L’últim viatge de Tardi a la infàmia de les trinxeres

978846792525801_g

Ressenya publicada a l’Ara Llegim del còmic ‘El último asalto’ de Tardi, Grange i Accordzéâm. Traducció de Diego de los Santos. Norma Editorial. 112 pàg. / 25 €

Dominique Grange i Jacques Tardi comparteixen vida en comú, memòria familiar marcada per dues guerres mundials i un compromís polític i intel·lectual que canalitzen a través de l’art. Ella com a cantautora, ell com a autor de còmic. De tant en tant, treballen plegats en projectes que combinen el còmic i la cançó, com en el magnífic El último asalto, que acaba de publicar en castellà Norma. Tardi, un dels titans del còmic europeu, s’endinsa una vegada més en la Primera Guerra Mundial amb un volum que es completa amb un CD que aplega cançons interpretades per Grange i el grup Accordzéâm. Són vinyetes i cançons interconnectades, com ho està el passat familiar de tots dos. L’experiència dels avis en la Gran Guerra i la constatació que la guerra no és la política quan acaba la política sinó la continuació d’una política basada en l’explotació de les persones són presents en les obres de Tardi i Grange, indignats alhora que defensors d’una dignitat que dia a dia s’esmicola.

Quan el 2013 el govern francès va concedir la Legió d’Honor a Tardi, ell la va rebutjar categòricament. “No vull rebre res ni del poder actual ni de qualsevol altre poder polític. El dia que es reconeguin els presoners de guerra, així com els afusellats, potser serà diferent”, va dir mostrant la vergonya d’una Europa que va enviar a morir milions de persones únicament per satisfer els desitjos del poder, per perpetuar un capitalisme que va expressar-se violentament i amb tota la indecència entre el 1914 i el 1918. “Els soldats no érem res més que representants comercials la funció dels quals era que s’enriquissin uns industrials patriotes (…) Jo treballo per a Schneider i ell per a Krupp”, diu el soldat Augustin Mathurin, portalliteres francès a la batalla del Somme i fil conductor d’ El último asalto.

Explicava Joe Sacco que no va decidir tirar endavant el còmic La Gran Guerra fins que Tardi li va dir que ho intentés. Amb el consell de qui reconeixia com el gran referent per abordar aquella guerra en vinyetes, Sacco va il·lustrar el primer dia de la batalla del Somme, l’1 de juliol del 1916. Ara Tardi situa El último asalto quan els soldats ja duien tres mesos convivint amb el foc, el gas i el fang del Somme. Què li quedava per explicar a un autor que ja ha tractat la Primera Guerra Mundial en àlbums referencials com La guerra de las trincheras (1982-1993) i ¡Puta guerra! (2008-2009), i que ha posat el seu dibuix al servei de les cançons antibel·licistes de Grange a Des lendemains qui saignent (2009), algunes de les quals també apareixen a El último asalto? Sempre hi ha alguna cosa més per explicar, com ara la manera com Europa va fer servir de carn de canó els soldats dels territoris colonitzats a l’Àfrica i l’Àsia, o que als regiments del Quebec se’ls va negar la possibilitat de participar en victòries perquè “ningú volia sentir a parlar d’un Quebec lliure”. Però sobretot el que cal explicar és que, com passa avui en altres conflictes, tots els que moren tenen un nom.

Síntesi d’obres anteriors, El último asalto és un prodigi narratiu. Com a la pel·lícula El fill de Saül, de László Nemes, Tardi centra el punt de vista en un personatge immers en una catàstrofe europea de la qual no és responsable. Segueix el portalliteres Mathurin en el seu conflicte interior després de matar un ferit que amb els crits podia delatar la seva posició, i alhora estableix un relat general, el d’una guerra en què sempre morien els que no decidien els atacs. Tardi acompanya Mathurin pel front, en les trobades amb soldats anglesos, russos, italians, portuguesos, senegalesos i alemanys, i en la por i l’angoixa d’una jornada en el fang de les trinxeres on Déu ni apareixia ni se l’esperava.

Tardi combina les vinyetes panoràmiques amb què va retratar la infàmia a La guerra de las trincheras i ¡Puta guerra! amb altres de verticals. Fixa la devastació en pla general i pla curt, i Grange canta recordant les històries dels soldats que, com els avis de tots dos, van patir la guerra.

Anuncis

Periodisme musical: la paradoxa del jo que havia de desaparèixer

clark-kent-reporterSempre dins la nostra insignificança, els periodistes musicals de més de 40 anys som una mica com els columnistes cipotudos (caralluts, en seria la traducció més acurada, segons l’Adrià Pujol). Vam viure una joventut professional eminentment masculina i en molts casos poc o gens formada culturalment. No parlo tant d’una formació que acumuli coneixements com de tenir el coneixement que et permet valorar que segurament algú altre ja ha arribat molt abans a les conclusions pròpies que tu celebres com originals… i que segurament algú altre ja les ha refutat. Ai, aquell adamisme que encara belluga…

Els habituals processos de configuració del jo que s’associen a la joventut van quedar congelats, i la precarietat emocional, social i intel·lectual va esdevenir una fortalesa. Fer-se fort significava construir un jo a cop d’opinions sovint irreflexives però formalment rotundes. Tampoc és tan greu, perquè ser un bocamoll també ajuda a deixar de ser bocamoll. El caràcter no és un monòlit, o no hauria de ser-ho, i els anys poden ajudar a esmenar conductes i revisar posicionaments, sense que això signifiqui perseguir una catarsi amarada de penediment i contrició. No cal passar de l’ego narcisista (perdó per la redundància) al jo angoixat que cerca el perdó a través de la moral del penediment que ningú no et demana. Som periodistes musicals, personatges més aviat insignificants, no assassins de masses. Sí, cal assumir responsabilitats, però no cal donar-nos tanta importància.

El problema és que, vist avui, l’ego forjat en aquella joventut va durar massa. Passaven els anys i alguns no hi veien cap esquerda que calgués reparar, fins que de sobte van descobrir tot un esvoranc de dimensions esfereïdores. En comptes d’acceptar la dinàmica del canvi mirant endavant i avançar en altres direccions sense fer de la renúncia al passat una palanca omnipresent, n’hi ha que van preferir mirar obsessivament enrere per jutjar, condemnar i executar el seu propi passat… i infligir-se com a penitència recordar el crim constantment. Postura estranya en un país de tradició catòlica i no calvinista, i on el rigor s’experimenta amb cert relativisme. Em tiro a la piscina: no serà aquest puritanisme sobrevingut un romanent de l’anglofília del periodisme indie dels 90?

El periodista Víctor Lenore, amb el qual vaig coincidir molts anys a la revista Rockdelux, em va dir una vegada que el meu problema era que jo encara no havia reconegut que tot el que havia escrit era una merda. Vaig fer memòria i, efectivament, jo havia escrit coses que no s’aguanten per enlloc, però en general no mirava la meva trajectòria des de la catàstrofe, sinó amb una perspectiva menys dramàtica, valorant més o menys la magnitud dels errors i dels judicis, i sobretot l’abast real de les conseqüències de tot plegat, poques i irrellevants. Evidentment que vaig escriure poca-soltades i que a vegades les deia de ben grosses, com una vegada que vaig despatxar un cantant de country dient que era un horror perquè tenia mandíbula d’actor porno. Val a dir que a la revista van tenir el bon criteri de no publicar aquella crítica tan ridícula. Sí que em van publicar altres bestieses i errors de percepció, com el que vaig cometre quan en una crònica del festival de Glastonbury vaig sentenciar que Oasis eren un bluff… Tres mesos després ja eren el grup més famós i amb més èxit del Regne Unit… I a vegades vaig criticar coses molt criticables, però amb raons equivocades. No sé si vaig contribuir o no a la despolitització dels anys 90 i si vaig ser còmplice necessari del capitalisme depredador. Potser sí. O no.

