eren prou reveladores. En canvi, quan lloava el festival Rototom renunciava a fer servir els arguments d’edat i gènere, que eren igualment reveladors. Sí, en tots dos festivals els artistes eren sobretot homes i més grans de 40 anys. Li ho vaig comentar, perquè em semblava poc honest. No el criticava perquè lloés el Rototom i critiqués el Primavera Sound, sinó perquè crec que la trampa argumental mostrava un estrany paternalisme, segurament un dels grans errors quan es vol escriure sobre determinades músiques i contextos socials. L’entenc quan, per exemple, em deia que ningú escrivia sobre l’homofòbia d’Eminem, un artista blanc, però que tothom criticava l’homofòbia d’alguns artistes de dancehall, negres. Però considero més honest no amagar ni una cosa ni l’altra. En l’entorn social on m’he criat, que no és precisament benestant sinó trinxat per la desigualtat, fa més mal que bé tractar les persones amb condescendència i paternalisme perquè les condicions materials no justifiquen determinats comportaments. Pensar això és insultar molta gent i contribueix a enquistar conductes contra les quals lluiten moltes persones cada dia a peu d’obra.

No em sembla malament la postura ideològica que es desprèn del periodisme de Víctor Lenore, i és interessant que miri allà on altres periodistes no mirem. També puc entendre cert maximalisme i que extremi les formes, perquè suposo que els hi atribueix una funció instrumental. Per exemple, em va explicar que si ell extremava tant la postura era perquè considerava que si no ho feia no es podria desequilibrar una balança sempre favorable a les postures contràries a la seva. La fi justifica els mitjans, que deien els jesuïtes i que després tants altres han utilitzat per justificar el tèrbol camí que a vegades duu al bé. El que lamento és que, tot i haver exhibit de manera recurrent la seva apostasia i reclamar constantment un periodisme alhora crític i amb una mirada més àmplia i empàtica, Víctor Lenore segueixi alimentant un ego que sovint devora la bona intenció dels seus textos. Passa sovint que després de publicar un article aixeca més polseguera la seva firma, el seu jo omnipresent, que el tema tractat. A mi em sap greu, perquè Víctor Lenore, l’autor, acaba fent ombra al periodisme que defensa i sobretot a les coses sobre les quals escriu. És la paradoxa d’un periodisme que, entre altres coses, havia de desplaçar aquell jo entotsolat.

Anuncis