El mur de les declaracions (7)

berlin09-1

Aquesta és la setena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, reflexions sobre l’ofici, el negoci i la impossibilitat, o no, de viure de la música.

Albert Pla

[preguntat sobre com va viure el col·lapse de la indústria discogràfica després de l’època de les vaques grasses]
El que no entenc és per què no s’han col·lapsat també altres empreses que funcionen de la mateixa manera, a còpia de comptables, advocats i cocaïna. No entenc per què Telefónica no cau. Ni els bancs… bé, els bancs sí que cauen però els refloten. Era una evidència que allò no funcionava. No podies discutir si et donaven mil euros més per gravar i en canvi posaven un avió per a periodistes per anar a l’Argentina o a Nova York per veure no sé què. No quadra. Aquelles mariscades, aquella prepotència, i aquell munt de directius que no en tenien ni puta idea del que feien. Veies que fins i tot quedant-se el 90%, que era el més habitual, no els sortien els números”.

Joana Serrat

“Visc en parella, però si hagués de viure sola tot seria més complicat, i suposo que hauria d’estar vivint a casa els pares. Puc viure bastant de la música, però puntualment faig serveis de càtering, i l’any passat vaig estar treballant en un bar durant dos o tres mesos. La música em dóna per poder-me pagar els discos, i de moment això és el que puc aconseguir. I aquesta vegada començo millor que amb el disc l’anterior, perquè ara mateix no estic endeutada”.

Núria Graham

“M’agrada molt tocar en directe, però necessito parar per concentrar-me en un disc nou. I si paro no podré fer concerts, que és la meva única font d’ingressos. Però, bé, tinc assumit que la vida del músic és incerta”.

Bikimel

“Quan m’hi he dedicat professionalment [a la música] no sé com vivia. La dedicació sempre hi ha sigut, però una altra cosa és poder guanyar-te la vida. He sigut dissenyadora gràfica deu anys. Als 30 vaig començar a deixar-ho i ara tinc una feina de mitja jornada. No tinc gaire temps, però m’agrada perquè així toco de peus a terra”.

Chambao

“Estic sense mànager des del 2010, i ben contenta. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada treballar en equip i conèixer tot el procés. Evidentment, tu tens l’última paraula, però ho decideixes parlant amb tothom. A més, no tens l’excusa de culpar el mànager si alguna cosa no surt bé”.

Rozalén

“Jo venia de tocar en llocs on la gent pagava com a molt 10 euros, i un cop al Teatro Lara de Madrid l’entrada era de 18 euros, que a mi em semblava una exageració. Vam abaixar el preu i, al final, entre l’IVA, el lloguer, el 10% de la discogràfica, el 10% de la SGAE i el 20% dels mànagers, vaig acabar posant-hi diners, tot i que el teatre estava ple”.

David Muñoz (Estopa)

“Nosaltres som uns privilegiats, però la majoria de la gent, i la majoria de la meva família… A l’un l’han enxampat les preferents, un altre està a l’atur, la meva tia cobra 500 euros de pensió, un altre té una feina de merda. Aquestes coses et fan veure que som humans. És bo tenir consciència, no consciència de classe sinó consciència humana”.

Martí Maymó (Manel)

“Spotify també s’ha convertit en una eina important en els estudis de gravació. És curiós que aquesta eina, que ha frenat la venda de discos però també ha frenat la pirateria, es faci servir tant a l’hora de treballar en els discos”.

Oscar D’Aniello (Delafé)

“La gent jove no escolta res de la bombolla aquesta que munten els mitjans de comunicació. Jo ara sortiré a molts mitjans i aniré a tocar a Lleida per a 100 persones. En canvi, un noi que no té cap disc editat però que ha penjat unes quantes cançons a YouTube en tindrà 600. Per exemple, flipo amb gent com Pxxr Gvng… Aquí tothom està flipant perquè Love of Lesbian, que són número u de vendes a Espanya, tenen mig milió de visites a YouTube, i aquests altres en tenen cinc milions! És que fins i tot trobo que el periodisme és de la meva generació. L’altre dia vaig anar a una festa de la revista MondoSonoro i érem tots dinosaures”.

Jaime Gonzalo (autor de llibre Mercancía del horror. Fascismo y nazismo en la cultura pop)

“El poder pot fer realment el que vulgui sense donar cap explicació. I el rock, portat al pla purament escenogràfic, és això: sembrar la ficció que tu pots ser tu mateix i fer el que vols fer. I què pots fer? Comprar un disc, anar a un concert i posar-te una samarreta”.