També és cert que, tot i escriure a Rockdelux, la meva relació estètica i política amb l’indie era més aviat tangencial (vaig començar a col·laborar a la revista escrivint de metal, hardcore i salsa), i això potser fa que estigui menys familiaritzat amb els processos d’autoanorreament que han experimentat altres. Tanmateix, crec que té més rellevància el fet que durant molts anys vaig fer sobretot feines d’edició i correcció, i això va ajudar-me a aprimar l’ego i a apaivagar la necessitat de reconeixement i elogis i alhora la necessitat de provocar menyspreu i insults. O ves a saber, potser la inseguretat em va dur de mica en mica a comportar-me amb una prudència que vorejava la covardia. En qualsevol cas, no he sentit que calgués guillotinar el meu passat i renéixer com a superhome nietzscheà.

El comentari de Víctor Lenore crec que deia més coses d’ell que de mi. Tot i haver apostatat del periodisme musical que va practicar durant l’anomenada Edat de l’Indie, el nou Víctor Lenore em semblava el mateix periodista que jo havia conegut a l’època de Rockdelux. Si més no, conservava alguns trets molt significatius del seu caràcter, com ara la necessitat de dir la seva a cop de sentència, opinant amb una destral a la mà i perpetuant aquelles maneres tan caralludes, com un croat lliurat a una venjança, però més lleuger de càrrega metafòrica. Sí, ha canviat l’objecte de la seva mirada, però no tant la mirada. És allò de tirar pel dret tibant la corda argumentadora, fent servir uns arguments a conveniència i amagant-los quan les mateixes eines no s’adiuen amb el seu propòsit.

Recordo que va escriure un article prou interessant sobre el Primavera Sound utilitzant com a instruments d’anàlisi la mitjana d’edat i el gènere del cartell. Efectivament, les dades eren prou reveladores. En canvi, quan lloava el festival Rototom renunciava a fer servir els arguments d’edat i gènere, que eren igualment reveladors. Sí, en tots dos festivals els artistes eren sobretot homes i més grans de 40 anys. Li ho vaig comentar, perquè em semblava poc honest. No el criticava perquè lloés el Rototom i critiqués el Primavera Sound, sinó perquè crec que la trampa argumental mostrava un estrany paternalisme, segurament un dels grans errors quan es vol escriure sobre determinades músiques i contextos socials. L’entenc quan, per exemple, em deia que ningú escrivia sobre l’homofòbia d’Eminem, un artista blanc, però que tothom criticava l’homofòbia d’alguns artistes de dancehall, negres. Però considero més honest no amagar ni una cosa ni l’altra. En l’entorn social on m’he criat, que no és precisament benestant sinó trinxat per la desigualtat, fa més mal que bé tractar les persones amb condescendència i paternalisme perquè les condicions materials no justifiquen determinats comportaments. Pensar això és insultar molta gent i contribueix a enquistar conductes contra les quals lluiten moltes persones cada dia a peu d’obra.

No em sembla malament la postura ideològica que es desprèn del periodisme de Víctor Lenore, i és interessant que miri allà on altres periodistes no mirem. També puc entendre cert maximalisme i que extremi les formes, perquè suposo que els hi atribueix una funció instrumental. Per exemple, em va explicar que si ell extremava tant la postura era perquè considerava que si no ho feia no es podria desequilibrar una balança sempre favorable a les postures contràries a la seva. La fi justifica els mitjans, que deien els jesuïtes i que després tants altres han utilitzat per justificar el tèrbol camí que a vegades duu al bé. El que lamento és que, tot i haver exhibit de manera recurrent la seva apostasia i reclamar constantment un periodisme alhora crític i amb una mirada més àmplia i empàtica, Víctor Lenore segueixi alimentant un ego que sovint devora la bona intenció dels seus textos. Passa sovint que després de publicar un article aixeca més polseguera la seva firma, el seu jo omnipresent, que el tema tractat. A mi em sap greu, perquè Víctor Lenore, l’autor, acaba fent ombra al periodisme que defensa i sobretot a les coses sobre les quals escriu. És la paradoxa d’un periodisme que, entre altres coses, havia de desplaçar aquell jo entotsolat.

El silenci d’Europa

[Si sou d’aquelles persones que s’emprenyen quan algú explica que Macbeth mor al final de l’obra, no cal que seguiu llegint]

1280x720-edb

El Saül corre pel bosc, o més aviat el fan córrer els homes que com ell acaben de fugir del camp d’extermini. Albiren una cabana sense porta. Hi entren. Només seran cinc minuts per descansar. Després cal tornar a córrer a veure si amb sort troben l’exèrcit soviètic que se suposa que va fent via per Polònia cap a l’oest. Aleshores, el director hongarès László Nemes tanca el pla en la cara del Saül. El contraplà ensenya un nen polonès que mira els fugitius des del forat que hauria de ser una porta. Pla i contraplà. Es miren. El nen té la sorpresa i la incomprensió en la mirada. El jueu només el cansament, la prostració absoluta, fins que de sobte somriu. La pel·lícula Son of Saul és radical per moltes raons, però sobretot per aquest somriure. Sembla que digui: “ja us ho fareu, nosaltres ja som morts però sou vosaltres qui haureu de gestionar aquesta barbàrie que esteu condemnats a repetir”.

Per primer cop en tota la pel·lícula, Nemes canvia el punt de vista. Fins a l’escena de la cabana, la càmera ha seguit la rutina desesperada del Saül: primer les tasques com a soderkomando en els vestidors per on passen els que moriran a les cambres de gas, després l’obsessió per trobar un rabí que l’ajudi a enterrar el fill que no és seu i finalment la fugida improvisada del camp. Però a la cabana Nemes trasllada el punt de vista perquè l’entomi el nen polonès que no ha de morir; és a dir, l’Europa que serà còmplice en la construcció de la nova Europa.

El somriure desconcerta el nen, que fuig cames ajudeu-me pel bosc. I allà ensopega amb els soldats alemanys que persegueixen els fugitius. Un oficial intercepta el nen i li tapa la boca, perquè el més important és el silenci. Deia Stanislaw Lem que “fins i tot quan és possible fer-ho tot, encara no es pot dir tot”.ç

La pel·lícula Son of Saul de László Nemes, com els llibres Kaddish pel fill no nascut i Sense destí d’Imre Kertész i Els desposseïts de Szilárd Borbély, és un intent d’explicar tot el que encara no es pot dir fent servir el punt de vista de manera radical. Curiosament, tots tres són hongaresos.

La solució final nazi, justificada només des de l’ètica del mal, va sorgir com a pla privat d’unes elits conscients de la dificultat de construir un argument irrefutable que justifiqués els assassinats en massa. Encara que sembli increïble, els mestres de la propaganda evitaven fer pública la magnitud definitiva del crim.

