La memòria històrica excloent només és propaganda

160084-1358798229

El manual del bon cosmopolita diu que el nacionalisme es cura viatjant, com volent dir que això del nacionalisme és una cosa de tribus ignorants, de catalufos provincians, perquè tothom sap que al món no existeix el nacionalisme. Doncs som-hi, viatgem.

Vam visitar Buenos Aires. Banderes argentines arreu, els colors blanc i blau de la bandera en l’etiqueta de la cervesa més popular… i una anècdota. Som al port des d’on surt el ferri cap a Montevideo, la capital de l’Uruguai. Demanem quant val el viatge i quanta estona dura. La persona que ens atén ens diu: “Però per què volen anar allà, si és com això però en petit?”. Hum, no sé si aquest viatge cura res… Per cert, quan viatgem a un país per primer cop, intentem visitar “el museu nacional”, contenidors d’art que expliquen perfectament el relat que cada país ha volgut escriure sobre la seva història; i de contextualitzacions, les justes. Al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, com de fet en els museus equivalents d’altres capitals del món, hi conviuen dues narracions. Una és l’artística, perquè cada país té un artista simbolista, un impressionista, un cubista… L’altra narració és històrica, i a mi m’agrada molt fixar-me en les pintures que expliquen la història de cada país, sobretot perquè cadascú pinta la missa segons li convé. Per exemple, a Buenos Aires hi ha moltes pintures de Cándido López dedicades a la Guerra de la Triple Aliança, el conflicte que va enfrontar el Paraguai amb la coalició formada per l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai. Tot i que no són pintures especialment èpiques, el punt de vista és l’argentí, esclar. Ah, López va pintar molts dels quadres a canvi dels diners que va donar-li l’aleshores expresident argentí Bartolomé Mitre, el general Mitre que té una ronda al seu nom a Barcelona. Així s’assegura un relat determinat.

candido-lopez-05

Vam visitar Londres. El nomenclàtor és pura exaltació nacional, en aquest cas imperial. Trafalgar Square. Banderes britàniques arreu, orgull nacional més aviat tronat en els reclams turístics i un museu, el Britànic, que bàsicament explica que encara sort d’ells, la gran nació imperial, que si no totes aquestes meravelles no es conservarien. Grècia encara espera… Londres, la ciutat dels mil colors, té un motiu nacional a cada cantonada. És la capital d’un estat que no vol saber res d’Europa. Curiós cosmopolitisme el que s’aprèn viatjant més enllà del canal de la Mànega.

Vam visitar Turquia. A Ankara, a més del magnífic Museu de les Civilitzacions, hi ha el mausoleu dedicat a Ataturk. I en el museu annex hi ha tot de quadres sobre la guerra entre turcs i grecs on Ataturk va forjar la seva llegenda. La visió del conflicte que donen aquestes pintures podem assegurar que no agraden gens als grecs. Però, eh, el nacionalisme es cura viatjant, perquè el món no és nacionalista.

Vam visitar Berlín. Sí, de l’Alemanya actual es diu que ha neutralitzat el nacionalisme. Bé, potser fan servir una altra paraula per descriure la intensitat amb què una colla de berlinesos seguien un partit amistós entre les seleccions d’Alemanya i Anglaterra. Rivalitat? Per cert, banderes alemanyes en algunes botigues per marcar el límit que separa la part alemanya de la part turca en alguns barris. També hi vam passar un dia a l’Alte Nationalgalerie, sales i més sales amb tot de meravelles i també pintures com les de Christian Sell, que lloen les glòries prussianes; és a dir, que documenten el naixement d’una nació. Per cert, en cap d’aquests museus nacionals d’arreu del món s’intenta contextualitzar res més enllà del relat oficial. Però, recordeu, els nacionalistes som els catalans, als quals la història reserva el lloc dels pèrfids o dels pagafantes.