El mur de les declaracions (6)

la-division-de-alemania-la-antesala-del-muro-de-berlin-600x417

 

Aquesta és la sisena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, veus que reflexionen sobre cantar, sobre el valor d’ús de la música, i un afegit filosòfic sobre perillós elitisme de l’antielitisme.

Xavier Baró

Hem perdut la tradició oral, i aquesta tradició de la cançó de taverna, o de bar. La meva àvia, de qui vaig aprendre moltes cançons, era una dona pràcticament analfabeta que vivia en el món rural, però et recitava Verdaguer i sabia moltes rondalles i cançons. Al disc La màgica olivera hi ha unes quantes cançons que em va ensenyar ella, i se sabia totes les lletres de dalt a baix, no li suposava cap esforç. La capacitat memorística, gràcies a la tradició oral, era bestial. Ara s’ha perdut, i el que es perdrà. Jo, per exemple, sempre canto sense faristol, no el necessito per recordar les lletres, i el dia que el necessiti em dedicaré a la música instrumental. Cada vegada la gent utilitza més el faristol, i a mi em sorprèn. Penso que a vegades és ser una mica gandul, no voler esforçar-te. Són les teves lletres, com no pots recordar-les, encara que siguis el Serrat i en tinguis 300? Com pot ser? Estan desertant. Els cantants haurien de cobrar menys si porten faristol amb les lletres”.

Òscar Boada (director Cor Vivaldi)

A Catalunya cantem poc i molt malament. Per exemple, cada vegada que es canta Els segadors, per a mi és com sentir cantar un país derrotat. Sí, ja sé que és himne en to menor, però els catalans tenim un tarannà que fa que quan cantem no faci goig”.

Maria Arnal

“Cantar li prova a tothom, però hi ha molta gent que es castra i diu: «No, cantar no, que no en sé». Pensen en una idea de cantar bé o malament que en realitat no importa si cantar et prova. Com menys cantis pitjor ho faràs. La manera com s’està perdent la veu, treballar la veu, cridar i alçar el volum també és una metàfora molt forta d’aquests temps”.

Jordi Savall

“Les músiques tradicionals conservades que més es toquen són les dels pobles que més han patit. Les músiques del poble jueu, les dels esclaus, les dels pobles que han patit gana i han hagut d’emigrar; també les músiques de les cultures marginades com la catalana o la bretona, que tenen un contingut emotiu i expressiu extraordinari. Aquestes músiques ens han ajudat a conservar la nostra identitat com a éssers humans. La transmissió d’aquestes músiques s’ha fet perquè la gent ho necessitava. Tu no transmets unes melodies si no són necessàries per a la vida de cada dia. Al llarg dels segles aquestes músiques han ajudat la gent a sobreviure”.
[i sobre la música dels esclaus] “Aquests esclaus ho havien perdut tot. La música és l’únic que no els podien prendre, i amb ella podien comunicar-se amb altres companys, tot i ser d’orígens diferents. I això els va salvar. I no era música trista. Treballant en el projecte sobre les músiques de l’esclavatge, em va sorprendre molt veure que tot i tenir una vida tan tràgica hi havia molt poques músiques tristes. I ho vaig entendre: la música era el seu espai de llibertat”.

Simon Halsey (director de l’Orfeó Català)

“Tothom ha de tenir l’oportunitat de cantar. Els caps de setmana nens, joves i adults juguen a futbol, i molt pocs són professionals. El que és important és que hi ha 22 milions de persones a Europa que juguen a futbol. Els professionals, els que surten per la televisió, són els que marquen el model que segueixen els nens al carrer. I amb la música ha de ser igual”.

Arturo Gaya (Quico el Célio)

“A l’Ebre, quan la jota estava ben viva, era perquè la gent xalava amb ella. El que hem d’intentar és que la gent torni a xalar amb la jota, que el que és tradicional segueixi sent popular. No s’ha de recuperar perquè sigui el nostre patrimoni, sinó que la clau és que la gent vingui a ballar i a escoltar jotes perquè saben que xalaran”.

Hèctor Parra

“La música en el fons no serveix de gran cosa pel que fa a utilitat. Serveix per ser més feliços i sobretot per ser més rics interiorment. L’enriquiment interior, personal, psicològic, hauria de ser una fita última de l’existència humana. L’empobriment causat per la neurosi narcisista és l’abisme, la mort. La finalitat de l’ésser humà és ser feliç però sobretot ser ric, tenir una vida rica, plena, encara que no sempre sigui feliç. Llavors la fita última de la meva música sí que seria proporcionar enriquiment als músics que la toquen i al públic que la percep. Penso molt en l’educació. L’educació musical és bàsica, i està completament deixada al nostre país, i a tot Europa en general. La música és una de les fons bàsiques d’enriquiment i de desenvolupament de la intel·ligència humana, però està oblidada o es diu que és una assignatura maria; això és terrorisme cultural. I qui denigra la música en l’ensenyament està privant la població, els nens, de desenvolupar una branca de la intel·ligència. Per a mi això és fonamental”.