Al llibre Provocació, Stanislaw Lem recorda que els soldats i oficials destinats als camps d’extermini només podien ser alemanys, perquè només la nació alemanya era el poble escollit, el jutge i el botxí. Segons Lem, el nazisme, en tant que kitsch, perseguia imitar Déu, ser el seu propi Déu per poder atribuir-se la categoria de poble escollit. Però per aconseguir-ho havia d’exterminar “el poble escollit”, els jueus, que havien de morir despullats no perquè els nazis n’aprofitessin la roba, sinó perquè en el judici final morim nus davant de Déu. Tanmateix, la sistemàtica genocida no era tan efectiva com demanava la solució final, i per tant no hi havia cap raó per presumir-ne. Davant la falta d’un argument justificador prou potent i la inacabable i matussera gestió de la mort, els líders del nou poble escollit, a diferència dels profetes del poble escollit del llibre sagrat, no s’atrevien a proclamar obertament que la violència obeïa a una ètica. No volien que el poble escollit sabés el que passava als camps d’extermini. Van preferir escriure’n un relat secret, i per això van intentar esborrar-ne totes les evidències. No se’n va sortir perquè no van poder destruir tots els camps d’extermini.

La paradoxa és que el judici històric que perseguia un culpable sí que va identificar un poble escollit, l’alemany. La resta de còmplices, l’Europa que avui vivim, va quedar exonerada… sempre que mantingués el silenci. Aquell silenci és la llavor fundacional de la nova ultradreta.

“Jueu és un remordiment, un sentiment de culpa que només s’alleugereix amb el menyspreu”, escriu Borbély, que tot seguit introdueix aquest diàleg a Els desposseïts:

–Els jueus són aquells a qui tothom odia. Els que tothom rebutja només perquè són jueus –diu la mare–. De qui van acceptar l’ajuda, però a qui no li poden perdonar que els haigo ajudat. Són els que tenen una estrella al front. Els que són rebutjats. Com naltres.
–Per què som diferents, naltres –li pregunto.
–Perquè no provenim d’aquest lloc –respon la mare.
–Llavors naltres també som jueus? –pregunta la meva germana.
–Ho serem –respon la mare.

El mur de les declaracions (7)

berlin09-1

Aquesta és la setena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, reflexions sobre l’ofici, el negoci i la impossibilitat, o no, de viure de la música.

Albert Pla

[preguntat sobre com va viure el col·lapse de la indústria discogràfica després de l’època de les vaques grasses]
El que no entenc és per què no s’han col·lapsat també altres empreses que funcionen de la mateixa manera, a còpia de comptables, advocats i cocaïna. No entenc per què Telefónica no cau. Ni els bancs… bé, els bancs sí que cauen però els refloten. Era una evidència que allò no funcionava. No podies discutir si et donaven mil euros més per gravar i en canvi posaven un avió per a periodistes per anar a l’Argentina o a Nova York per veure no sé què. No quadra. Aquelles mariscades, aquella prepotència, i aquell munt de directius que no en tenien ni puta idea del que feien. Veies que fins i tot quedant-se el 90%, que era el més habitual, no els sortien els números”.

Joana Serrat

“Visc en parella, però si hagués de viure sola tot seria més complicat, i suposo que hauria d’estar vivint a casa els pares. Puc viure bastant de la música, però puntualment faig serveis de càtering, i l’any passat vaig estar treballant en un bar durant dos o tres mesos. La música em dóna per poder-me pagar els discos, i de moment això és el que puc aconseguir. I aquesta vegada començo millor que amb el disc l’anterior, perquè ara mateix no estic endeutada”.

Núria Graham

“M’agrada molt tocar en directe, però necessito parar per concentrar-me en un disc nou. I si paro no podré fer concerts, que és la meva única font d’ingressos. Però, bé, tinc assumit que la vida del músic és incerta”.

Bikimel

“Quan m’hi he dedicat professionalment [a la música] no sé com vivia. La dedicació sempre hi ha sigut, però una altra cosa és poder guanyar-te la vida. He sigut dissenyadora gràfica deu anys. Als 30 vaig començar a deixar-ho i ara tinc una feina de mitja jornada. No tinc gaire temps, però m’agrada perquè així toco de peus a terra”.

Chambao

“Estic sense mànager des del 2010, i ben contenta. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada treballar en equip i conèixer tot el procés. Evidentment, tu tens l’última paraula, però ho decideixes parlant amb tothom. A més, no tens l’excusa de culpar el mànager si alguna cosa no surt bé”.

Rozalén

“Jo venia de tocar en llocs on la gent pagava com a molt 10 euros, i un cop al Teatro Lara de Madrid l’entrada era de 18 euros, que a mi em semblava una exageració. Vam abaixar el preu i, al final, entre l’IVA, el lloguer, el 10% de la discogràfica, el 10% de la SGAE i el 20% dels mànagers, vaig acabar posant-hi diners, tot i que el teatre estava ple”.

David Muñoz (Estopa)

“Nosaltres som uns privilegiats, però la majoria de la gent, i la majoria de la meva família… A l’un l’han enxampat les preferents, un altre està a l’atur, la meva tia cobra 500 euros de pensió, un altre té una feina de merda. Aquestes coses et fan veure que som humans. És bo tenir consciència, no consciència de classe sinó consciència humana”.

Martí Maymó (Manel)

“Spotify també s’ha convertit en una eina important en els estudis de gravació. És curiós que aquesta eina, que ha frenat la venda de discos però també ha frenat la pirateria, es faci servir tant a l’hora de treballar en els discos”.

Oscar D’Aniello (Delafé)

“La gent jove no escolta res de la bombolla aquesta que munten els mitjans de comunicació. Jo ara sortiré a molts mitjans i aniré a tocar a Lleida per a 100 persones. En canvi, un noi que no té cap disc editat però que ha penjat unes quantes cançons a YouTube en tindrà 600. Per exemple, flipo amb gent com Pxxr Gvng… Aquí tothom està flipant perquè Love of Lesbian, que són número u de vendes a Espanya, tenen mig milió de visites a YouTube, i aquests altres en tenen cinc milions! És que fins i tot trobo que el periodisme és de la meva generació. L’altre dia vaig anar a una festa de la revista MondoSonoro i érem tots dinosaures”.

Jaime Gonzalo (autor de llibre Mercancía del horror. Fascismo y nazismo en la cultura pop)

“El poder pot fer realment el que vulgui sense donar cap explicació. I el rock, portat al pla purament escenogràfic, és això: sembrar la ficció que tu pots ser tu mateix i fer el que vols fer. I què pots fer? Comprar un disc, anar a un concert i posar-te una samarreta”.

El mur de les declaracions (6)

la-division-de-alemania-la-antesala-del-muro-de-berlin-600x417

 

Aquesta és la sisena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, veus que reflexionen sobre cantar, sobre el valor d’ús de la música, i un afegit filosòfic sobre perillós elitisme de l’antielitisme.

Xavier Baró

Hem perdut la tradició oral, i aquesta tradició de la cançó de taverna, o de bar. La meva àvia, de qui vaig aprendre moltes cançons, era una dona pràcticament analfabeta que vivia en el món rural, però et recitava Verdaguer i sabia moltes rondalles i cançons. Al disc La màgica olivera hi ha unes quantes cançons que em va ensenyar ella, i se sabia totes les lletres de dalt a baix, no li suposava cap esforç. La capacitat memorística, gràcies a la tradició oral, era bestial. Ara s’ha perdut, i el que es perdrà. Jo, per exemple, sempre canto sense faristol, no el necessito per recordar les lletres, i el dia que el necessiti em dedicaré a la música instrumental. Cada vegada la gent utilitza més el faristol, i a mi em sorprèn. Penso que a vegades és ser una mica gandul, no voler esforçar-te. Són les teves lletres, com no pots recordar-les, encara que siguis el Serrat i en tinguis 300? Com pot ser? Estan desertant. Els cantants haurien de cobrar menys si porten faristol amb les lletres”.

