La lluita de classes en les cançons d’amor

EC300F43-E498-43AF-8257-EA20803868E8_cx4_cy0_cw78_mw1024_s_n_r1

Mentre preparava una entrevista amb Pimpinela, anava escoltant cançons del duo argentí, “telenovel·les de tres minuts”, que diuen ells. Són històries d’amor més o menys pujades de to dramàtic cantades a duo, perquè així no queda retret sense rèplica. Ves a saber per quina raó, vaig pensar que no hi ha manera d’esbrinar a quina classe social pertanyen els protagonistes de les cançons de Pimpinela. Així que, quan els vaig tenir davant, els ho vaig comentar. Tant ella com ell van mantenir uns segons de silenci. Ella, amb cara de sorpresa, primer va dir que no hi havia pensat mai, en això, i després va buscar una resposta argumentada: “Parlem de sentiments genuïns que no tenen classe, raça o religió”, va dir. En les cançons de Pimpinela els personatges no tenen ofici; tampoc no hi ha cap detall que ajudi a imaginar-ne la classe social: ni una marca de cotxes, ni el nom d’un barri…

Tot i el perill de fer de l’anècdota una categoria, vaig passar uns dies pensant si hi ha lluita de classes en les cançons d’amor, o si més no si la classe social és important en la poètica de les cançons d’amor. Vaig consultar llistes de “les millors cançons d’amor” i de “les gran cançons romàntiques”, i en la immensa majoria l’amor és un subjecte sense context social o econòmic. Segurament per això són universals, transversals… Però no volia rendir-me tan fàcilment.

Vaig comentar-ho a casa, i de seguida va aparèixer un exemple perfecte: la cançó How beautiful you are, de The Cure. Tot i que no ho va acreditar, Robert Smith va convertir en cançó Els ulls dels pobres (Les yeux des pauvres), un dels magnífics “petits poemes en prosa” de Baudelaire. “Ah! Voleu saber per què us odio avui”, comença tant el relat com la cançó. Quin gran inici per a una història d’amor, o més aviat per explicar que l’amor acaba d’esvair-se. Smith posa música a la trobada de dos amants en un cafè de París. Plou, com en els enterraments de les pel·lícules, i la parella són “dues ànimes en una”. Fora, al carrer, els ulls dels pobres miren. Són un pare amb els fills, “tots ben esparracats”. En la cançó miren la noia, “tan bonica”. En el relat contemplen el cafè, “els nostres gerros, més grans que la nostra set”. La reacció de la noia és la mateixa en tots dos casos: demana a l’amant que avisi l’encarregat del cafè perquè els faci fora. “Odio aquesta gent”, diu ella en la cançó. Odia els pobres. “És per això que t’odio”, diu ell.

Quan tens un fil, l’estires i a vegades arribes a llocs incòmodes, com ara altres cançons on el classisme també el representen les dones. Potser perquè són cançons escrites per homes, com Common people, dels Pulp, que no és ben bé una cançó d’amor, sinó una cançó sobre un amor que no serà. Això sí, Jarvis Cocker no amaga la lluita de classes en cap moment. Ella és rica i vol follar amb gent normal com ell. Common people també explica una derrota. Encara que ell alliçoni la noia, fent-li veure que no té cap gràcia això de voler “desclassar-se” cap avall per viure com la gent normal, la cançó acaba una crida insistent com quan una criatura repeteix que vol xocolata: “I want to live with common people”. Ell ja pot dir missa, que la noia rica farà el que vulgui, i quan se’n cansi, sempre podrà trucar el pare per acabar amb el caprici.

També és una noia rica Ligia Elena, la protagonista de la cançó de Rubén Blades. “La cándida niña de la sociedad”, canta Blades en aquesta història sobre una noia enamorada d’un trompetista. Ella es desclassa per amor, no per caprici. Els pares l’han educada per complir les promeses d’amor de “los niños de bien”, però és un altre l’amor que triomfa malgrat l’oposició de la família, i Ligia Elena i el trompetista sense nom viuen plegats en “un cuarto chiquito con muy pocos muebles”, perquè “pudo más el amor que el dinero”. Blades fuig del melodrama, i atorga a la parella la possibilitat de la felicitat. Això sí, quan la història ja està explicada, hi introdueix un element que dóna la raó a Pimpinela: l’amor no té raça. El trompetista no és blanc, com sí que ho és la noia. I Blades, murri, ho celebra cantant que el racisme està passat de moda. Més que optimista, esperançat. D’una volada desmunta el classisme i el racisme, mentre ballem amb la història de Ligia Elena. El que Blades no explica és què en pensa la família d’ell, ni quina és la feina d’ella…

Hi ha altres exemples de desclassament en què el sentiment que tot ho amara és la tristesa. “Maldito parné que por su culpita / dejaste al gitano que fue tu querer”, cantava Marifé de Triana a María de la O. Aquesta monumental copla de Salvador Valverde i Rafael de León explica l’angoixa d’una dona que viu amb “un payo que ha visto más parnés que tiene un sultán”. Ella es desclassa cap amunt gràcies a un home amb diners. Les altres dones l’envegen, però ella té una pena molt grossa perquè ha hagut de deixar l’home que estima. María de la O és la història de Ligia Elena però al revés, i també hi té un paper destacat el racisme. No sabem si ella és gitana, però sí sabem que qui té els diners és paio i qui no en té és gitano. Quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra, que cantaven El Último de la Fila.

Els rics també ploren

També viu angoixada Lana del Rey a Youth and beautiful, però per altres raons. En el mainstream pop sovintegen cançons on l’amor i la seva absència ho és gairebé tot. Céline Dion i Adele, per exemple, canten a totes les penes i algunes alegries de la cosa romàntica, però és impossible saber de quina classe social estan parlant. Entenc que hi ha l’afany d’arribar a tothom, però potser també hi ha alguna mena d’emmascarament premeditat. Diguem-ho clar, les estrelles del pop, quan ja són estrelles, perden l’experiència vivencial de les classes mitjanes o baixes, i tot i així eviten cantar explícitament sobre l’amor en les classes altes. Bé, sempre trobem excepcions com Lana del Rey, tan irritant com honesta quan comença la cançó Youth and beautiful dient que té “diamants brillants” i que viu a Bel-Air. Els rics també ploren. La lletra d’aquest tema és molt sucosa. Parla de la por de la dona que es pregunta si l’home la seguirà estimant quan ja no sigui jove i bella. Qualsevol altra hauria evitat el context dels diamants i Bel-Air, però Lana del Rey no. I la seva decisió reconforta els que no som rics, perquè podem seguir pensant que els homes rics són superficials, que no estimen, que consideren que les dones només són objectes per lluir-los en les festes… Ho veiem constantment: Donald Trump casat amb una dona 26 anys més jove que ell.

Deia que l’angoixa de Lana del Rey ens reconforta, però en realitat amaga una veritat incòmoda. D’acord, potser els que no són rics no es poden permetre el luxe (la indecència) de desfer-se de la dona quan deixa de ser jove i bella, però hem construït una societat malalta que obliga les dones a estar perfectes perquè l’home no les abandoni. Els diners compren la joventut, i amb diners es paga la pròrroga d’una joventut amb data de caducitat. Exagero? Mireu qualsevol anunci de productes de bellesa. O penseu en tota aquesta colla d’eterns peterpans que trenquen relacions per buscar “flors més joves”. El masclisme no entén de lluita de classes.