George Benjamin

“La música és un dels millors invents de la humanitat, i és tan important per al nostre futur com la ciència o la salut. Alguns compositors, sobretot quan són joves, volen proclamar que la seva música vol fer del món un lloc millor. Però la desfilada de règims totalitaris del segle XX dóna testimoni de la impotència de la música en aquest sentit i també il·lustra el dolor causat als artistes quan se’ls prohibeix expressar-se de manera lliure i autèntica. Un artista no és un polític, i el millor que podem fer és crear una ressonància i revelar àrees no explorades dins el cor i la ment dels altres”.

Josep Pons

“Com deia Adorno, Wagner és com un narcòtic que t’anul·la la voluntat. Té un poder molt gran i genera addició”.

Marina Garcés

“En els últims temps s’està sentint un discurs antielitista que, en defensa de la cultura popular, el que fa és pressuposar què ha d’interessar al poble. Amb això, s’aïlla el poble i els seus interessos d’aquells que parlen en nom d’ell. Em sembla una perillosa forma d’elitisme: una veu que s’alça contra l’alta cultura li està dient al poble amb què s’ha de conformar i a què es pot dedicar; bàsicament, a l’esport, a la cultura de masses i a la indústria cultural. Jo em pregunto: ¿la filosofia, que parla a qualsevol des de la potència que tots compartim de pensar, és elitista? ¿Que sigui difícil vol dir que només és per a uns quants? Em nego a pensar-ho. La dificultat no és excloent, al contrari. Dificultat i claredat no s’oposen. I l’únic criteri que em serveix és el de la necessitat: ¿necessitem, col·lectivament, les formes d’expressió i de creació de sentit que ens donem els uns el altres, siguem molts o pocs? Minoria és allò que s’escapa dels grans patrons de comportament. Però precisament per això, qualsevol pràctica vertaderament minoritària interpel·la tothom.

El mur de les declaracions (5)

muro-de-berlin

Què uneix Nacho Vegas i Loquillo? Què hi diu Paco Ibáñez, sobre Raimon? I Alaska sobre Lana del Rey? Aquesta és la cinquena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, amb músics que mencionen altres músics.

Manu Chao

“El meu pare tocava el piano i a casa hi havia molts discos. Els meus dos herois musicals de la infància eren Bola de Nieve i Jacques Dutronc. Tinc pocs records de quan era petit, però sí que conservo la imatge d’enfilar-me en una cadira per posar un vinil de Jacques Dutronc al tocadiscos. I ara em comença a agradar la música que escoltaven els meus pares en aquella època, el Maig del 68, cantautors com Paco Ibáñez, que era importantíssim a casa, i Georges Brassens, que a mi em semblava molt avorrit però he descobert que és immens. Quin paio, Brassens, un anarquista pur, i quines lletres!”.

Alaska

Lana del Rey és per a adolescents turmentades. Que normalment si ets adolescent i estàs pel que has d’estar estàs turmentada. Una adolescent feliç és una incongruència, per això ningú vol tornar a l’adolescència. Lana del Rey és perfecta”.

Gerard Quintana (Sopa de Cabra)

“Amb els Pogues hi vam coincidir una vegada a Porriño, a Galícia, gravant un programa de Cap d’Any per a les televisions autonòmiques amb Raphael, la Pantoja, els Pogues… Va acabar sortint un pastitx que suposo que és el que s’hauria d’haver vist normalment a Televisió Espanyola, la pluralitat aquesta que deien, però es van quedar només amb la cultura castellana i andalusa com a pròpia. Els Pogues van ser els superstars. No van aconseguir fer cap assaig, esmorzaven amb vi blanc i en el programa definitiu van haver de fer un calidoscopi amb la seva actuació per obviar que el flautista i el cantant estaven per terra arrossegant-se”.

Judit Neddermann

Cantant els temes de l’Amy Winehouse, vaig veure que ella feia lletres que són molt extremes i alhora molt musicals. Deia: «Estic plorant per tu al terra de la cuina». I ho deia tal qual. El que passa és que era genial en el sentit de combinar aquelles paraules amb la música de la manera com ho feia. Les seves cançons semblen hits de tota la vida. Aquí hi ha la genialitat, que cantes una cançó que sembla que sempre hagi existit, que la gent la sent i sembla que l’estigui revivint, no que l’estigui descobrint. Això és el que jo intento buscar”.