Vam visitar París, la capital d’un estat que considera que la pàtria és la llengua; però només una, el francès. Arc de triomf, monumentalitat nacionalista aquí i allà, banderes arreu. Sí, tot ben cosmopolita, i Joana d’Arc com a símbol transversal de l’esquerra i la dreta i d’una guerra de significants, perquè a la donzella d’Orleans tan aviat la treu a passejar el lepenisme com l’oficialitat republicana. Coses de França…

Vam visitar Brussel·les, una de les ciutats més singulars d’Europa. Allà encara estan intentat esbrinar com cal revisar el passat colonialista a l’ombra de l’onerós Palau de la Justícia i de l’estàtua del rei Leopold II, l’explotador a títol personal del Congo. Brussel·les és especial per moltes coses i per moltes contradiccions. L’amo d’un bar va voler-nos atendre en anglès, qualsevol llengua menys el francès. Coses de Brussel·les…

Vam visitar el nord d’Itàlia, perquè l’autèntic paradís europeu va de Torí a Venècia. Banderes italianes arreu, fins i tot en les estovalles dels restaurants. Vam pujar fins a Trento i més amunt, perquè ens agrada caminar per la història i la sociolingüística. El nord, l’Alto Adige, és Tirol del Sud, zona de parla i paisatge germànics, però l’estat italià va pensar que era millor que compartís regió administrativa amb el Trentino, de parla italiana. La cosa es diu Trentino – Alto Adige, i també és una imposició nacionalista, però no a la manera “separatista”; no sé si m’explico.

Vam visitar Budapest. Hongria exhibeix les glòries nacionals amb orgull, sobretot les culturals, perquè és el país de Liszt, Bartók, Ligeti… Banderes aquí i allà, i la llengua com a element diferencial en un territori envoltat de llengües eslaves i de l’alemany. Sí, els resultats electorals i la manera com han tractat els refugiats parlen amb claredat sobre el nacionalisme essencialista hongarès. I, tanmateix, Hongria no amaga el cap sota l’ala quan toca mirar els seus fantasmes. A Budapest hi ha la Casa del Terror, un museu que explica la violència del segle XX a Hongria: un relat alimentat pel feixisme i l’estalinisme. Allà dins tot està contextualitzat, i encara que una mirada superficial pot fer pensar que els hongaresos es treuen de sobre les culpes assenyalant Hitler i Stalin, en realitat estan explicant la responsabilitat pròpia en tota mena d’atrocitats.

House-of-Terror-uniform

Quan vam visitar aquest Museu del Terror, vam pensar com de necessari seria un museu d’aquesta mena a Catalunya: un museu que incorporés com a relat nacional un discurs autocrític. Mentre ho comentàvem, vam adonar-nos amb tristesa que seria impossible. Dubto que siguem capaços de construir un relat museístic que, a més de deixar constància de les atrocitats del franquisme i dels borbons, també expliqués que els almogàvers eren una colla de bandits a sou del poder i que el PSUC va fer seves les directrius estalinistes, i que a les txeques tant les víctimes com els botxins eren catalans, i sovint de la mateixa classe social. Que les purgues també van afectar les classes populars i que alguns burgesos no van morir per burgesos sinó per catalans, que alguns capitalistes catalans van donar suport al franquisme i que alguns obrers catalans van ser falangistes. Un museu que expliqués que Jordi Pujol ens ha estafat i que uns socialistes ens van prendre el pèl.

Bé, ho vam deixar per impossible, perquè aquí mana una crítica que no deixa espai a l’autocrítica. S’ho van manegar socialistes i convergents als anys 80, quan van repartir-se el pastís de l’hegemonia cultural, i així seguim, fent del victimisme i la indigència cultural una manera de viure. Uns arrufen el nas davant la senyera i els altres fan cara de pomes agres quan ensumen lluita de classes. Uns no ens volen nacionalistes però fan costat a la nova esquerra espanyola, que no es considera nacionalista però parla de pàtria (l’espanyola, esclar). Els altres s’estimarien que darrere la bandera tots anessin a una amb determinació cega, però quan toca desobeir miren primer de pactar unes escorrialles institucionals amb Madrid.