I del suburbi ric, al suburbi pobre. Com és l’amor en les cançons de Los Chunguitos? Si fa no fa, l’esquema és el mateix: amor, engany, ràbia, tristesa, amor. Tot i així, i com passa en algunes coples, a vegades la rumba també reflecteix el conflicte de classe. “Si me das a elegir / entre tú y la riqueza / con esa grandeza / que lleva consigo, ay, amor / me quedo contigo”, canten a Me quedo contigo, una de les grans cançons d’amor de la història. Potser des d’un punt de vista marxista la tria sigui una renúncia, però què sabrà la política dels afers que afecten el cor… Per si no quedava prou clar, Los Chinguitos hi insisteixen a Yo no te puedo dar riqueza: “Yo no te puedo dar riqueza / mira, sólo te puedo dar amor / pero vale más que el oro / lo que a ti te quiero yo”. Aquí hi ha dignitat i orgull, i alhora una pena de classe molt masculina. L’home que tem que la dona no l’estimi si apareix algú amb parné… L’home que viu amb el fantasma de l’home (amb diners) que ens roba la núvia. És interessant comparar aquest neguit d’home capcot amb la manera com entoma la pena María de la O, la dona que obre el cor per ensenyar-nos la seva renúncia.

Amor de classe obrera

Fins ara hem vist l’anhel del triomf de l’amor, l’arma imbatible que derrotarà l’afany de riquesa, però també hi ha cançons d’amor determinades, i de quina manera, per la classe social. Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, és un exemple paradigmàtic. Jara va explicar que va escriure la cançó a Londres l’any 1968 mentre enyorava la família, i alhora que s’havia inspirat en una parella d’obrers que havia conegut. Tanmateix, la història transcendeix la vivència personal. Parla de l’Amanda i el Manuel, que viuen l’amor intensament durant els cinc minuts de pausa en la fàbrica. El context és la precarietat de les condicions laborals, que Jara culmina amb uns versos funestos: “Ibas a encontrarte con él / (…) / que partió a la sierra / que nunca hizo daño / que partió a la sierra / y en cinco minutos / quedó destrozado. / Suena la sirena / de vuelta al trabajo / muchos no volvieron / tampoco Manuel”. La cançó no explica res més, no sabem que ha passat a “la sierra” perquè Manuel no torni, però podem interpretar que hi hagut un accident laboral de prou magnitud per matar molts obrers. Si les condicions laborals no haguessin sigut d’explotació, l’amor de l’Amanda i el Manuel hauria seguit viu.

Carta a casa, de l’Ovidi Montllor, és una altra extraordinària cançó d’amor de classe obrera. O més que cançó, poema recitat amb aquella profunditat que tenia l’Ovidi. La carta l’escriu l’home que ha marxat a treballar “molt lluny de casa”. Família treballadora obligada a viure separada, coses de la misèria que va alimentar tantes fàbriques. No hi ha vers sense intenció. La carta intenta transmetre esperança perquè per damunt de tot hi ha l’amor que l’home sent per la dona i la filla. “L’any que ve, potser / tindrem cotxe. / Qui ho havia de dir! / I escola per a la nena / sense pagar. / I diners suficients / per a no plorar”. Però domina la tristesa, la pena de l’emigrant que diumenge no podrà passejar amb la dona i la filla. Carta a casa és un retrat dur, precís i emocionant de les classes treballadores extorsionades: viuràs, però només podràs estimar en la distància.

La classe obrera també protagonitza Cruz de navajas de Mecano. Mario treballa en un bar, torn de nit. María treballa en un gran magatzem, torn de dia. L’amor es podreix per culpa dels horaris laborals. Més enllà de la cosa de les “magdalenas del sexo convexo”, la cançó explica amb prou sensibilitat la precarietat d’unes vides sotmeses a les dinàmiques del capital. D’acord, forcen un pèl el drama, però quan parlem de conciliació hauríem de pensar també en les parelles atrapades en l’explotació horària. La segona part de la cançó, presentada com a conseqüència de l’absència de l’amor, és menys reeixida: infidelitat, navalles i dos homes barallant-se per la dona, sense que la dona hi digui ni ase ni bèstia. Vaja, una murder ballad de manual. Curiosament, Cruz de navajas comparteix desenllaç amb Joaquín el necio, la grandiosa rumba d’Albert Pla protagonitzada per un home “de oficio, zapatero remendón”. Tot i que la classe social no sembla determinant en les cançons d’Albert Pla, el de Sabadell sovint fa explícita la condició laboral dels personatges de les seves cançons; per exemple, el quincallaire d’Enterrador de cementerios que persegueix amors impossibles, o el proxeneta de bon cor de La nana de l’Antònio.

Ara, si hi ha algú que ha cantat sobre l’amor de la classe obrera ha sigut Bruce Springsteen, sobretot el de discos com The river. Sovint és un amor masegat per vides delmades a causa de l’atur, la por a l’atur o la impossibilitat d’un horitzó digne. També és un amor en entorns on la moral de classe perverteix l’orgull de classe. Un bon exemple és la cançó The river. No és estrany que es publiqués l’any 1980, només dos anys després de l’estrena de la pel·lícula El caçador de Michael Cimino. Descriuen la mateixa classe obrera nord-americana encara tocada per la crisi del 73 que viu en zones industrials amenaçades per reconversions i capricis financers i que pateix la fractura que separa la consciència de classe de la necessitat de reconèixer-se com a individus.

The river explica la història de dos enamorats, el somni de llibertat dels quals acaba quan ella es queda embarassada. No tenen diners per fugir perseguint allò que somiaven. Han de casar-se, que així funcionen les coses. “Sense somriures el dia del casament (…) Sense flors ni vestit de núvia”, canta Springsteen. El “regal” de noces és un contracte de treball de paleta per al nuvi. I l’amor, un record d’allò que no va ser. És una visió desencantada, el retrat de la fi de la innocència. Parla també de l’encotillament que pot provocar la consciència de classe, o la moral de classe, i en aquest sentit és una cançó injusta, perquè ens diu que l’amor genuí és impossible per a la classe obrera. The river comença amb aquests versos: “Vinc de la part baixa de la vall / on, quan ets jove / t’ensenyen a fer les coses / de la mateixa manera que les feia el teu pare”. Springsteen vol rebel·lar-se contra el pare, com tots els joves, i és comprensible, però cal ser tan hostil amb allò que t’ha donat identitat? També podem ser benevolents i interpretar The river com una denúncia en què la classe obrera és víctima d’una moral imposada per les classes dominants. O potser seria filar massa prim, perquè en el fons Springsteen parla d’un dels elements estructurals en la fundació dels Estats Units: la fugida per conquerir un destí propi. Per tant, negar la possibilitat de la fugida és negar-se com a individus.