Paco Ibáñez

[després que Xàtiva fes per fi un homenatge institucional a Raimon] “El reconeixement a Raimon ve dels que tenen el poder ara; no és el resultat d’un moviment de masses. La joventut no respira les cançons de Raimon, ni les meves ni les d’altres cantautors. La gent està respirant el puto rock anglosaxó. Molt de futbol i molt de rock, i aquí ens tens. Aquest reconeixement no està legitimat en la gent, no és una foto de la realitat d’avui dia”.

Emilio ‘Junior’ (Los Chichos)

“Un dia, a Santiago de Xile, anava pel carrer amb el meu cosí i tot d’una va venir cap a nosaltres una colla de nois de 14 o 15 anys. A Santiago de Xile segons per on et fiquis hi ha una delinqüència exagerada, i la intenció dels nois era robar-nos. Però quan van assabentar-se que érem Los Chichos, tot va canviar i van protegir-nos perquè ningú se’ns acostés. I quan vam tocar al teatre de Caupolican, estàvem tocant la cançó del Vaquilla i de sobte va aparèixer un paio amb una bengala, com si fos un camp de futbol. Érem Los Chichos Maiden!“.

Marc Ros (Sidonie)

“A vegades, com a públic, ens hem sentit menyspreats per alguns artistes. Per exemple, per Radiohead en l’últim Primavera Sound. Van fer un concert que només gaudien les dues mil persones que eren al davant. La resta no vèiem res ni sentíem res, perquè el so era una merda”.

Nacho Vegas

[sobre Phil Ochs i Loquillo] “Vaig recuperar els discos de Billy Bragg dels 80 i 90, però sobretot el que m’interessava era Phil Ochs. Fa poc vaig rebre una trucada molt inesperada del Loquillo. Em felicitava per haver dedicat un disc a Phil Ochs perquè ell n’és un gran fan i té tota la seva discografia. Em va explicar moltes anècdotes de la vida de Phil Ochs i em va convidar a casa seva per compartir el seu arxiu.

Loquillo

[sobre Nacho Vegas i Phil Ochs] “Va ser molt divertit. Vaig trucar el Nacho [Vegas] i vaig dir-li: “Cony, un paio que reivindica Phil Ochs, ja era hora!”. Jo sóc un dels pocs que té la discografia completa de Phil Ochs, fins i tot les coses que no es troben, en casset i tot. I el tio va flipar. Després al Nacho li va passar allò al Palau de la Música [va fer una acció de suport a la PAH en un concert patrocinat pel Banc Sabadell], i jo li vaig dir: “Ho entenc, Nacho, però hi ha moltes maneres d’atracar un banc. T’has equivocat de fórmula”.
Quina manera, per exemple?
Cobrar per fer-ne publicitat. ¿Vol contractar-te un festival patrocinat pel Banc Sabadell? Doncs no hi toquis. O toca i emporta’t la pasta. És així de senzill. És que això de “tinc un problema personal, toco però no vull tocar perquè m’estic venent…” Hòstia!, semblen els de Podem: “Som autèntics, no ens hem venut!” Semblen el típic grup de Radio 3. Recordo l’època dels cantautors als anys 80, que van començar a cobrar molts diners i tenien problemes de consciència. Deien: “Com pot ser que jo que reivindico la classe obrera estigui guanyant quatre milions de pessetes per concert”. Doncs perquè te’ls has guanyat, no has de tenir cap problema.

Tote King

Sóc un paio d’esquerres, però no crec que ser d’esquerres sigui incompatible amb guanyar diners. El Gran Wyoming és un paio d’esquerres i jo l’admiro moltíssim; cada vegada que l’hi pregunten diu: “Jo visc de puta mare, tinc molts diners”. No enganya ningú. Jo tinc diners, sí, i treballo com una mula. A qui fas mal posant-te unes Nike? Què hi guanyes no anant a uns concerts que patrocina Reebok o Red Bull? No crec que les meves contradiccions vagin per aquí”.

El mur de les declaracions (4)

Muro-de-Berlin-1961-1989-Ciuda_54419650613_54028874188_960_639Quarta entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, sobre aspectes diversos relacionats amb el fet musical, social i polític, i l’Anís del Mono.

Quimi Portet
“Hi ha un jo que fa discos i un jo que viu. I no tinc per què compartir els meus vòmits. Estic més a prop del músic patxanguero de festa major que del poeta maleït que es fa sang i s’enganxa els collons amb el piano. La música la faig per ser feliç. Si una cosa em produís un xoc emocional molt gros, no la cantaria. Procuraria oblidar-la. Per això s’ha inventat l’Anís del Mono”.