Òscar Boada (director Cor Vivaldi)

A Catalunya cantem poc i molt malament. Per exemple, cada vegada que es canta Els segadors, per a mi és com sentir cantar un país derrotat. Sí, ja sé que és himne en to menor, però els catalans tenim un tarannà que fa que quan cantem no faci goig”.

Maria Arnal

“Cantar li prova a tothom, però hi ha molta gent que es castra i diu: «No, cantar no, que no en sé». Pensen en una idea de cantar bé o malament que en realitat no importa si cantar et prova. Com menys cantis pitjor ho faràs. La manera com s’està perdent la veu, treballar la veu, cridar i alçar el volum també és una metàfora molt forta d’aquests temps”.

Jordi Savall

“Les músiques tradicionals conservades que més es toquen són les dels pobles que més han patit. Les músiques del poble jueu, les dels esclaus, les dels pobles que han patit gana i han hagut d’emigrar; també les músiques de les cultures marginades com la catalana o la bretona, que tenen un contingut emotiu i expressiu extraordinari. Aquestes músiques ens han ajudat a conservar la nostra identitat com a éssers humans. La transmissió d’aquestes músiques s’ha fet perquè la gent ho necessitava. Tu no transmets unes melodies si no són necessàries per a la vida de cada dia. Al llarg dels segles aquestes músiques han ajudat la gent a sobreviure”.
[i sobre la música dels esclaus] “Aquests esclaus ho havien perdut tot. La música és l’únic que no els podien prendre, i amb ella podien comunicar-se amb altres companys, tot i ser d’orígens diferents. I això els va salvar. I no era música trista. Treballant en el projecte sobre les músiques de l’esclavatge, em va sorprendre molt veure que tot i tenir una vida tan tràgica hi havia molt poques músiques tristes. I ho vaig entendre: la música era el seu espai de llibertat”.

Simon Halsey (director de l’Orfeó Català)

“Tothom ha de tenir l’oportunitat de cantar. Els caps de setmana nens, joves i adults juguen a futbol, i molt pocs són professionals. El que és important és que hi ha 22 milions de persones a Europa que juguen a futbol. Els professionals, els que surten per la televisió, són els que marquen el model que segueixen els nens al carrer. I amb la música ha de ser igual”.

Arturo Gaya (Quico el Célio)

“A l’Ebre, quan la jota estava ben viva, era perquè la gent xalava amb ella. El que hem d’intentar és que la gent torni a xalar amb la jota, que el que és tradicional segueixi sent popular. No s’ha de recuperar perquè sigui el nostre patrimoni, sinó que la clau és que la gent vingui a ballar i a escoltar jotes perquè saben que xalaran”.

Hèctor Parra

“La música en el fons no serveix de gran cosa pel que fa a utilitat. Serveix per ser més feliços i sobretot per ser més rics interiorment. L’enriquiment interior, personal, psicològic, hauria de ser una fita última de l’existència humana. L’empobriment causat per la neurosi narcisista és l’abisme, la mort. La finalitat de l’ésser humà és ser feliç però sobretot ser ric, tenir una vida rica, plena, encara que no sempre sigui feliç. Llavors la fita última de la meva música sí que seria proporcionar enriquiment als músics que la toquen i al públic que la percep. Penso molt en l’educació. L’educació musical és bàsica, i està completament deixada al nostre país, i a tot Europa en general. La música és una de les fons bàsiques d’enriquiment i de desenvolupament de la intel·ligència humana, però està oblidada o es diu que és una assignatura maria; això és terrorisme cultural. I qui denigra la música en l’ensenyament està privant la població, els nens, de desenvolupar una branca de la intel·ligència. Per a mi això és fonamental”.

George Benjamin

“La música és un dels millors invents de la humanitat, i és tan important per al nostre futur com la ciència o la salut. Alguns compositors, sobretot quan són joves, volen proclamar que la seva música vol fer del món un lloc millor. Però la desfilada de règims totalitaris del segle XX dóna testimoni de la impotència de la música en aquest sentit i també il·lustra el dolor causat als artistes quan se’ls prohibeix expressar-se de manera lliure i autèntica. Un artista no és un polític, i el millor que podem fer és crear una ressonància i revelar àrees no explorades dins el cor i la ment dels altres”.

Josep Pons

“Com deia Adorno, Wagner és com un narcòtic que t’anul·la la voluntat. Té un poder molt gran i genera addició”.

Marina Garcés

“En els últims temps s’està sentint un discurs antielitista que, en defensa de la cultura popular, el que fa és pressuposar què ha d’interessar al poble. Amb això, s’aïlla el poble i els seus interessos d’aquells que parlen en nom d’ell. Em sembla una perillosa forma d’elitisme: una veu que s’alça contra l’alta cultura li està dient al poble amb què s’ha de conformar i a què es pot dedicar; bàsicament, a l’esport, a la cultura de masses i a la indústria cultural. Jo em pregunto: ¿la filosofia, que parla a qualsevol des de la potència que tots compartim de pensar, és elitista? ¿Que sigui difícil vol dir que només és per a uns quants? Em nego a pensar-ho. La dificultat no és excloent, al contrari. Dificultat i claredat no s’oposen. I l’únic criteri que em serveix és el de la necessitat: ¿necessitem, col·lectivament, les formes d’expressió i de creació de sentit que ens donem els uns el altres, siguem molts o pocs? Minoria és allò que s’escapa dels grans patrons de comportament. Però precisament per això, qualsevol pràctica vertaderament minoritària interpel·la tothom.

El mur de les declaracions (5)

muro-de-berlin

Què uneix Nacho Vegas i Loquillo? Què hi diu Paco Ibáñez, sobre Raimon? I Alaska sobre Lana del Rey? Aquesta és la cinquena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, amb músics que mencionen altres músics.

Manu Chao

“El meu pare tocava el piano i a casa hi havia molts discos. Els meus dos herois musicals de la infància eren Bola de Nieve i Jacques Dutronc. Tinc pocs records de quan era petit, però sí que conservo la imatge d’enfilar-me en una cadira per posar un vinil de Jacques Dutronc al tocadiscos. I ara em comença a agradar la música que escoltaven els meus pares en aquella època, el Maig del 68, cantautors com Paco Ibáñez, que era importantíssim a casa, i Georges Brassens, que a mi em semblava molt avorrit però he descobert que és immens. Quin paio, Brassens, un anarquista pur, i quines lletres!”.

Alaska

Lana del Rey és per a adolescents turmentades. Que normalment si ets adolescent i estàs pel que has d’estar estàs turmentada. Una adolescent feliç és una incongruència, per això ningú vol tornar a l’adolescència. Lana del Rey és perfecta”.

Gerard Quintana (Sopa de Cabra)

“Amb els Pogues hi vam coincidir una vegada a Porriño, a Galícia, gravant un programa de Cap d’Any per a les televisions autonòmiques amb Raphael, la Pantoja, els Pogues… Va acabar sortint un pastitx que suposo que és el que s’hauria d’haver vist normalment a Televisió Espanyola, la pluralitat aquesta que deien, però es van quedar només amb la cultura castellana i andalusa com a pròpia. Els Pogues van ser els superstars. No van aconseguir fer cap assaig, esmorzaven amb vi blanc i en el programa definitiu van haver de fer un calidoscopi amb la seva actuació per obviar que el flautista i el cantant estaven per terra arrossegant-se”.