Tanmateix, Springsteen sempre tenia una carta amagada, i era capaç de córrer la cortina per ensenyar la cara menys amable de la mitologia nord-americana. És el que va fer a Dancing in the dark, una de les cançons on el to de la música i de la lletra estan més contrastats: el riff del sintetitzador i la insistència de la bateria electrònica s’adiuen molt poc amb la foscor d’una història que podria ser la dels enamorats de The river si haguessin fugit. Viuen en un cau de merda, en una ciutat on t’apunyalen per l’esquena. Res no era com havien somiat, no hi ha cap paradís per als fills de la classe obrera. No se’n surten. Ballen en la foscor, i tenen una pistola. Pimpinela no en parlen, d’aquests amors…

Anuncis

Robar. Consciència de classe zombie (9)

32“La pasta!”. Així, sense cap relat sofisticat. Només una ordre, una navalla i un home que em semblava un gegant. La primera vegada que em van atracar devia tenir uns dotze anys. Era un dissabte després de dinar, quan el Mercat de la Mercè ja havia tancat i els carrers del Turó de la Peira quedaven buits de gent i de la fressa dels traginers i els camions. No recordo qui, però segurament va ser una germana qui em va donar els diners per anar a comprar tabac. I tan aviat com vaig sortir al carrer, un paio em va atracar. Era tan fàcil… Quan vaig donar-li la misèria sense companyia que duia a la butxaca, em va dir que abans de tornar a casa fes una volta a l’illa. Vaig obeir-lo sense entendre ben bé per què. Potser era un costum que tenia ell, espantar les criatures i vestir l’atracament amb certa retòrica. O simplement necessitava temps per fugir, no fos cas que aquell marrec de dotze anys fos prou espavilat per avisar algú i perseguir el lladre. El misteri no l’he resolt mai, tot i que al cap d’un temps vaig tornar a veure l’atracador, i llavors ja no em va semblar un gegant, sinó una persona malalta: feia molt mala pinta, prim, fràgil, incapaç de projectar una ombra. I després va desaparèixer definitivament.

Consumir-nos com aquell lladregot era un dels horitzons que amenaçava els nanos del barri en aquells anys de transicions diverses: la política, de la qual no en sabíem res, i la vital, la que ens duia cap a l’adolescència, unes vegades amb somriures i unes altres a bastonades, i sempre amb els genolls encetats de tanta vida al carrer. Això ho puc entendre avui, però en aquella època l’horitzó només era aquell punt que havies de mirar per no marejar-te quan anaves en autobús. Segurament sigui perquè costa tenir una memòria endreçada de la preadolescència, però crec que mai vaig tenir la sensació que a la meva generació ens esperava un horitzó esperançador, entre d’altres coses perquè conceptes com l’ascensor social ens quedaven massa lluny. Sí, sabies que havies d’estudiar i treballar, però l’objectiu no era triomfar, sinó assolir una vida digna, o si més no una vida sense problemes afegits. Mantenir el control sent responsable de les conseqüències de cada ensopegada per arribar a alguna cosa semblant a la felicitat. Poca cosa més. I, sobretot, no passar-se de llest.

Dels que es passaven de llestos avui en diríem emprenedors. El pare no era gaire xerraire, ni sentenciós, però de tant en tant deixava anar un sospir d’indignació, com aquella vegada que va petar el frau del Fórum Filatélico. “S’han passat de llestos”, va dir. No sentia cap mena de compassió per tota aquella gent estafada perquè el codi de classe era inequívoc: els diners es guanyen treballant.

D’alguna manera, la feina d’aquell lladregot que va atracar-me era robar. El que jo no entenia era per què robava diners. És una estranya disfunció cognitiva que arrossegava de petit. Quan mirava una pel·lícula de l’oest no entenia per què atracaven bancs per després anar al saloon i pagar les copes, o per anar al sastre i pagar un vestit. Si tenien els revòlvers, perquè no els feien servir també per no pagar les begudes? Si tens gana, roba menjar, però no li prenguis quatre monedes a un nano de dotze anys. A prop de l’escola hi havia una papereria petita i tronada. L’hi dèiem Les Bruixes, però no recordo si aquest era el nom o el malnom que algú va decidir perquè les propietàries eren dues senyores grans i arrugades. Els nanos més petits hi entràvem per comprar pipes, xiclets o cigarretes soltes, i de tant en tant hi esmunyies alguna cosa a la butxaca. Els més grans, en canvi, robaven diners. Per què volien els diners i no agafaven les pipes? Per mi era un misteri tan gran com quan una colla de pistolers polsegosos i malcarats obeïen un paio desarmat, clenxinat i perfumat, el ric que tenia diners i a qui no robaven mai.

Evidentment no en tenia ni idea del poder ni de les dinàmiques de dominació simbòlica del capitalisme, ni sabia que l’heroïna no era tan fàcil de robar; és a dir, que era més segur comprar-la, i que era menys perillós espantar dues velles que atracar un camell. Tampoc sabia que dependre sempre del robatori és increïblement esgotador. Això també ho ensenyaven aquells westerns en què sortia un senyor ja gran vivint en una granja, tranquil de dur una vida tranquil·la tot i que la tristor de la mirada enyorava els temps salvatges.

A poc a poc vaig anar descobrint que els diners eren un invent ben estrany, que si tens diners no cal dur una navalla i que quan no ets fort has de tenir diners. I, finalment, que hi havia gent que en tenia molts i que en feia molts sense treballar. En definitiva, que eren un invent collonut perquè desactivaven el pes de l’evidència física, però que també tenien una cosa diabòlica: aconseguir-los no depenia de cap qüestió moral. La lluita de classe vista des de la innocència era molt senzilla i alhora cruel: el més important no era tenir diners, sinó la possibilitat d’aconseguir-los sense treballar. Al cap i a la fi, el lladregot que va atracar-me era com nosaltres, subalterns obligats a pencar per viure. La seva feina era robar per pura necessitat, de la mateixa manera que el pare treballava per necessitat. Sí, la diferència és que el ionqui ens robava a nosaltres, i això ens indignava perquè la classe obrera, fins i tot la classe obrera zombie, mai ha de robar els seus iguals. De fet, robar-nos entre els desposseïts és el pecat que ens va dur a la derrota, i a l’enclaustrament en certeses individuals cada vegada més petites.

Però no va ser l’únic error. No sabíem què fer amb les escòries que desprèn la condició humana, i tan aviat vam ser massa condescendents com massa estrictes. Ens feien gràcia les històries dels bandolers que robaven les cases dels rics, però és que els bandolers també extorquien els pagesos pobres. Un dia protegíem el lladre perquè era dels nostres i l’endemà el delatàvem perquè no volíem que fos dels nostres, però no l’encertàvem gairebé mai perquè no enteníem la moral. I encara avui, ens enganyem pensant que robar està bé mentre no ens robin a nosaltres, sense adonar-nos que sempre ens estem robant a nosaltres mateixos instal·lats com estem en l’acceptació d’un sistema que ha aconseguit que una vida digna sigui sinònim de precarietat i incertesa. I així anar fent. Tanmateix, hi ha esperança, potser.

La moto i el barret vermell. Consciència de classe zombie (8)

1280x720-wIt“És la Paquita, de Correus”

Així s’identificaven al carrer on vaig créixer els veïns de l’escala del costat. Als anys 50 i 60, alguns dels barris sense nom de Barcelona es van edificar seguint dinàmiques molt antigues que connectaven amb la distribució gremial de l’edat mitjana i amb la concentració de les colònies industrials del capitalisme fabril. Dels gremis en queden records en el nomenclàtor de Ciutat Vella, sobretot a la Ribera i el Born. De les colònies industrials només en perviuen fantasmes urbanístics. En tots dos casos, vida privada i vida laboral compartien paisatge. Els artesans vivien i treballaven al mateix lloc, la casa i taller. Els treballadors vivien al voltant de la fàbrica. Si abans els pobles es desenvolupaven a partir de l’església i de les sagreres, després naixien de la fàbrica. Era l’alienació perfeccionada.

Un bon exemple n’és la colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. La família Güell va traslladar les fàbriques tèxtils que tenia al Vapor Vell, al barri barceloní de Sants, fins a uns terrenys del Baix Llobregat amb un doble objectiu: fer créixer la producció guanyant espai i treure’s de sobre la conflictivitat obrera. Per treballar a la colònia, l’amo Güell va triar treballadors de l’entorn rural sense cap tradició obrerista, i els va envoltar de serveis perquè no haguessin de sortir de la colònia ni per anar a ballar. Els industrials de finals del segle XIX no tenien manies: l’explotació és més efectiva quan va vestida de paternalisme i quan els explotats no tenen gaires oportunitats de contrastar les seves condicions de treball amb altres.