Santi Balmes (Love of Lesbian)
“La gent ens ha legitimat, i això és el més maco que ens ha passat. Vam començar amb tres discos en anglès i l’autoestima baixíssima. Tothom era més cool i més guai que nosaltres. Quan vam fer el canvi al castellà amb Maniobras de escapismo (2005), al segon concert la gent ja cantava els temes. Això ens va fer agafar una confiança en nosaltres que mai no ens havien donat. Abans érem els indies de l’indie”.

Rubén Blades
“En els últims temps s’han produït canvis. Només cal veure el que ha passat a Egipte, Xile, Guatemala i l’Argentina. Però això no vol dir que no es puguin repetir els foscos i amargs dies de les dictadures. Per això cal seguir cantant aquestes cançons, perquè no s’oblidin els sacrificis de màrtirs com Víctor Jara i Óscar Arnulfo Romero”.

Jonas Kaufmann
“A Europa hi ha una gran crisi que afecta tot el que depèn dels diners públics. A Alemanya, on els danys no són tan dramàtics, hi ha tants teatres d’òpera que el més probable és que la meitat hagin de tancar. Però la gran pregunta que cal fer és: quin és el resultat de prendre segons quines decisions? La història demostra que la cultura és necessària. Retallar en cultura i educació és retallar el futur de les noves generacions”.

Ramon Rodríguez (The New Raemon)
“Un problema d’aquest país és que la feina de músic o d’escriptor no es veu com un ofici. A casa sempre em van donar suport. Assajàvem els dissabtes al garatge i al meu pare li semblava millor que estiguéssim allà que no a la muntanya fumant porros. Però fins que no he començat a guanyar-me la vida amb les meves cançons el meu pare estava molt preocupat. No ho veia com una feina. Si això passa amb la família, imagina’t amb la resta de la gent. El més divertit és que ara el meu pare s’ha jubilat i em fa de gestor. Ensenya les entrevistes a la gent i entén que és una feina”.

Miguel Ríos
“En la política no hi vaig entrar sent innocent, com sí que ho vaig fer en la música. En la política hi vaig entrar per ajudar el PSOE sabent el que feia i conscient que hi havia la possibilitat de moviments estranys en la foscor. Però en no tenir-hi militància, ni obediència deguda ni raons d’estat, amb els polítics sempre tens la possibilitat de tornar-t’hi i engegar-los. Pots denunciar-los i posar-te del costat dels que fan una vaga perquè s’ho mereixen”.

Víctor Manuel
“Segurament Teddy Bautista va confiar en qui no ho havia d’haver fet. El temps em donarà o em traurà la raó, però estic segur que Teddy Bautista no es va emportar res a casa. Hi confio, perquè si no seria l’enèsima punyalada”.

Jaume Aragall
“Alfredito Kraus –jo sempre li deia Alfredito, perquè érem molt amics– deia que un nen pot estar dues hores plorant però la veu sempre la té a lloc. Mai no es queda afònic. Para de plorar perquè es cansa, no perquè la veu es faci malbé. «Recorda’t del nen que plora», em deia”.

Joan Garriga (La Troba Kung-Fú)
“És curiós. Viatges molt i pots parlar dels avions o d’un barri de Nova York, però també has de tenir la tranquil·litat de poder parlar de la C-17. Quan ho fas, de cop comença a brollar i ja no ho pots parar. I ha sigut així, com deixar l’aixeta oberta passés el que passés, com un exercici gairebé vital. És que al final totes les músiques que escolto i que m’impressionen sovint són molt localistes”.

Félix Buget (fundador del segell Blanco y Negro)
“Nosaltres vam viure aquell canvi espectacular a partir de l’Studio 54, que va marcar un abans i un després en la manera de viure les discoteques. Abans de l’Studio 54, a la discoteca tothom hi estava assegut. Hi havia tauletes i venia el cambrer a demanar-te què volies prendre, i després hi havia una pista petitona al mig. L’Studio 54 va canviar el concepte: tot fora, només una pista gegantina i tothom a ballar. Es tractava d’entrar a la discoteca i ballar. Abans la discoteca era un lloc per anar a lligar i escoltar música”.

Jaume Pla (Mazoni)
“En aquest disc [Sacrifiqueu la princesa] no toco gairebé gens el tema tan candent avui en dia de la situació social i econòmica. És més des del punt de vista emocional. El que passa és que tot són vasos comunicants. Segurament hi ha molta més tensió en les relacions perquè la gent està molt més pressionada econòmicament i socialment. El disc va més de relacions emocionals que de contextos econòmics o socials, però sí que crec que una cosa pot tenir relació amb l’altra”.