Judit Neddermann

Cantant els temes de l’Amy Winehouse, vaig veure que ella feia lletres que són molt extremes i alhora molt musicals. Deia: «Estic plorant per tu al terra de la cuina». I ho deia tal qual. El que passa és que era genial en el sentit de combinar aquelles paraules amb la música de la manera com ho feia. Les seves cançons semblen hits de tota la vida. Aquí hi ha la genialitat, que cantes una cançó que sembla que sempre hagi existit, que la gent la sent i sembla que l’estigui revivint, no que l’estigui descobrint. Això és el que jo intento buscar”.

Paco Ibáñez

[després que Xàtiva fes per fi un homenatge institucional a Raimon] “El reconeixement a Raimon ve dels que tenen el poder ara; no és el resultat d’un moviment de masses. La joventut no respira les cançons de Raimon, ni les meves ni les d’altres cantautors. La gent està respirant el puto rock anglosaxó. Molt de futbol i molt de rock, i aquí ens tens. Aquest reconeixement no està legitimat en la gent, no és una foto de la realitat d’avui dia”.

Emilio ‘Junior’ (Los Chichos)

“Un dia, a Santiago de Xile, anava pel carrer amb el meu cosí i tot d’una va venir cap a nosaltres una colla de nois de 14 o 15 anys. A Santiago de Xile segons per on et fiquis hi ha una delinqüència exagerada, i la intenció dels nois era robar-nos. Però quan van assabentar-se que érem Los Chichos, tot va canviar i van protegir-nos perquè ningú se’ns acostés. I quan vam tocar al teatre de Caupolican, estàvem tocant la cançó del Vaquilla i de sobte va aparèixer un paio amb una bengala, com si fos un camp de futbol. Érem Los Chichos Maiden!“.

Marc Ros (Sidonie)

“A vegades, com a públic, ens hem sentit menyspreats per alguns artistes. Per exemple, per Radiohead en l’últim Primavera Sound. Van fer un concert que només gaudien les dues mil persones que eren al davant. La resta no vèiem res ni sentíem res, perquè el so era una merda”.

Nacho Vegas

[sobre Phil Ochs i Loquillo] “Vaig recuperar els discos de Billy Bragg dels 80 i 90, però sobretot el que m’interessava era Phil Ochs. Fa poc vaig rebre una trucada molt inesperada del Loquillo. Em felicitava per haver dedicat un disc a Phil Ochs perquè ell n’és un gran fan i té tota la seva discografia. Em va explicar moltes anècdotes de la vida de Phil Ochs i em va convidar a casa seva per compartir el seu arxiu.

Loquillo

[sobre Nacho Vegas i Phil Ochs] “Va ser molt divertit. Vaig trucar el Nacho [Vegas] i vaig dir-li: “Cony, un paio que reivindica Phil Ochs, ja era hora!”. Jo sóc un dels pocs que té la discografia completa de Phil Ochs, fins i tot les coses que no es troben, en casset i tot. I el tio va flipar. Després al Nacho li va passar allò al Palau de la Música [va fer una acció de suport a la PAH en un concert patrocinat pel Banc Sabadell], i jo li vaig dir: “Ho entenc, Nacho, però hi ha moltes maneres d’atracar un banc. T’has equivocat de fórmula”.
Quina manera, per exemple?
Cobrar per fer-ne publicitat. ¿Vol contractar-te un festival patrocinat pel Banc Sabadell? Doncs no hi toquis. O toca i emporta’t la pasta. És així de senzill. És que això de “tinc un problema personal, toco però no vull tocar perquè m’estic venent…” Hòstia!, semblen els de Podem: “Som autèntics, no ens hem venut!” Semblen el típic grup de Radio 3. Recordo l’època dels cantautors als anys 80, que van començar a cobrar molts diners i tenien problemes de consciència. Deien: “Com pot ser que jo que reivindico la classe obrera estigui guanyant quatre milions de pessetes per concert”. Doncs perquè te’ls has guanyat, no has de tenir cap problema.

Tote King

Sóc un paio d’esquerres, però no crec que ser d’esquerres sigui incompatible amb guanyar diners. El Gran Wyoming és un paio d’esquerres i jo l’admiro moltíssim; cada vegada que l’hi pregunten diu: “Jo visc de puta mare, tinc molts diners”. No enganya ningú. Jo tinc diners, sí, i treballo com una mula. A qui fas mal posant-te unes Nike? Què hi guanyes no anant a uns concerts que patrocina Reebok o Red Bull? No crec que les meves contradiccions vagin per aquí”.

La cervesa amarga de la Mercè

christophwaltz-djangounchained-beer11 d’abril de 2016. L’Audiència Nacional posa data al judici per frau fiscal contra Demetrio Carceller Coll i el seu fill Demetrio Carceller Arce, president de la cervesera Estrella Damm. A més, són els principals accionistes del Grup Damm. La Fiscalia, que l’any 2010 ja els havia bloquejat 400 milions d’euros, demanava 48 anys i mig de presó per al pare i 14 anys per al fill. El comunicat de l’agència EFE recollit per alguns mitjans no esmenta Damm en la informació sobre els Carceller.

5 de setembre de 2016. Carceller Coll i Carceller Arce arriben a un acord amb la Fiscalia per evitar la presó. A canvi, pagaran més de 90 milions d’euros. Segons la Fiscalia Anticorrupció, el frau era de 72,32 milions d’euros. L’acord serà ratificat el 8 de setembre.

6 de setembre de 2016. Una sala de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) acull la roda de premsa de presentació de la programació musical de les festes de la Mercè: el festival BAM i la Mercè Música. Estrella Damm és el principal patrocinador de les festes de la Mercè. Aquest any hi aporta 650.000 euros. Les cerveses que se serveixen a les barres dels escenaris dels concerts són Damm. Només Damm.

Durant les festes, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm acull una dotzena de concerts del BAM els dies 24 i 25 de setembre. Aquest espai forma part de la programació de la Mercè des del 2006, primer a la cruïlla del carrer Rosselló amb Dos de Maig, i després a la de Rosselló amb Cartagena. En tots dos casos, espai públic. Al 2016 ja no es fa al carrer, sinó dins del recinte de l’Antiga Fàbrica, un espai amb menys capacitat. Això sí, s’eixampla l’horari.

A més, Damm programa el triple concert Mediterràniament a la platja del Bogatell. És l’espai per a concerts amb més aforament de la Mercè: segons l’Ajuntament, l’any 2015 va aplegar 70.000 persones. Aquest concert al Bogatell, que enguany és publicita com “El concert de la Mercè d’Estrella Damm”, se celebra des del 2014. En aquell moment l’alcalde era Xavier Trias, de CiU.

Tornem a la roda de premsa del 6 de setembre, que per primera vegada en molts anys no es va fer a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm (espai privat), sinó al Palau de la Virreina (espai públic). El tinent d’alcalde d’Empresa, Innovació i Cultura, Jaume Collboni, rep una pregunta: revisarà l’Ajuntament la relació amb Damm, atès que els seus principals accionistes han comès frau fiscal? La resposta de Collboni la teniu aquí.

El mateix 6 de setembre de 2016, el diari Ara recull les declaracions de Collboni sobre la relació de l’Ajuntament amb Damm. Altres mitjans no ho fan.