Recordo una xerrada d’un venedor de fum que l’empresa on treballava va fer venir per explicar-nos tot de coses meravelloses sobre la vida comunitària al lloc de treball, com feien els de Silicon Valley. “No us agradaria poder dur el cotxe a un taller mecànic que estigués dins del recinte de l’empresa? Així no hauríeu de perdre temps!”. El vaig engegar a la merda.

Però tornem enrere. En aquells anys 50 i 60 les coses havien canviat. Les noves fàbriques es muntaven en incipients polígons industrials o en espais als afores de les ciutats. Molts industrials van anar a buscar els obrers a pes: era habitual que una fàbrica de Terrassa o de Blanes contractés tots els homes joves d’un mateix poble andalús, i sovint els allotjava en pisos de nova però fràgil construcció no necessàriament a prop de la fàbrica. A més a més, aquells industrials preferien que els treballadors estiguessin casats i que tinguessin fills: segons la seva lògica, un obrer amb responsabilitats familiars era menys conflictiu que un obrer solter i sense fills. Per cert, tots els totalitarismes pensen el mateix: la família com a ostatge.

A la Barcelona d’aquells anys de “desarrollismo”, moltes fàbriques i empreses de serveis participaven en la construcció dels habitatges, que després llogaven (amb opció de compra) als seus treballadors. Per això els de la porteria del costat de casa eren els de Correus, de la mateixa manera que al nostre edifici hi vivien molts treballadors d’una siderúrgica. Consciència de classe determinada per l’habitatge, i totes les contradiccions de la naturalesa humana concentrades en un replà. Quan un veí comprava una tele, els altres començaven a fer números. No descarto suspicàcies entre iguals: si fem la mateixa feina, com és que ell pot comprar la tele i jo no? Al final tothom comprava la tele perquè els fills no haguessin d’anar a cal veí a veure els dibuixos. La dignitat associada al benestar emocional de les criatures. A Franco el vam veure morir en blanc i negre, però el mundial de futbol de l’Argentina ja el vam veure en colors. I així anar fent, comprant a terminis una cosa darrere l’altra.

Tot plegat consistia a gestionar les prioritats i seguir una disciplina fins i tot en les coses més trivials. Les sabates havien de durar tot l’any, perquè durant un any només podies dur aquelles sabates. Per tant, no es compraven mai les sabates més barates, sinó les que garantien més temps sense forats. I si les coses anaven mal dades, cap a cal sabater, que es feia un fart de posar-hi tapetes. El mateix amb la roba: un parell de pantalons. Et posaves uns dilluns, i els duies fins diumenge. Davant qualsevol estrip, un pedaç i a córrer. A vegades, abans d’estrenar un jersei la mare ja hi col·locava una colzera de pell. Disciplina fins i tot en la previsió.

Aquella classe obrera era disciplinada per necessitat, i els fills n’hem heretat comportaments. Ben poques vegades em passa pel cap que puc dur dos pantalons diferents a la setmana. Quan he de triar una camisa, mai agafo la més barata sinó la que sé que podrà aguantar més bugades. Difícilment compraré res que només pugui fer servir un cop. Per això aquella classe obrera no comprava roba de segona mà, perquè era roba gastada, que duraria menys. La clau de tot plegat era la solidesa i la perpetuïtat.

Aquella disciplina no la percebíem com a angoixant, però de tant en tant calia buscar “el barret vermell”. La imatge és del filòsof francès Lipovetsky, que entre d’altres coses ha estudiat les tensions entre la uniformitat de la classe obrera i la necessitat de l’individu d’expressar-se com a tal. Tenir consciència de classe no és dur el mateix uniforme (ni físic ni mental), sinó, manllevant paraules de la Marina Garcés, ser conscients que “cadascun de nosaltres en última instància és irreductiblement una vida, i que alhora som inevitablement interdependents”. “Interdependència i irreductibilitat és un altre lloc des d’on pensar-nos, en singular i en plural”, diu la filòsofa barcelonina. És aquí on cal entendre que la decisió de posar-se un “barret vermell” quan la resta el porten gris, i tots dos tenen el mateix preu, no és cap traïció a la classe, sinó més aviat tot el contrari. Trencar els estereotips estètics és una bona manera de combatre el determinisme que en la dinàmica de classes sempre s’imposa des de dalt. Tan nociu és renunciar a allò d’on vens com acceptar l’opressió identitària.

Aquell determinisme deia, per exemple, que tenir una moto no era cosa de pobres, però la realitat se’n fotia, d’aquella lògica. Molts han tingut moto perquè no podien tenir cotxe, o perquè no es podien pagar el carnet de cotxe però sí el de moto. A Barcelona la moto és un element transversal. Fa molts anys vaig coincidir en una feina amb un paio nord-americà, crec recordar que d’alguna ciutat d’Indiana. Deia que el que més l’havia sorprès de Barcelona era que hi hagués tantes motos i que a les platges les dones fessin topless. Per aquest ordre. La moto, del Vespino a la més sofisticada màquina per córrer, ha sigut tant una eina de treball com “el barret vermell”. En molts casos, la moto també ha sigut un element més en la construcció de la identitat. A Nou Barris no es veien els mateixos escúters que a Sarrià, encara que alguns fossin més barats. Determinats models s’associaven a uns barris concrets. Una Vespa podia ser més cara i menys fiable que una Scoopy, però la Scoopy, dèiem, feia més pels pijos. A vegades penso que es bon exemple d’apropiació classista totalment il·lògica, sobretot perquè les Scoopy de segona mà eren prou barates. Curiosament, quan algú feia el salt a les grans cilindrades, mai es preocupava de pensar si la CBR o la R1 feia més o menys pels pijos.

La moto servia per treballar, per fugir i per fotre-li una clatellada a l’obligació de fer servir un transport públic que a partir de determinades hores era insultantment discriminador si vivies en els barris perifèrics (i el taxi només el fèiem servir per anar a l’hospital). La moto, a més a més, proporcionava la sensació de llibertat horària tan necessària en unes vides determinades per la dictadura del temps d’espera: a la cua de l’atur, a les tardes interminables sense res a fer a la parada de l’autobús que només passava cada mitja hora.

Al barri uns quants van fer de missatgers, màrtirs de la presa i la precarietat. I aquella mateixa moto ens tornava a casa a la matinada. Sí que n’hi havia, d’utilitarisme masclista, en el sentit que se suposava que la moto, encara que fos un Vespino, et permetia dur “un paquet agradable”. Però en aquella Barcelona, com ara, moltes noies també duien moto. Així que la idea de la moto com a eina per lligar era més aviat ridícula.

Amb la moto et relacionaves amb la ciutat. Algunes nits organitzàvem batudes per la zona alta per robar rodes i retrovisors. L’acte és menys immoral si el fem contra “els altres”. O això pensàvem. Un amic va deixar el barri per anar a viure al Bon Pastor, i la primera nit van robar-li el Vespino. De bon matí va anar a parlar amb qui calia parlar, i al cap d’una hora ja tenia el Vespino a la porta de casa. Ens va explicar que aquella persona havia fotut una esbroncada de cal Déu als que havien robat el Vespino, no perquè l’haguessin robat, sinó perquè no van consultar-lo. Per cert, en alguns polígons industrials podies deixar el vehicle obert i no passava res si abans havies arribat a un acord amb qui calia arribar a un acord. Pagaves per tenir “un aparcament vigilat”, i si cap paio actuava pel seu compte en rebia les conseqüències. Coses de la jerarquia moral, que no fa distincions de classe.