El mur de les declaracions (3)

BerlinWall-660x547Tercera entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, sobre el punt de vista femení, el gènere i, sí, el masclisme.

Rocío Márquez
“En el flamenc no s’interpreta igual que una dona surti de festa o que ho faci un home. Tanmateix, tenim un camí fet gràcies a Carmen Linares, Mayte Martín i moltes dones que han lluitat per trencar estereotips, com ho va fer la Niña de los Peines en un època en què ser dona i artista pràcticament volia dir ser una dona de la vida”.

Anna Roig
“Vam començar fent versions de cançó francesa i la majoria eren d’homes. En recordo alguna d’Édith Piaf, però que li escrivien homes. I de Michèle Bernard, una autora de Lió. Havíem cantat una mica de tot, però sobretot de Brel, Gainsbourg i Nougaro, que m’agrada molt, tot i que a vegades tinc problemes amb el gènere. M’agradaria cantar Le cinéma de Nougaro, en què diu que filmaria un pla dels malucs d’una dona. La trobo molt ben escrita, però potser no m’escauria gaire cantar-la o m’hi trobaria estranya. Tot i així, de Nougaro havíem cantat Une petite fille, que explica que ell està perseguint una noia pels carrers de París, plovent a bots i barrals, i li diu «Espera’m, t’estimo» amb aquell neguit”.

Sílvia Pérez Cruz
[sobre el concert al Teatre Tívoli amb Raül Fernàndez]
“L’endemà del concert em sentia com si hagués parit, amb mal als ossos i fins i tot als engonals. Vaig tenir la sensació que no podria tornar a fer un concert així en dos mesos”.

David Carabén (Mishima)
“Sempre he intentat obrir les meves cançons fins al punt que el «jo» pugui ser una dona. Curiosament, tenim molt èxit entre lesbianes. En el nostre perfil de Facebook moltes noies ens han demanat que dediquem cançons a les seves nòvies. Intento evitar el gènere sempre que puc. És la funció del pop: I love you. I com més gent sigui aquest «I», més bona serà la cançó. Una bona cançó no ha de tenir ni gènere ni edat”.

Russian Red
“Hi ha coses que em semblaven normals però que no ho són. A Los Angeles hi ha més dones prenent decisions, mentre que aquí em veig sempre envoltada d’homes. Aquí hi ha una mentalitat molt masculina i la gent es permet moltes llicències perquè sóc dona. Si et canvies el pentinat, sempre hi ha algun paio que et diu que sembles una lesbiana”.

Jabier Muguruza
“[La cançó] Beldurrak [T’he despertat] parla de la por, però no vaig ser conscient que parlava d’una dona fins que vaig llegir la traducció al castellà, perquè en euskera no hi ha gènere. Potser va ser una opció lingüística de l’Iñaki Irazu en fer la traducció. De tota manera, també m’interessa que, en un poble de machotes com el País Basc, el protagonista sigui un home que té por però que no identifica quina por és”.

The Mamzelles
[Paula Ribó] “Moltes vegades a les proves de so abans d’un concert els homes ens fan sentir com si fóssim extraterrestes. Et miren com dient: «A veure què faran aquestes»”.
[Bàrbara Mestanza] “Crec que en general les dones acceptem com a normals coses que no haurien de ser-ho […]. Trobo que a Twitter hi ha molts homes, o almenys són els que més parlen. I a vegades els comentaris que hi fan no són valorant la nostra feina, sinó altres aspectes. […] Una periodista ens va dir un dia: «Teniu tots els nois de la redacció molt revolucionats per venir a veure-us, com que sempre ensenyeu tanta cuixa…». Bé, espero que també vinguin per la música”.

Luz Casal
“Com que vaig començar molt joveneta, he viscut moments una mica estranys, per dir-ho suaument. Ser independent i sobretot tenir les idees clares m’ha alleujat d’aquests aspectes negatius, tot i que encara percebo certes coses. Quan ets dona i et dediques a la música, trobes homes de la vella escola que pensen que la teva dedicació és diferent, és a dir, menor. Però jo no sóc ni mestra ni psicòloga, així que el que faig és passar d’aquestes persones”.

Mónica Naranjo
“Ningú ha intentat fer-me una proposició deshonesta. El que sí que sento és que les dones vivim en una indústria discogràfica en què juguem amb menys avantatge, perquè la indústria sempre la porten els homes. En tots els anys que fa que estic en el món de la música, a Espanya no he conegut cap presidenta d’una multinacional. No ho tenim més fàcil”.