7 de setembre del 2016. Maria Rovira, regidora de les CUP a l’Ajuntament de Barcelona, demana la compareixença de Collboni a la comissió de Cultura del 20 de setembre. “Aquesta compareixença es sol·licita per la relació d’Estrella Damm amb l’Ajuntament de Barcelona arran de les pròximes festes de la Mercè –diu Rovira–. Recordem que la família Carceller, responsable d’Estrella Damm, ha estat implicada en un delicte d’evasió fiscal fins al punt d’haver de pactar amb la justícia el pagament de 90 milions d’euros per tal d’evitar la presó. La situació d’aquesta empresa es contradiu clarament amb la determinació de l’Ajuntament de no fer tractes comercials amb empreses que practiquin evasió fiscal”.

Rovira fa referència al decret d’alcaldia del 20 de maig de 2016 en què “Barcelona prohibeix que les empreses contractistes puguin tenir vinculacions il·legals amb paradisos fiscals”. El decret d’alcaldia era una resposta a l’escàndol dels ‘papers de Panamà’, que és quan el terme ‘off shore’ es va fer habitual als mitjans de comunicació. La investigació d’Anticorrupció va acreditar que Carceller Coll va ocultar patrimoni a través de societats ubicades en països considerats com a territoris ‘off shore’.

20 de setembre de 2016. Jaume Collboni compareix, a petició de les CUP, a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament. Tot plegat dura uns vint minuts. Es pot veure en aquest vídeo a partir de 1 hora i 49 minuts.

A continuació la transcripció de tot el que s’ha dit. És una transcripció que intenta respectar l’oralitat, amb tot el que això implica… Per cert, les declaracions de la representant de Ciutadans estan en castellà, que és la llengua que ha fet servir.

(MARIA ROVIRA, de les CUP) “… Sorpresos, tenint en compte la voluntat que havia expressat aquest any el Govern, de fet, el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, que de fet es podria haver quedat [havia estat present en una compareixença anterior sobre l’exposició d’estàtues franquistes al Born], sobre el compromís ferm de no treballar i no col·laborar amb empreses que defraudin a Hisenda o a la Seguretat Social. I tenint en compte les notícies que havien sortit d’Estrella Damm pel que fa a les seves pràctiques d’evasió fiscal volíem saber quin era el plantejament, o si hi havia plantejaments contradictoris dins del govern i com afrontaven aquestes contradiccions i per tant ens agradaria saber quin era el seu punt de vista”.

(JAUME COLLBONI, del PSC, i tinent d’alcalde d’Empresa, Cultura i Innovació) “Moltes gràcies, senyora Rovira, per donar-me l’oportunitat de poder aclarir el que vostè planteja. No hi ha contradiccions en la mesura que, efectivament, aquest Govern en un decret que va fer l’alcaldessa es va comprometre a no contractar empreses, empreses [Collboni fa pauses per marcar que parla d’empreses], que no complissin les seves obligacions fiscal o que estiguin relacionades amb paradisos fiscals. Aquí no estem parlant d’una empresa, estem parlant d’un accionista de l’empresa, no de l’empresa com a tal que ens consta que té totes les seves obligacions fiscals i tributàries en regla i conforme a la llei. I en aquest sentit no cal dir la tradició i la llarga col·laboració que té aquesta empresa que vostè menciona [Collboni no diu “Damm” en cap moment de la compareixença] amb el mecenatge i el patrocini no de l’Ajuntament sinó de moltes activitats que es fan a la ciutat i que l’Ajuntament també ho col·labora des del punt de vista cultural i esportiu, i que nosaltres he de dir que valorem molt positivament. Aquest tinent d’alcalde no ha fet altra cosa que continuar amb el que ha estat una llarga tradició d’aquesta empresa de les cerveses i que a més a més està molt arrelada en la ciutat, de col·laboració amb l’Ajuntament, amb federacions esportives i amb activitats culturals de tota mena. No existeix per tant la relació contractual, són diners que l’empresa dóna, dóna, per fer cultura i per fer esport a la ciutat. I aquesta empresa, insisteixo, no té problemes, que ens consti, no té problemes de fiscalitat ni de fora de la llei. Hi ha un membre de la seva junta d’accionistes que sí els té, però no l’empresa com a tal”.

(JAUME CIURANA, de CiU; fins al maig del 2015 va ser el tinent d’alcalde de Cultura) “El senyor Collboni deia que no hi havia contractes. Hi ha acords de patrocini, hi ha contraprestacions. Més que res per centrar-nos. Hi ha una donació, és evident, generosa i valuosa, però és evident que hi ha contraprestacions. Des de la presència en forma de pancartes de publicitat fins al mateix nom del concert que es fa a la platja, fins a molts altres indrets. Jo crec que aquest és un debat que planteja la CUP interessant, perquè ens situa, ens situa, amb les contradiccions que tothom arrossega, o que en aquest cas arrosseguen. I jo crec que com més passió posi Barcelona en Comú en fer segons quins tipus de declaracions, més fons és el pou on es va caient. És a dir, aquest tipus de, aquest tipus d’afirmacions genèriques més de cara a la galeria, difícils de comprovar moltes vegades… «No contractarem cap empresa que tingui vinculacions amb paradisos fiscals», ara avui sabem que ja no s’estén als accionistes, no? És a dir, considerem a les societats anònimes com un ens que flota. La meva pregunta, en aquest sentit, és la voluntat del govern municipal de Barcelona en Comú especialment de no contractar empreses que tinguin relacions amb paradisos fiscals s’estén als accionistes d’aquestes empreses? M’agradaria saber la resposta a aquesta pregunta en concret, gràcies”.

(MARILÉN BARCELÓ, de CIUTADANS) “En primer lugar agradecemos la comparecencia, ya que cuando hay dudas entre los diversos grupos es bueno aclararlo. Desde Ciudadanos consideramos que es primordial que tanto las entidades como las personas lleven sus cuentas e impuestos al día, sin excepción alguna. Y sabemos que los últimos sucesos por corrupción conforman el mayor fraude fiscal de nuestro país acumulando un capital e intereses que ascienden a cifras lamentables. Nuestro partido respeta la metodología con la que trabaja la fiscalía anticorrupción y como partido político consideramos más coherente dejar que actúe conforme a los criterios que la fiscalía considere más benefiosos y adecuados. Pero el teniente de alcalde nos lo explicaba con claridad: una cosa es la familia Carceller, que sí que cometió un delito de evasión fiscal, en el cual se le puso una multa y la ha pagado, y otra cosa es la empresa. Por lo tanto, hasta el día de hoy no conocemos que la empresa Damm esté denunciada ni condenada; por lo tanto, creo que ha sido clara su explicación, gracias”.