També cal dir que tenir una moto, petita o gran, comportava una sèrie de maldecaps i que la teva relació amb ella depenia molt de com d’escurada tinguessin la butxaca. La primera vegada que vaig tenir un accident de moto, un cop vaig aixecar-me del terra només podia pensar quants diners em costaria redreçar el manillar i canviar el que s’hagués malmès. Una hora després vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé amb la mà dreta: m’havia trencat l’escafoide. Els maldecaps eren constants, sovint per culpa de l’automedicació: remenava motor, embragatge i frens de qualsevol manera, tot plegat per evitar passar pel taller. I la majoria de les vegades acabava anant-t’hi. Quan el mecànic em preguntava si l’hi havia fer res, a la moto, mentia. Com a autodidacte convençut per necessitat, no podia confessar el fracàs.

(La versión en castellano, “La moto y el sombrero rojo”, en este enlace)

“Posa’t un mocador de color”

lehavre1Barcelona l’expliquen més d’un milió i mig de punts de vista. Un és el de la dona gran nascuda en temps de República i que conserva records de guerra i fam, d’envelats, de repressió i d’anys i anys sense vacances. És la dona que va passar per la fàbrica de molt jove però que, a diferència de l’home, no pot dir quin ofici tenia. “Sus labores”, recorden? És la mare, àvia i besàvia que arrossega tots els dolors i encara es lleva per anar a esmorzar amb altres dones com ella. Són dones que les han vistes de tots els colors, gairebé sempre foscos, però de tant en tant també lluminosos; pocs i sovint quan els protagonistes eren altres. Són dones d’anar fent, de tenir cura dels fills, dels pares i dels malalts. Per elles la política només té sentit si explica el que passa a casa, a la família, al barri. No les atabalis amb hegemonies ni les intentis entabanar amb demagògia. A plaça la demagògia s’acaba mirant el preu de la mongeta tendra.

Aquesta generació ha volgut confiar en el sistema, però no en el poder. Hi creuen, en Déu, però no en els capellans. S’hi han deixat la pell esperant que tot plegat tingués algun sentit. Mai han aplaudit cap alcalde, i encara menys si l’han votat. Saben perfectament que amb Franco no es vivia millor perquè elles vivien en els barris sense nom. Són les dones que patien quan un fill apareixia per casa amb política clandestina. Són les dones que miraven els braços del fill i se sentien tranquil·les si no hi veien cap marca de punxades. Són les dones que esperaven despertes la filla que tenia aquell nòvio tan estrany confiant que cada mes fos com l’anterior.

Militen en la dignitat més íntima sense fer-ne bandera. Han construït una moral pròpia a mesura que assimilaven la realitat. Saben que les aparences enganyen perquè van créixer en aquell franquisme on l’aparença era cartró-pedra. Són les dones que han entomat els dilemes morals des de l’afecte. A diferència dels homes de la seva generació, elles van entendre l’homosexualitat perquè no hi veien un homosexual sinó un fill, i al fill se l’estima. Les dones, i no els homes, van acompanyar les altres dones que anaven a la presó de la Trinitat a visitar el fill. Les dones, sempre les dones, sortien al carrer per plantar cara als traficants d’aquella merda que estava escorxant el futur del barri. Són les dones que lluitaven a casa mentre els homes es lamentaven al bar amb altres homes. Sí, la classe obrera també és això.

Són les dones que han conviscut amb gent que va arribar a Barcelona de Galícia, d’Andalusia, d’Extremadura… i que ara segueix arribant de la Xina, el Marroc, l’Equador… Saben que el mur de la xenofòbia no cau mai del tot, però que almenys s’esberla a mesura que parlen amb el veí que acaba d’instal·lar-se. Són les dones que a la cafeteria parlen amb les joves que porten l’hijab. “Ets massa jove per dur un mocador negre, posa’t un de color”, aconsellen. I saben per què ho diuen, perquè van veure la mare de dol, tota de negre tots aquells anys. I elles mateixes van dur el dol, perquè en aquella cafeteria on esmorzen plegades gairebé totes són vídues. Per elles Barcelona és una ciutat que parla de coses que no tenen res a veure amb la Barcelona que viuen cada dia. Per elles Barcelona és una ciutat que ni les ha mirat, ni les mira ni les mirarà.

(Versión en castellano, “Ponte un pañuelo de color”, en este enlace).

El conflicte i la tristesa. Consciència de classe zombie (7)

tom-mix-fight_thumb“Per què ens separes, eh? Per què collons ens separes?”

(Versión en castellano de ‘El conflicto y la tristeza’ en este enlace)

El DJ va punxar Tractor amarillo i la pista va embogir embriagada. Hi ajudaven l’alcohol, les drogues i que ja eren les tres de la matinada. També que era una nit d’estiu a Barcelona, xafogosa i impertinent.

Després va sonar una cançó de Frank Sinatra, la sirena que indicava que la discoteca tancava. Tothom cap a fora. Moltes nits deixàvem el barri quan el cos ja estava preparat per assaltar el centre de la ciutat, però va arribar una època que la mandra manava i vam deixar d’anar-hi. Ens quedàvem al barri, o com a molt anàvem al Poblenou sense nom, darrere de la plaça de les Glòries. Era just després dels Jocs Olímpics, i aquella zona seguia sent un territori indefinit, tot just un mapa que havia de transformar-se a cop d’edifici emblemàtic. Només hi havia magatzems i alguna discoteca tronada. En teníem prou vivint la decadència. Recordo que Comte-Sponville distingeix entre decadència i degeneració. El degenerat, diu, és víctima dels seus gens, de l’endogàmia de les comunitats tancades, de l’incest. La decadència té un component cultural: el decadent és víctima de la seva educació i dels seus gustos. La decadència es combat sortint d’un mateix, de la família, de l’entorn tancat, i anant a buscar l’altre fugint de la repetició. Una cosa és saber d’on véns i una altra cosa convertir la identitat en una presó.

Quan Sinatra ens va expulsar de la discoteca, el carrer i la calor van fer la seva feina. Un de nosaltres va començar a discutir amb un paio. La resta els miràvem divertits, però sospitant que en passaria alguna de grossa. Com tantes altres vegades. El paio es tocava una butxaca del darrere del pantaló. I vaig deixar de somriure. Seguien discutint per alguna cosa incomprensible que potser tenia a veure amb la merda de vida que teníem, o simplement eren ganes de deixar clar que eren mascles alfa. Tant és. Sí, tindríem una baralla. I quan ja n’has vist unes quantes, saps que gairebé mai passa res greu. Quatre empentes, uns crits per descarregar la ràbia i cap a casa pensant que un altre dia hi tornarem. Però a vegades la ximpleria acabava a l’hospital cosint un tall a la cama o al braç.

No sé si ho vaig fer per avorriment, per afany de notorietat o perquè em seguia fent por el conflicte. Vaig decidir que ja n’hi havia prou i vaig interposar-me entre tots dos per tallar la baralla abans que aquella mà trobés la navalla a la butxaca. I sí, vaig tallar la baralla tirant al terra el meu amic. Vaig aconseguir que ja no es barallessin entre ells i que dirigissin el seu malestar contra mi. “Per què ens separes, eh? Per què collons ens separes?”, va cridar el meu amic. I l’altre va començar a insultar-me perquè els havia tallat el rotllo. Van aconseguir que em sentís culpable.