Leiva
“No considero que en els meus textos la figura de la dona tingui un halo de ressentiment. I, si n’hi ha, és amb una dona en concret. Intento buscar un equilibri entre la sinceritat emocional i el respecte. Potser de vegades l’honestedat amb el sentiment que tinc se m’escapa de les mans”.

El mur de les declaracions (2)

muro3-650x400Segona entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara en els tres últims anys (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, retalls històrics més o menys connectats amb d’altres del present.

Miguel Bosé
“Sóc completament bilingüe italo-espanyol i gairebé trilingüe perquè als quatre anys vaig entrar al Liceu francès. Les llengües són un tresor, t’obren cultures i t’amplien horitzons. Després vaig aprendre l’anglès i el portuguès, i ara estic estudiant alemany, un idioma preciós. Des de molt petit ja volia aprendre alemany, però la meva mare no em deixava perquè durant l’ocupació alemanya Milà va ser una ciutat arrasada amb bombes dues vegades, i a la meva mare el so de la llengua alemanya li molestava molt. Era comprensible”.

Luis Eduardo Aute
“Jo tenia uns dos anys quan les forces aèries dels Estats Units van bombardejar Manila durant l’ocupació japonesa. Els pares i l’àvia em van explicar que vam estar tretze dies refugiats en un hospital. I recordo vagament sobretot l’olor dels morts, una olor molt específica que quan la torno a notar em porta a aquell moment”.

Bobby McFerrin
“Els meus pares omplien la casa amb música de tota mena, des d’òpera i simfonies de Bach fins a jazz, blues i tot allò que els sonés bé. En aquella època, fins i tot escoltar la ràdio era fascinant perquè podies sentir la música més diversa. Per tant, crec que aleshores estava ben preparat per tenir la ment oberta. Mentre el meu fill Taylor creixia he passat moments molt interessants, perquè a ell li agradava escoltar hip-hop, i de vegades jo discrepava de les seves eleccions. Simplement, no em sento còmode escoltant cançons sobre violència i malediccions, sóc aquesta mena de músic antiquat. Però respecto el seu camí i les seves influències”.

Manel Joseph (Orquestra Plateria)
“Érem, diguem-ne, una orquestra barateta, que tocava totes les hores del món i que s’entregava a tota meva de causes reivindicatives, i això va ser el que ens va fer sortir al carrer. I, de mica en mica, el boca-orella va fer la seva feina. Molts estudiants que ens veien a Barcelona després, quan anaven al poble, exigien a la comissió de festes que portés aquells paios de Barcelona que eren tan brutals. I aquells senyors, encara que no els agradés el que fèiem, havien d’acceptar perquè omplíem l’envelat”.

Carlos Segarra (Los Rebeldes)
“Quan va acabar la dictadura i mentre no se sabia què era legal i què era il·legal, la gent es podia fer un porro davant dels grisos perquè no tenien clar si et podien detenir o no. Per mi la Barcelona d’aquella època, del 1976 al 1982, era la capital del món. Després van venir els que van venir i es va convertir en la capital de Catalunya, que no està malament, però m’agrada més ser capital del món”.

Marinah (ex Ojos de Brujo)
“La gent està molt perduda. L’objectiu és ser feliç, perquè si no ho ets és que t’han guanyat la partida. En temps de crisi, estar alegre és gairebé revolucionari. El més revolucionari no és cridar i enfadar-se. El meu avi i el meu pare van cridar, i tots dos van anar a la presó. Ara hem de buscar altres maneres, trobar un punt espiritual en les relacions i sobretot fer cas dels nens”.

Carles Santos
“A les administracions hi ha molta gent que és bastant deficient culturalment. Aquest és un país culturalment important, inquiet, ric, que ha tingut moments gloriosos, però ara tot això es complica. I és greu. Entre un plat de llenties i una sonata de Beethoven ara estàs forçat a triar les llenties perquè s’ha de menjar, quan l’ideal seria que poguéssim menjar i també escoltar la sonata”.

Vinicio Capossela
“Els locals on sona el rebétiko s’estan multiplicant a Grècia, i molts joves s’hi senten identificats. És una música que ens parla del que som i del que volem ser quan perdem, o, més ben dit, quan ens prenen el món. Tocar i encara més escoltar el rebétiko és un acte polític, sobretot al sud d’Europa”.

Manolo García
“M’he criat i he viscut en aquest barri, el Poblenou. Estic impregnat de carrer. Sóc de barri encara que ara porti una vida més aburgesada. Quan vaig descobrir els Clash, gent obrera amb missatge, vaig veure la gran dicotomia: sí, són combatius, enrotllats, però comencen a fer-se milionaris. En els meus plans no hi havia ser milionari ni famós. Els meus plans eren ser un pelut, follar molt, drogar-me molt, ser un hippie a Eivissa i tocar rock’n’roll. Al final, ni follo molt, ni em drogo molt ni porto els cabells llargs [riu], però faig música. He complert el centre del desig, perquè la resta no la desitjava. No volia ser ric ni important”.