(JUANJO PUIGCORBÉ, d’ERC) “Al llarg d’aquest anys la col·laboració entre el sector públic i privat en el camp de la promoció de la cultura ha demostrat especialment a Barcelona la seva eficàcia a l’hora de desenvolupar tot tipus de projectes tant artístics com patrimonials. Gràcies al mecenatge empresarial les administracions públiques han pogut millorar el finançament dedicat a la cultura, un sector endèmicament magre en recursos públics al nostre país i que ha patit d’una manera especial no solament les retallades de la crisi sinó a més un càstig específic i el terrible cop que va suposar l’augment de l’IVA cultural perpetrat pel govern espanyol. Per a les empreses el mecenatge al món cultural més enllà del sobreentés de l’interès filantròpic ha posat també una inversió rendible a través de la participació en esdeveniments artístics i en intervencions patrimonials, així, a més de beneficiar-se del corresponent incentiu fiscal ha obtingut un valor afegit per als seus productes mostrant un arrelament a la ciutat i el país i arribant a nous segments de població, com ara els joves, introduint-se en nous mercats o consolidant-ne els antics en sectors extremadament competitius”.
“La col·laboració entre el sector públic i el privat en matèria cultural va donar un pas endavant el 2005 amb la constitució per part de l’Ajuntament de Barcelona, de dinou empreses privades integrades en la Fundació Barcelona Cultura. Aquesta fundació ha esdevingut una eina per a la promoció i foment de la cultura en totes les seves manifestacions i ha permès donar suport a tota mena d’iniciatives destinades a la conservació, exhibició i difusió, de la mateixa manera que Catalunya Cultura ho fa en l’àmbit de Catalunya. El 2008 en el conveni de col·laboració entre l’Icub i la Fundació Barcelona Cultura estretien els lligams público-privats a la nostra ciutat en permetre que la Fundació participés en la planificació, organització i execució d’activitats de l’Institut de Cultura. Arxius, museus, festivals, concerts de tota mena, manifestacions culturals de la ciutat, per exemple les Festes de la Mercè. No hi estem en contra. Al contrari, hi estem a favor, sempre i quan es reuneixin aquestes condicions. Primer, que sigui al govern municipal qui fixi les polítiques culturals a desenvolupar i les seves prioritats sense deixar-se influenciar pels interessos, legítims però parcials, de les empreses privades patrocinadores. Segon, que l’Ajuntament vetlli sempre per una extrema transparència en la seva relació amb aquestes empreses, dins i fora del marc de la cooperació en matèria de cultura a fi d’evitar qualsevol bri de sospita de tracte de favor. Tercer, que el govern municipal mantingui el seu compromís financer amb el sector cultural més enllà del mecenatge privat perquè la inversió privada ha de complementar o implementar la inversió pública però en cap cas substituir-la. I quatre, que les empreses patrocinadores mostrin una conducta exemplar en tots els nivells, comercial, laboral, fiscal, etcètera, atès que la seva marca està vinculada a la imatge de la ciutat. I és precisament en aquest punt quart que ens inquieta i molt la implicació de propietaris i accionistes majoritaris de l’empresa Damm en un conflicte d’evasió de capitals i el seu acord amb la fiscalia anticorrupció per evitar la presó a canvi del pagament d’una multa de 90 milions”.
“La societat anònima Damm és membre del patronat de la Fundació Barcelona Cultura, una de les empreses més actives i reconegudes per la seva participació com a patrocinador de les festes de la Mercè, en fires estratègiques del territori i multitud de festivals de música i diversos actes culturals. Les festes de la Mercè són a punt de començar i l’empresa Damm n’és un dels principals patrocinadors. Què en pensa el govern municipal sobre ser coherent a l’hora d’aplicar… [se li acaba el torn de paraula]. Una pregunta: deslligar el delicte dels principals accionistes hi estem d’acord, però alguna cosa més?”.

(ÁNGELES ESTELLER, del PP) “Des del grup popular volem constatar la relació que té l’empresa Damm amb Barcelona, amb el patrocini de les festes de la Mercè, amb patrocini esportiu, amb patrocini cultural, i des d’aquesta perspectiva sempre aporta en aquest cas, s’implica molt en el desenvolupament social, econòmic, social, cultural i esportiu de la ciutat de Barcelona. El senyor Collboni avui ens ha dit que hem de diferenciar entre el que és l’empresa, que l’empresa no té cap tipus de frau fiscal, que és un dels socis d’aquesta empresa. Per tant, nosaltres des d’aquesta perspectiva ho valorem el fet aquest a l’hora que l’empresa Damm, doncs, participi en les festes de la Mercè i participi en qualsevol altre tipus de patrocini tenint en compte que el patrocini és un contracte que té l’Ajuntament amb l’empresa, no és un concurs, naturalment que no, però sí que és un contracte i hi ha una sèrie de relacions. Per tant, nosaltres constatem aquest fet que sempre ha aportat aquest patrocini a la ciutat de Barcelona, i que sempre ha estat positiu, tant en l’àmbit cultural com a nivell esportiu. I és cert que hi ha una identificació de l’empresa Damm amb el que representa també la ciutat de Barcelona durant tot aquest temps. Aquestes vinculacions i aquestes representacions naturalment amb una sèrie de valors que es comparteixen des d’aquesta visió, són molt positius; en el moment que hi ha qualsevol qüestió de caràcter negatiu, sigui el que sigui, doncs té una afectació, això sí que és veritat. Nosaltres valorem aquesta separació d’un soci del que és l’empresa que continua patrocinant activitats de la ciutat i la ciutat es beneficia d’aquest patrocini. Jo el que sí que voldria és que la per part del Govern, la part de Barcelona en Comú, que és la que ha fet aquestes màximes a l’hora de poder diferenciar entre les relacions que mantindria el govern entre les persones o empreses que tenen qualsevol tipus de problema o d’evasió fiscal o de delicte fiscal o del que sigui, eh, on posa els límits? Perquè, clar, ells parlen amb caràcter general perquè els va bé o per actuar? Llavors, clar, moltes vegades les seves declaracions tenen conseqüències. Llavors jo el que vull és que quan parli també Barcelona en Comú ens posi els límits de cadascuna de les responsabilitats en funció de les accions per saber una mica en quin escenari estem”.

(MARIA ROVIRA, de les CUP) “Vàries qüestions, senyor Collboni. Que s’excusin les pràctiques de frau fiscal de la família Carceller i la Damm amb els mecanismes de pantalla que li permeten la llei, jo crec que és prendre’ns una mica per tontos a tots plegats. Si aquest Govern té el compromís amb la transparència i amb no avalar la corrupció ni el frau fiscal, aquest acord no es podria haver signat. És a dir, la família Carceller, responsable d’Estrella Damm, ha estat implicada en un delicte d’evasió fiscal fins al punt d’haver de pactar amb la justícia el pagament de 90 milions d’euros per tal d’evitar la presó. Els diners a la família Carceller no li cauen del cel, va totalment lligat a Estrella Damm. Per tant, jo crec que aquí s’hauria de fer una revisió de què volen des del Govern. Si realment avalaran aquestes pràctiques. De moment així ho estan fent. De moment acaben de signar un contracte de patrocini amb una empresa que el seu màxim responsable ha practicat l’evasió fiscal. En segon lloc, el fet que l’Ajuntament doncs publiciti Estrella Damm, perquè durant tots els concerts de la Mercè veurem els cartells d’Estrella Damm per tot arreu, això suposa un rentat de cara claríssim per a aquesta empresa. I en tercer lloc, el que encara ens sembla més cínic, a aquesta empresa el fet de fer aquest patrocini li suposa després doncs bones pràctiques i un benefici fiscal pel que fa a l’impost de societats. Per tant, no els sembla cínic? No els sembla una irresponsabilitat? I aquí també miro a les persones de Barcelona en Comú, que espero que també després també parlin, perquè no els suposa una contradicció màxima que s’estigui permetent això en base també als arguments que ha exposat Jaume Collboni, separant qüestions nítidament legals quan és una qüestió ètica? A nosaltres ens sembla totalment esperpèntic. I una de les altres qüestions que també volíem posar sobre la taula”.
“Ahir no vam poder finalment assistir a la reunió que van fer per presentar tot el projecte de cultura i hem demanat una altra reunió amb vostè personalment, però la mercantilització de la cultura que s’està imposant a Barcelona una vegada més ens deixa entreveure que el model cultural, que al final és el model hegemònic i és el model amb el qual es ven la ciutat de Barcelona cara enfora, repetirem el model marca Barcelona, marca Barcelona que es va estar impulsant des d’aquest Govern amb el tripartit i amb el PSC. Senyors de Barcelona en Comú, també els demano que facin una reflexió. I després una recomanació. Potser li agradaria llegir el llibre de ‘Tensió en cultura’ [vol dir ‘Cultura en tensió’, editat per Raig Verd i que inclou un capítol escrit per Nando Cruz titulat ‘Trencar el marc’ en què entre altres coses reflexiona sobre la relació de l’Ajuntament de Barcelona amb Estrella Damm]. Jo crec que potser aprendria moltes reflexions i moltes coses necessàries per virar el model cultural d’aquesta ciutat”.