Deia Simone Weil que la no violència només és bona si és eficaç, que la violència només és acceptable quan la seva absència seria pitjor. Aquella nit potser sí que la violència era necessària, si més no així ho pensaven els dos que es barallaven. En qualsevol cas, el meu gest de pacificació segurament va evitar una visita a urgències, perquè la meva intervenció va dissoldre l’antagonisme i va canviar l’equilibri: ja no eren dos mascles marcant pit, sinó dos paios units en l’esbroncada contra mi.

Davant d’aquella discoteca on havia sonat Tractor amarillo hi havia dues persones que necessitaven la violència per expressar alguna cosa, i és possible que l’absència de violència fos pitjor que la violència. Perquè, com gestionarien després aquell esclat de ràbia interromput?

La por que hi ha darrere d’aquest interrogant m’ha dut a refugiar-me en la covardia emmascarada de prudència. Ras i curt, és la por al conflicte. A vegades penso que tot plegat té a veure amb el gen de postguerra transmès per la generació dels pares. Fes via, no et fiquis en embolics. Però és injust carregar els altres amb la culpa pròpia. No parlo de la discussió retòrica ni del conflicte polític, de la brega entre els de dalt i nosaltres, sinó del conflicte quotidià. Parlo de la incomoditat que sento davant conflictes que semblen insignificants però que pesen com una roca i que determinen la nostra existència. Parlo de cedir una vegada i una altra per evitar el conflicte entre iguals. És una porta oberta a la condescendència i la frustració. Els polítics de la unitat popular busquen la utopia perquè només consideren el conflicte vertical, i per això mateix són tan poc hàbils gestionant els conflictes entre iguals. Quan vius aquests conflictes, petits però significatius, dia a dia, saps que no marxaran mai. No els nego, però d’alguna manera intento invisibilitzar-los. No hi ha res pitjor que fugir d’estudi i donar la raó no perquè l’altre la tingui, sinó per evitar el conflicte. Aquesta actitud segur que em passarà factura.

Una altra nit en aquell Poblenou ple d’esquelets de fàbriques i magatzems abandonats caminava tot sol cap a un bar. Venien de cara dos paios. Dos skins. Val a dir que a Barcelona era difícil saber si un skin era dels teus o dels altres fins que els tenies davant. Eren dels altres. Vaig seguir caminant perquè les meves pintes eren poc cridaneres. No em faran res, vaig pensar. Quan els vaig tenir a tocar, un d’ells em va fotre un cop de puny al nas. No van dir ni una paraula. Només el cop de puny i van marxar. Va ser una humiliació com no n’he sentit cap altra mai més. No vaig fer res, ni un crit, ni un insult, ni l’intent suïcida de tornar-m’hi. M’hi vaig quedar tot sol al carrer mirant la sang que queia sobre la samarreta. Humiliat però almenys no apallissat, penso. Tot i saber que tenia totes les de perdre, també penso que si m’hi hagués tornat, si hagués cridat per expressar almenys que jo existia, potser no m’hagués quedat el cos infectat per aquella tristesa tan gran.

Una destral i paper de plata. Consciència de classe zombie (6)

music-bands_00291883

No subestimeu el poder destructiu de la classe obrera. Sobretot, no subestimeu el poder autodestructiu de la classe obrera.

Barcelona preolímpica. Una colla d’amics prenen una decisió per fugir de l’avorriment. Farem una excursió. Podia ser per setmana santa o aprofitant un cap de setmana llarg. Si fa no fa, tots (perquè no hi havia dones) érem fills d’obrers i la majoria també néts de camperols que un dia van deixar el poble per sobreviure allà on la ciutat amb prou feina té nom de barri. Només calia arreplegar unes tendes, assegurar-nos de dur piles perquè carregar el radiocasset tingués sentit i, esclar, agafar la destral. Per alguna raó que ningú va voler esbrinar, un tenia una destral.

Confiàvem en la genètica ancestral, en la sang d’algun avantpassat que hagués viscut al camp. Sí, sabíem moure’ns entre els blocs i els descampats, havíem après a canviar de carrer si ensumàvem algun perill i la nit ens havia educat en els carrerons del centre, però de la Catalunya rural tot just teníem algun record d’infantesa, d’anar a visitar algun parent. No érem ni pixapins ni quemacos, sinó una colla de arreplegats que no havíem tingut cap contacte amb els grups escoltes ni amb els centres excursionistes. Desconec si n’hi havia cap a Nou Barris en aquella època. Potser sí, però o no ho sabíem o consideràvem que no feia per nosaltres. O senzillament els nostres pares no tenien diners per pagar-nos una excursió quan érem nanos.

Abans de sortir cap a la muntanya calia arribar a acords. Moltes coses es pactaven fent broma, però quan tocava parlar de drogues canviàvem de to. L’acord era el següent: anem al camp; per tant, res de drogues de ciutat. Això significava excloure l’speed i les anfetamines. Tothom hi estava d’acord. No tenia cap sentit accelerar-se al voltant de la foguera. I després, amb més tacte, se suggeria que ningú portés heroïna. Els que en prenien encara estaven en aquella fase de preaddicció i acceptaven el tracte sense intentar negociar. Encara ens dèiem les coses a la cara.

Així doncs, de bon matí, motxilles, sacs i cap a l’estació de Sants pensant si era bona idea pagar el bitllet o era millor fer-se el despistat si t’enxampava el revisor. Podia passar que a la mateixa estació ens parés la policia, sempre un secreta, i que ens regirés les motxilles buscant droga mentre deia que era millor que li diguéssim on la teníem, que, al cap i la fi, sabia que tornaríem a buscar-ne més al Xino (així ho deia el secreta). Algun cop va passar tot això, la seqüència sencera. De la destral no en deien res.

El tren ens duia al Ripollès o al Berguedà. Baixàvem en un poble i caminàvem cap a la muntanya. Bé, no fèiem cap gran travessa. Dedicàvem com a molt tres quarts d’hora a localitzar un lloc on acampar. Érem animals però sense consciència ecològica, perquè plantàvem les tendes a qualsevol lloc i de seguida preparàvem la foguera. Tot era il·legal. Només una vegada va venir una mena d’agent forestal a dir-nos que allà no s’hi podia acampar i que era perillós fer foc a la muntanya. Potser toleraven la bretolada perquè sabien que el foc era una drecera per eixamplar una urbanització.

Maldestres i orgullosos com érem, no acabàvem de muntar el campament fins al vespre. Cada llauna de cervesa, cada glop de whiskey robat, feia més evident la poca traça per aixecar les tendes. I abans calia baixar al poble a buscar més cervesa, perquè sempre calculàvem malament. Almenys fèiem coses, no ens avorríem. Érem nens jugant a fer veure que estàvem fent alguna cosa amb sentit.

La foguera era un maldecap. Tot ho fèiem per intuïció, però la fusta era humida. Fins i tot costava tallar-la amb aquella destral tan poc esmolada. La frustració i el deliri va fer que algú decidís remullar la foguera amb whiskey. Sí, feia una flama tota estranya, però no cremava. L’alcohol, els porros i la joventut ajudaven a passar la primera nit rient amb situacions que mai recordem com van ser en realitat, però que de tant com les vam explicar després semblen llegendàries.