I així van fent, perquè els convé, perquè tot ve d’un pacte que ens ha condemnat a ser tan hiperventilats com ignorants. És una bèstia amb dos caps que expulsa del diàleg la sensatesa i la revolta. Seguim perpetuant errors perquè la sociovergència, o ara la comunsvergència, s’ha imposat com a relat totalitzador. A Catalunya preval la estupidesa, quan no la mala fe. És la pinça cultural bastida per dos essencialismes: el cosmopolita que no qüestiona Espanya i l’identitari que viu obsessionat amb Espanya, i són dues cares de la mateixa moneda. Un i altre no pensen en la societat a la qual representen a les institucions i les tribunes públiques. S’hi enfronten en una comèdia grotesca fent veure que només pot existir un relat cultural basat precisament en dos relats culturals autoexcloents que ofeguen la possibilitat d’un discurs que aplegui alhora tots els relats.

Vam visitar el Monestir de Ripoll. En la zona museística hi ha un interessant projecte expositiu que explica moltes circumstàncies dels comtats catalans, com ara el paper de les dones i la relació conflictiva dels pagesos amb el poder comtal. És la mena de relat que m’interessa, i explicat des d’un apoderament sensat, sense subordinacions victimistes. En canvi, en uns panells i en tipografia generosa hi ha una retòrica patriòtica que s’adiu poc amb el discurs del material que s’hi exposa. Així, la política s’imposa a la feina dels historiadors.

Vam visitar tuiter després de la patètica picabaralla sobre “la memòria històrica” del Born. Un polític d’ICV, Jordi Guillot, hi ha deixat un tuit per a la història de la infàmia: “El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota”. És pura indigència pensar que la memòria històrica es pot triar a la carta. I és narcisisme, pur egoisme, pensar que només és rellevant allò que has decidit que t’afecta a tu, però no el que és important per a altres. A més, suggereix (o potser sobreinterpreto) que qui se sent interpel·lat pel 1714 no pot sentir-se representant per la lluita antifranquista. Indigència, com la d’aquell polític que anava a les llistes electorals municipals d’ICV per l’Hospitalet de Llobregat i que va escriure que el seu bloc de pisos té més població que la Noguera Pallaresa, un riu! Ignorància, supremacisme urbà, un dels grans mals d’aquest país que no sap pensar-se com a país amb contradiccions i dissidències.

Deien que l’esquerra es defineix per la seva capacitat per posar-se en el lloc de l’altre, però diria que o molt ha canviat l’esquerra o Guillot no és d’esquerres. La memòria històrica és i ha de ser incòmoda perquè genera relats complexos que toleren molt malament les simplificacions. El cosmopolitisme d’alguns està obsessionat amb el Born, fins al punt de voler buidar de significat allò que la història ha omplert de significat. Ja poden escarrassar-s’hi, però és evident que el 1714 va ser una data rellevant per a Barcelona: la destrucció provocada pels assetjadors i la posterior imposició del decret de Nova Planta van canviar la fesomia de la ciutat. És un espai lligat a un fet històric, però, ai, aquest fet històric no agrada a gent com Jordi Guillot. I, compte, que no parlem d’un fet infame que no mereixi ser recordat, sinó de l’escenari que simbolitza la resistència de la població de Barcelona a un setge i uns bombardejos. Sí, el Born està marcat pel 1714, com el Camp de la Bota està marcat per la repressió franquista. No costa tant acceptar-ho; de fet, totes dues coses poden formar part del relat de les agressions que ha patit Barcelona perquè no són excloents, perquè la memòria històrica excloent només és propaganda.

Després vam sentir el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello a la ràdio. Hi aportava el seny que Guillot no coneix. La proposta de Pisarello és que el Born treballi la memòria històrica de la ciutat que ha patit repressions des del 1714, teixint un fil que pugui reconèixer com a propi qualsevol persona. Si més no les paraules semblen convincents. El que cal esperar és que això no dilueixi la rellevància del 1714. I ara que hi penso, potser que el Born anés també una mica més enrere i recordés la Guerra dels Segadors, una revolta de pagesos, de classes subalternes, i d’alguna manera l’origen d’una dinàmica històrica ben curiosa: d’aleshores ençà, Catalunya és el relat d’un seguit de revoltes derrotades i de perseverança. Els sociolingüistes estudien atentament el cas del català, una llengua europea que ha sobreviscut sense estructures d’estat durant tres-cents anys. Si estic escrivint en català és gràcies a totes les generacions que van resistir els atacs que van dur al caire de l’extermini llengües com l’occità que fa un segle fins i tot va ser reconeguda amb un premi Nobel de literatura. Això també és memòria històrica.