Loquillo
“Honor i lleialtat són valors personals sobre el que està bé i el que està malament. En això sóc molt de classe obrera, com ho era el meu pare. Hi ha coses que estan mal fetes i línies que no es poden creuar. Quan algú està creuant aquesta línia i t’intenta involucrar, els codis es trenquen. Jo he tingut amics molt durs, que han estat a la presó, i durant el temps que eren a la presó em deien que no els anés a veure perquè no volien involucrar-me. Això és un codi. Però si algú et demana alguna cosa sabent que et fot en un embolic, és un cabró”.

El mur de les declaracions (1)

el murEntrevistar músics forma part de la meva feina, i en els últims tres anys n’he entrevistat de tota mena. En aquesta secció aniré penjant coses que m’han explicat en els últims tres anys i que s’han publicat al diari Ara. Comencen aquests 10.

Albert Pla
“Quan mori espero que un dels meus llegats socials sigui no haver votat mai. El Parlament em fa molt riure. La meva intel·ligència no dóna per entendre-ho. No m’aclareixo ni amb la gent del grup de WhatsApp de P-5 del meu fill”.

Giulia Valle
“Estic bastant desencantada. Fa dotze anys que em vaig instal·lar al Poble-sec, i no m’està agradant això en què s’està convertint el barri. No em sento a gust en molts d’aquests esdeveniments d’artisteig underground. I la resta de Barcelona, que s’ha convertit en un gran parc temàtic per satisfer el turista de torn, tampoc m’inspira absolutament res”.

Nacho Vegas
“Les meves cançons no neixen de sentiments gaire concrets, sinó de percepcions, del fet de llançar mirades que també expressen contradiccions, dilemes i ambigüitats”.

Mikel Erentxun (Duncan Dhu)
“M’encantaria que els fans de Nacho Vegas escoltessin Duncan Dhu. Si El duelo fos el disc d’un grup nou, sense passat, potser podria arribar a aquest públic. Però Duncan Dhu, per bé o per mal, sí que arrossega un passat que pot ser una càrrega molt feixuga per a determinada gent. L’èxit no es perdona, i encara menys en el món indie”.

Mala Rodríguez
“Encara estem sota la influència d’uns patrons obsolets pel que fa a les relacions, i ens fem mal perquè no sabem com fer les coses. És com si no haguéssim entès que ens hem de respectar, primer a nosaltres mateixes i també als altres. A l’escola no ens ensenyen a tenir relaciones saludables. M’agrada pensar en els més petits, perquè aprenen tot el que veuen i és important que els grans siguem un bon exemple”.

Paul Anka
“Per a Sinatra hi havia una línia vermella: odiava la cocaïna; odiava les drogues, excepte la marihuana. Sí, bevia, però tothom beu. En part va portar l’estil de vida d’un ídol d’adolescents perquè ho era, però no va ser autodestructiu. A ell i agradava beure, li agradaven les dones i li agradava ser Frank Sinatra”.

Duquende
“Un dia a Central Park, a Nova York, se’m va apropar un home. Em va dir que no entenia les paraules de les meves cançons, però que sí que entenia els sentiments. I l’home es menjava les llàgrimes després de sentir-me cantar per seguiriyas”.

Khatia Buniatishvili
“Els drets humans encara no són respectats a Rússia. Una part dels territoris de Geòrgia estan actualment ocupats pels russos. Hem passat prou guerres al segle XX per saber que les polítiques imperials no fan cap bé. Així i tot, el govern rus continua castigant les minories, empresona gent per motius polítics i persegueix l’homosexualitat”.

Susana Baca
“Un país que no inverteix en la seva cultura viva, en els seus artistes, i que no valora els coneixements ancestrals és un país que mor. Desapareix la seva ànima enmig de la voràgine de la globalització”.

Pascal Comelade
“Vam fer un concert a la plaça Rovira. El repertori era una història del riff del rock’n’roll, amb temes com Whole lotta love , Smoke on the water , Louie Louie , You really got me … Al final de tot, va arribar un senyor d’uns 75 anys amb dues bosses de la compra, i em va cridar: «Tu, tu, vine aquí. Quan has tocat el Paranoid de Black Sabbath he plorat». Això vol dir que totes aquestes històries del passat, el futur, el futurisme i les avantguardes no volen dir res. És una sola vida, la relació humana, el plaer i res més”.