(JAUME COLLBONI, del PSC, i tinent d’alcalde d’Empresa, Cultura i Innovació) “Farem un intercanvi de llibres. Jo també li proposaré bibliografia perquè puguem compartir i tenir punts de vista diferents i no només una única forma de veure la cultura, que per definició sempre és crítica, és contradictòria i admet diversos punts de vista. Pel que fa a les intervencions, jo vull agrair i coincideixo plenament amb les que ha fet el PP, Ciutadans i Esquerra Republicana, especialment la d’Esquerra Republicana. Senyor Puigcorbé, jo coincideixo en els quatre punts que vostè planteja. És a dir, les polítiques culturals les ha de marcar l’Ajuntament i els sectors culturals, no els patrocinadors, que no poden condicionar continguts, això és evident, i no ho fem. No s’ha fet ni els governs anteriors ni ho fa aquest Govern. Pel que fa al tema concret que ens planteja la senyora Rovira, jo insisteixo, evidentment es pot imaginar que ningú d’aquesta sala, no només d’aquest Govern, d’aquesta sala empara ni tolera ni veu bé pràctiques que eludeixen les responsabilitats fiscals, responsabilitats amb el conjunt dels ciutadans pel que fa a l’aportació als pressupostos públics. Això vagi per endavant. Però és veritat que aquest Govern ha fet una cosa que no s’havia fet mai, que és establir clàusules amb el decret aquest que va fer l’alcaldessa, clàusules socials de contractació pública entre les quals hi ha justament que les empreses, i llegiré textualment, «regular tècnicament en els contractes públics la seva voluntat de no tenir relació jurídica amb una empresa que directa o indirectament, o mitjançant empreses pantalla o filials, desviï fons a paradisos fiscals amb la intenció d’evadir les seves obligacions tributàries o legals». Empresa”.
“El senyor Puigcorbé m’ha demanat què he fet en relació a aquest tema. Doncs jo em vaig posar en contacte amb la companyia i vaig tenir una conversa en aquest cas telefònica amb els responsables de la companyia. Els vaig dir de forma verbal, i vull que ho sàpiguen tots els grups, si l’empresa i la companyia tenia algun tipus de problema, de connexió directa o indirecta amb aquest afer. Em van dir que no. I ens vam autoemplaçar un cop passin les festes de la Mercè a tenir una trobada per parlar d’aquesta qüestió. No hem fet com si no passés res, sinó que va haver-hi una trucada, evidentment com es pot imaginar, jo la informació la vaig tenir quasi 24 hores abans de la roda de premsa amb el seu detall, i el que he fet ha sigut posar-me en contacte amb l’empresa, amb la companyia, amb els responsables i ells s’han ofert a donar totes les explicacions que calguin amb tranquil·litat un cop passin les festes de la Mercè”.

(JAUME CIURANA, de CiU) “Jo coincideixo bàsicament amb el to de la intervenció, però sí que volia accentuar o assenyalar la hipocresia subjacent que hi ha darrere d’això i darrere de segons quins anuncis. El senyor Collboni ens acaba de llegir les clàusules. Primer, clàusules socials hi han hagut… no és la primera que se’n posen, sinó des de fa molts anys. Però és cert que m’agradaria sentir, la senyora Rovira també ho demanava, dels responsables de Barcelona en Comú, senyora Laia Ortiz, si aquesta clàusula social no s’estén als accionistes de les empreses esmentades. És una interpel·lació directa, senyora Ortiz, que li faig. Senyora Ortiz, s’estén o no aquesta autolimitació a la contractació d’accionistes de les empreses amb les quals contracta l’Ajuntament? Perquè em sembla que això posarà en evidència, ja ho he dit en la meva intervenció, algunes contradiccions que tots plegats com a societat arrosseguem. Perquè és innegable que no es pot deslligar la potència econòmica d’una empresa de la potència econòmica d’una família, i tots podem arribar a la conclusió que això és l’empresa i que no és la família. És cert. Ja ho he dit al començament d’aquesta intervenció que hi coincidia. Però sí que vull denunciar algunes polítiques de gestos, moltes vegades estèrils, que es fan, que després a l’hora de concretar-se a la primera ocasió no passa la prova del cotó. Per tant, senyora Ortiz, s’estén aquesta prohibició de tractar amb empreses amb vinculacions amb paradisos fiscals a la situació fiscal dels accionistes?”.

(MARILÉN BARCELÓ, de CIUTADANS) “Simplemente añadir la necesidad que el Gobierno se comprometa para no trabajar con empresas que hayan cometido delitos fiscales y que se tengan en cuenta las cláusulas sociales”.

(LAIA ORTIZ, de Barcelona en Comú, i tinent d’alcalde de Drets Socials) “Per al·lusions. A vegades sembla realment que els hi pesi que s’avanci en un camí, que és veritat que és la primera vegada que comencem a transitar en un camí per fer front als paradisos fiscals i l’evasió fiscal internacional des d’un ajuntament i des d’un ens local. Que evidentment no és senzill, i el que s’ha fet, evidentment que les clàusules socials són molt antigues, però per primera vegada es comença a transitar per com podem excloure de beneficis de recursos públics, en aquest cas estem parlant, en la contractació pública, d’empreses evidentment que no estan al dia de les seves contribucions o que estan ubicades en paradisos fiscals. I amb molt orgull des de Barcelona en Comú diem que hem començat un camí, que evidentment fins i tot s’haurà de revisar per veure si amb això en fem prou o no en fem prou. I un dels debats que ahir mateix teníem és: s’ha d’estendre en els patrocinis? Perquè el que es va pensar precisament és que des de recursos públics no s’estigués contribuint a què una empresa es beneficiés i tinguis beneficis que després ni tributen aquí. Això és el que hem començat a fer. Que evidentment podem anar més enllà? Segurament podem anar més enllà. El decret és molt clar, perquè fins i tot jurídicament, amb el marc legal que tenim, tenim les limitacions. Per tant el que ens diu és que hi hagi una sentència ferma sobre que aquella empresa està ubicada en un paradís fiscal o que ha fet una evasió fiscal. I ara mateix es tracta d’aquella empresa, perquè és la relació contractual que té directament l’Ajuntament, i això és el que es pot posar en una clàusula. Que podem anar més enllà? Potser sí, però entre tots construïm aquest marc”.
(Un detall sobre el qual potser paga la pena insistir: Jaume Collboni no ha pronunciat la paraula “Damm” en cap moment de la compareixença a l’Ajuntament. Jaume Ciurana, de CiU, tampoc. I Laia Ortiz, de Barcelona en Comú, tampoc)