Ens llevàvem morts de fred, i cap al migdia, després d’aconseguir menjar al poble, dinàvem. Aleshores va passar el que ja ens passava al barri, però agreujat perquè a la muntanya tot era més avorrit encara. Les drogues ens separaven. Els que prenien heroïna tenien un pla B. Baixar al poble, buscar una farmàcia per aconseguir xeringues, “les insulines”, i xutar-se les pastilles que sí que havien portat. Vam quedar que res d’heroïna, però ningú va dir res de les pastilles. No hi ha res que separi més una colla que haver de seguir ritmes narcòtics diferents. Cada droga té la seva litúrgia i cal seguir-la en comunió. Dues litúrgies diferents no conflueixen mai. Arriba el cisma. Res no tenia sentit, perquè aquell pacte inicial era mentida. És la naturalesa humana. Però, bé, érem joves, ens enfadàvem i aguantàvem la segona nit, tot i que ja no feia tanta gràcia.

Avançàvem la tornada al matí següent, un altre cop agermanats, fent broma fugint del revisor i amb unes pintes fastigoses després de tres dies sense dutxar-nos i amb olor de fum humit al cos, a la roba i als cabells greixosos. Sé del cert que dos dels que van anar a una d’aquelles excursions ja són morts. Potser tres. La Barcelona preolímpica feia pocs presoners.

Deu anys després, anar d’excursió era diferent. Molt més dramàtic, segurament perquè érem molt conscients de quin pa s’hi donava. Decidíem marxar del barri no perquè ens hi avorríssim, sinó per fugir del malestar, de la precarietat disfressada de feines de merda i despeses irresponsables. Per escapar d’escenes lamentables, com la del paio del barri que coneixies de tota la vida i que de sobte et vol vendre el casc de moto que acaba de robar-te.

Arribava l’estiu i algú suggeria que tocava desconnectar, netejar-se una mica. “Tria un lloc que sigui ben lluny”, em va dir un. I triava el Pallars. En comptes d’anar en tren, fèiem via amb un parell de furgonetes de la feina d’algú. I ara ja hi havia noies. Un pacte era molt més explícit: res de cocaïna. L’altre pacte era silenciós. Ens miràvem en silenci per no violentar ningú, però tothom entenia que ningú pujaria heroïna, perquè justament es tractava d’això, de passar no tres, sinó quatre o cinc dies sense drogues.

Anàvem a un càmping petit de la Vall de Cardós. Les tendes iglú i els bungalous de fusta ens feien la feina més fàcil. No calia fer fogueres. Ja érem pixapins. Fins i tot vam fer una excursió de debò, a peu i muntanya amunt, fins a l’estany de Certascan: a més de dos mil metres d’altitud.

A empentes i rodolons, manteníem un propòsit: passar uns dies tranquils per dissimular la fractura que un parell d’anys després ens acabaria de separar. Els dos primers dies tot anava bé, malgrat l’escepticisme que ens amarava de cap a peus. Sempre es valora positivament la gent que no jutja els altres, com si fos meravellós fugir d’estudi quan veus que gent que t’estimes se’n va a la merda. Però jutges i pateixes, i pateixes perquè jutges. Sempre és més fàcil jutjar els poderosos, culpar-los a ells de les nostres misèries. Els més valents segueixen donant suport i amor desengany rere desengany, però el més habitual és jutjar, enfartar-te, rendir-te i, sí, fugir. N’hi ha que no sabem ser prou forts, i arrosseguem la culpa. I si no hagués claudicat? I si hagués seguit al seu costat? Barcelona no ajuda, perquè és una ciutat que fa volar els coloms dels afectes i la solidaritat per fer-te sentir culpable. Per fer fora els corruptes que tenen segrestada la ciutat hem d’estar units, diuen, hem de ser solidaris, anar tots a una. Si t’acabes creient el somni dels unicorns tot es complica, perquè no ens podem permetre dissentir, ni fer bogeries, ni tenir el mínim moment de comportament incivilitzat… ni claudicar quan ja no pots més o ja no saps què pots fer per ajudar algú. O quan senzillament no vols. I, hòstia, és que també som així. Ja som prou grans per saber que ens hem de lligar curt nosaltres mateixos, però que també hi ha moments que ens hem de treure de sobre la virtut obrera dels collons per poder respirar. I, sobretot, hem d’acceptar que som com som. La puta naturalesa humana.

Aquella excursió al Pallars també es va trencar. Sopàvem en un bar del poble. Rèiem, bevíem, xerràvem. Abans de les postres, un es va aixecar per demanar a la barra si podien preparar-li un entrepà per emportar. “I embolica’l en paper de plata, sisplau”, va dir. I llavors el silenci. Paper de plata. Va esperar a arribar a la tenda per fumar-se el xino. Només una persona va expressar en veu alta el descontentament. “Què fas? Això era pels dos!”, va cridar.

Crec que va ser llavors quan vaig començar a claudicar.

Un hacha y papel de plata. Conciencia de clase zombie (6). Versión en castellano

Consciència de classe zombie (5): la culpa va ser de Spiderman

SPIDERMAN3“Lindas, delgadas de buen vestir, de mirada esquiva y falso reír”

No sabia que el Raval es deia Raval. Era el centre de Barcelona, allà on vivia la meva germana a finals dels anys 70 i on va néixer el Taller de Músics. No recordo el primer cop que vaig anar del Turó de la Peira al centre. Potser va ser un dissabte al matí, quan la mare m’acompanyava a una llibreria de vell del carrer Hospital.

Feia poc que havia convertit els còmics de superherois en una passió, estrany camí d’iniciació a moltes coses, com aquella portada de Conan i Red Sonja en què sensualitat i brutalitat compartien hegemonia. Habitualment comprava còmics de Marvel en un quiosc al costat de l’església de Santa Eulàlia, al barri de Porta. Eren edicions de Vértice, algunes amb llom, altres grapades, però impreses en blanc i negre sense cura, que compartia amb un company de classe. Spiderman, Thor i el Motorista Fantasma eren els nostres favorits: el jove “normal”, el déu nòrdic i el renegat. No en tenia prou, amb el còmic que comprava cada setmana, i algú ens va dir on podíem trobar-ne més. Quan tens 12 anys fas el que calgui, i vaig convèncer la mare per anar al centre.

Aquell Raval era el barri Xino. No existia el CCCB, ni el Macba, ni la Rambla del Raval, però sí el dispensari de Peracamps, tan conegut pels que necessitaven ser salvats de la sobredosi. Era el Xino. Potser no va ser aquell primer dissabte, sinó el següent, però recordo que aquells carrers feien olor a resclosit, com si l’aire de la Transició i el cosmopolitisme no tingués esma de bufar per escampar el malestar. Em sorprenia que els carrers perpendiculars al mar fossin tan foscos i estrets. Des de casa veia el Tibidabo darrere el Turó de la Peira. Al barri jugàvem en descampats on per Sant Joan cremàvem fustes i deixalles sense cap mena de profilaxi, i els carrers de seguida s’enfilaven envoltats d’allò que encara no tenia nom però que Barcelona va conèixer com a aluminosi: ai, els constructors i el marge de benefici.

En canvi, al centre tot era pla, no hi havia espais oberts. Evidentment, no en tenia ni idea del que significava el Xino quan caminava des de la Rambla fins a la llibreria del carrer Hospital. Encara avui penso com vaig ser capaç de convèncer la mare. Jo entrava a la llibreria i anava directament al racó dels còmics, amuntegats en un prestatge inferior. Material innoble. Remenava buscant números endarrerits. Alguns tenien la portada guixada, les pàgines esgrogueïdes i pols, molta pols. Amb deu minuts en tenia prou, per triar-ne un parell. Conservo tots aquells còmics, menys els de la Patrulla X que vaig regalar a una amiga. Per sempre més, entrar al carrer Hospital ho associo amb Spiderman, Thor i el Motorista Fantasma, sobretot amb Spiderman.