Hem de viatjar al passat del territori on vivim amb esperit autocrític, sense victimisme i sense sentir-nos subordinats a relats imposats des d’altres territoris, sense perdre de vista la lluita de classes però foragitant el paternalisme. Tenim una oportunitat d’or per fer-ho, però segurament la desaprofitarem perquè som ben estranys i preferim el confortable brogit del xoc entre dos sectarismes abans que la construcció d’un relat que assumeixi complexitats i contradiccions.

Anuncis

Identitat zombie (2)

  1. Pilota

“¿Y tú por qué eres del Espanyol?”
Billar a quatre bandes. Una és el que ets. Una altra, el que creus que ets. La tercera banda és la imatge que projectes. I la quarta, el que creuen els altres que ets. La identitat rebota a les quatre bandes.
No recordo ni quan ni per què vaig decidir que el meu equip de futbol seria l’Espanyol.

A casa el futbol no era cap passió, si més no, no ho era amb els meus pares. No tinc cap record del pare mirant el futbol, però sí de mirar-me els toros amb l’avi. Del pare tinc una imatge compartida, quan a les tardes, després d’una jornada laboral que devia començar a les cinc o les sis del matí, s’asseia al sofà i sintonitzava Radio Maritim. Era una emissora alemanya, crec que d’ona curta. Sonava música clàssica i també orquestracions d’aquelles del Ray Coniff. Vull pensar que ell aprofitava per dormir, però no ho sé del cert. També recordo mirar plegats les notícies a la tele, en silenci, menys quan, uns anys més tard, discutíem cada cop que hi havia un atemptat d’ETA. A l’habitació, a la paret del meu llit, tenia un cartell electoral de HB i fotos d’Olivia Newton John i Claudia Cardinale. Tot alhora. El meu germà petit es va fer de la Reial Societat. El gran era culé, però no recordo parlar amb ell de futbol. Tampoc amb les meves germanes.

Quan ets un marrec, t’agrada més jugar a futbol que mirar un partit per la tele. Suposo que algun dia vaig ser conscient que al barri tothom, o gairebé tothom, era del Barça o del Madrid, i vaig decidir fer-me de l’Espanyol.

Molts anys després, a Gijón, un músic asturià que coneixia les coses que escrivia a Rockdelux, i amb qui havíem parlat de revolucions, independències i obrerisme, em va preguntar ple de perplexitat per què era de l’Espanyol. No ho podia entendre. Vaig contestar el que sempre contestava en l’àmbit musical. Que el Barça representava el mainstream, l’hegemonia cultural, i que per tant només podia ser de l’Espanyol. De fet, vaig dir, no entenia per què hi havia gent lluitadora, underground, independent, que era del Barça. Uns anys abans li vaig dir el mateix a un músic basc encara més perplex que l’asturià.

La meva resposta és una collonada, però així i tot té una petita llum. En una ciutat com Barcelona, ser d’un equip com l’Espanyol per decisió pròpia, sense tradició familiar que ho justifiqui sentimentalment, és si més no estrany, una boutade. Podent triar una carta guanyadora, vaig triar una baralla sense trumfos.

Què diu de mi aquesta decisió? Penso que, inconscientment, vaig fer servir la tria per enfrontar-me a les contradiccions, o per preparar-me per a un dels grans combats de la vida: la construcció de la identitat a partir de les contradiccions. En comptes d’identitat podria haver escrit diferència (mai distinció), però Deleuze m’atabala massa.