Però també pot ser que la primera vegada que anés al Raval fos per visitar la meva germana i el meu cunyat. Vivien un pis petit, crec que al carrer Recasens, però amb prou espai al terra per muntar un scalextric llarg. A casa dels pares era més complicat, perquè no hi havia tant espai. El primer cop que hi vaig anar, aquella escala estreta i humida em va recordar la de l’avi que vivia a la Sagrera, on la porta del carrer s’obria amb un enginyós sistema de politges que duien una corda des del pis fins al pany. D’aquelles visites, perquè en van ser unes quantes, em vaig endur un regal musical. Mentre jugàvem a l’scalextric amb el meu germà petit, sonaven discos de Miles Davis i Rubén Blades, i vull creure que també d’Ismael Miranda. Vaig tardar molts anys a poder compartir aquella música fora de l’àmbit familiar. Al col·legi ningú coneixia aquells ritmes. Era el nostre secret. Avui sonen els compassos de la clave, aquell 2/3 tan engrescador, i em ballen els ulls. No ho puc evitar. “Deus tenir parents a Cuba”, em diuen.

Per mi el Raval és el so de la trompeta de Miles Davis, és Ismael Miranda explicant la increïble història del bandoler Cipriano Armenteros i és Rubén Blades cantant Plástico mentre jo memoritzava allò de “lindas, delgadas de buen vestir, de mirada esquiva y falso reír” intentant entendre el que després vaig saber que era lluita de classes i dignitat antiracista a Nova York. Més endavant vaig pensar que les noies de Sarrià devien ser com aquelles “que cuando se agitan sudan chanel number three”; no en tenia ni idea, perquè no coneixia cap noia de Sarrià. El Raval ha tingut moltes músiques després, però per mi són aquelles.

Tant si anava a buscar còmics com si visitava la meva germana, caminava pel Raval ben decidit, tot i que discretament, perquè mai he tingut cos per fer-me el milhomes; em sentia segur perquè sabia on anava i què buscava. Era un preadolescent innocent i eixerit just en aquell moment que l’adolescència que vindrà tolera que visquis lliure de pors i inseguretats. Dura molt poc, potser un any, i no torna mai més, aquella magnífica sensació de ser l’amo del teu formidable destí infantil.

Quan hi vaig tornar tot sol, ja amb 15 o 16 anys, tot era diferent i la sordidesa m’amarava l’ànima. Sí, venia de Nou Barris, però per res del món voldria viure al Xino que era a punt de ser el Raval. Van haver de passar molts anys perquè arribés a entendre per què es maltractava el Raval, per què es permetia aquella degradació que, per cert, no tenia res de romàntica. Només troben romàntica la misèria els que no han de conviure amb ella cada dia i cada nit. Barcelona n’és plena, d’aquesta mena de persones que pregonen que abans tot era millor, que aquella bohèmia era cosmopolita i tota aquesta merda. Al Xino d’aquells anys 80 es moria de dia. Ara posa-li música romàntica.

Si el Raval era jazz i salsa, la Verneda era punk, o més aviat punk-mod. Si vivies al Turó de la Peira, quan acabaves l’EGB i volies anar a l’institut tenies dues opcions: pujar a Horta o baixar a Sant Andreu. La decisió era fonamental, perquè dibuixava la teva relació amb la ciutat. Horta va seguir sent una desconeguda durant molt de temps perquè vaig anar a Sant Andreu, però altres van agafar l’altre sentit i avui són hortencs. És el que li va passar al Màrius Serra, que de Virrei Amat va fer via cap a Horta.

Jo ja coneixia la Sagrera perquè hi vivien els avis, però gracies a Sant Andreu vaig descobrir el Bon Pastor, zona límit, tan oblidada com el districte d’on venia però també més estigmatitzada. Si a molta gent Nou Barris els semblava territori feréstec però dotat de cert prestigi militant, el Bon Pastor era la jungla. Només la Mina patia més oblit, tant que de fet no estava ni a Barcelona, i a l’altre extrem de la ciutat, la Zona Franca. També vaig caminar per la Verneda, el barri dels grans blocs de pisos que es veien des de la Gran Via. Hi anava a intoxicar-me amb un amic els dissabtes a la tarda perquè la nit ens trobés preparats per a qualsevol cosa. Per fer passar les inseguretats i sentir-nos eufòrics no teníem els superpoders de Spiderman, només ampolles barates de vodka i martini comprades al supermercat.

parronamioPer anar del Turó de la Peira a la Verneda hi havia dos camins. Un era baixar pel passeig de Fabra i Puig, travessar la Meridiana i seguir per la Sagrera i pel pont del Treball, terra de ningú. L’altre, més llarg, era baixar pel carrer Felip II travessant el barri del Congrés, un invent de l’arquebisbe Modrego, el que va aconseguir que es muntés a Barcelona un Congrés Eucarístic Internacional l’any 1952, quan Franco i el Vaticà es van posar d’acord per “obrir” la dictadura al món. Del Congrés en va sortir un barri “d’habitatges per a famílies treballadores” i la parròquia de Sant Pius X, una església amb un dels campanars més curiosos de Barcelona. També va deixar un camp de futbol polsegós que va obligar totes les cases del voltant a posar reixes a les finestres perquè la pilota no trenqués cap vidre. Avui el camp de futbol són uns jardins, però sí que hi queden algunes reixes. Un cop el carrer Felip II arribava a la Meridiana, el camí seguia fins al pont de Bac de Roda, també conegut com el pont de Calatrava, perquè el va dissenyar l’arquitecte més penques del món.

bacnitAquest pont, que va servir de localització per a alguns anuncis de cotxes, es va acabar de construir al 1987 i encara avui la web de Barcelona Turisme el qualifica com “un dels emblemes de la Barcelona pre-olímpica”. La funció del pont era “cohesionar espais de la ciutat fins aleshores disgregats”. Bé, tot i que era un pont necessari, tampoc es pot dir que aquells espais estiguessin disgregats, perquè estaven comunicats pel pont del Treball i pel d’Espronceda, però la propaganda galopa a lloms de la semàntica per anar sempre un pas endavant. La funció dels ponts era la mateixa: salvar les vies del tren, una frontera de ferro convertida en un no-lloc brutal, un espai que seria intolerable en qualsevol altra zona de Barcelona i que tard o d’hora acollirà la superestació de l’AVE que ha de descongestionar la de Sants.

The_Jam_-_This_is_the_Modern_WorldEls ponts sobre vies de tren no tenen la literatura del ponts sobre aigua. Són nyaps per salvar cicatrius que no volem tocar i que de cap de les maneres no volem mirar, tret que algú tingui un interès especial per la ferralla, que també n’hi ha. Però el pont de Bac de Roda va fer fortuna entre els publicistes perquè era blanc i tenia aquelles formes orgàniques tan característiques de Calatrava (i abans de Giger, esclar). Tanmateix, els anuncis només ensenyaven el pont de nit, amb plans curts il·luminats amb llum blanca. La modernitat de la Barcelona del disseny i la mentida. Els anuncis amagaven el paisatge real: les vies del tren que cap polític es va prendre la molèstia d’intentar tapar i un horitzó format per aquells blocs gegants de pisos de Sant Martí i de la Verneda. De dia el paisatge sempre em va recordar la portada del disc This is the modern world de The Jam. I si mai passo pel pont, sento Paul Weller cantant “This is the modern world, we don’t need no one / To tell us what’s right or wrong”. Així ens sentíem, desafiadors per pura impotència. I encara no sabíem tot el que acabaria passant.

Conciencia de clase zombie (5) (Versión en castellano)