Aquesta identitat va passar proves que avui només puc descriure com a zombies. Devia tenir uns 20 anys, cap a finals dels 80. Un diumenge vaig agafar l’autobús 34 per anar del Turó de la Peira a Sarrià, al camp de l’Espanyol. Era un partit sense més importància. No recordo el rival, però no era cap equip dels que arrosseguen afició. El meu lloc al camp era el gol sud, el territori feixista dels Brigadas Blanquiazules, una colla de skins criminals. Mala peça al teler d’aquella Barcelona que volia projectar-se moderna.
Al camp hi anava sol, i aquell diumenge hi vaig anar vestit amb una parka mod, amb la bandera soviètica i l’estelada vermella cosides. Més que imprudència era temeritat. Vaig entrar a l’estadi i, esclar, de seguida vaig topar amb dos Brigadas. Em van mirar. Va ser tan gran la perplexitat, que no van reaccionar. Només em van mirar sense creure el que estaven veient. Vaig passar pel seu costat cagat de por, i amb aquesta por al cos vaig seguir tot un partit del qual no recordo res més. No em van dir res, segurament perquè em van considerar tan insignificant, tan excèntric… I ja passa, que evitem el contacte amb els bojos. Foucault no m’atabala tant.

Un altre diumenge, que en comptes de la parka duia una gavardina blava, en sortir del camp de Sarrià una noia em va interceptar i em va preguntar: “Tu ets pijo?”. Vaig dir que no, perquè no ho era, però crec que la noia va marxar pensant que jo havia fet la de Sant Pere.

Construïm la identitat a batzegades, a vegades prenent decisions visceralment cerebrals que ens acompanyen tota la vida. Sovint establim un brutal xoc de contradiccions que al cap i a la fi és el que ens defineix. Per això crec que malfio tant de la puresa. Per això he intentat aprendre a conviure en la contradicció de ser sever amb alguna gent, condescendent amb altra i absolutament incondicional amb altres. El problema és quan no l’encerto i sóc sever amb qui no toca. O quan sóc condescendent sigui amb qui sigui. Hi penso en aquest joc de contradiccions també quan penso en la cultura, sobretot en la cultura, sigui el que sigui la cultura.

Identidad zombie (2) (Versión en castellano)

Identitat zombie (1)

Patrice Lumumba

“Passeu cap a dins, que aquests avions no són dels nostres”
A vegades la mare treu a passejar els records. Ella encara no havia fet els cinc anys quan va començar la Guerra Civil. Vivia a la Sagrera, barri de fàbriques com la Hispano Suiza, després Pegaso i avui un parc que s’hauria de dir Hispano Suiza i no Pegaso. Moltes dones treballaven a la Fabra i Coats, la fàbrica de filatures de Sant Andreu. La mare explica que quan van començar els bombardejos feixistes a Barcelona, una mala experiència va fer que molta gent no volgués baixar als refugis, que de fet eren les andanes del metro. Una vegada s’havien inundat i hi va morir molta gent. En comptes de baixar als refugis, moltes famílies es quedaven a casa.

Un dia la mare i la seva germana estaven al balconet de casa, quan van veure uns avions. Segurament anaven a bombardejar la Hispano Suiza, un dels objectius estratègics de l’aviació feixista. La meva àvia, en sentir la remor, va cridar les filles. Elles, assenyalant el cel, van contestar: “Mira, mama, són dels nostres”. Devia ser el 1937 o el 1938, i per tant la mare tenia sis o set anys. Ja tenia clar que hi havia un “nosaltres” i un “ells”, perquè eren temps de caixa o faixa.

L’àvia, suposo que d’una revolada, va agafar les filles. “Passeu cap a dins, que aquests avions no són dels nostres”. Les bombes van caure, però elles se’n van sortir. Si no, és evident, aquest text no existiria.
Jo diria que no tenia ni cinc anys quan la padrina em va dur a visitar una amiga seva, pagesa al Maresme. Amb ella treballava un home negre que va venir a saludar-me. La història me l’han explicat, perquè jo no la recordo. L’home em va donar la mà. Jo la hi vaig encaixar, i tot seguit vaig espolsar-me-la. Es veu que vaig dir que pensava que m’havia tacat la mà de negre. Era el primer cop que veia un home que no fos blanc. Ell va riure, i, segons m’han explicat, després vam estar una estona jugant plegats.

Sovint hi penso en aquesta història, i vull creure que allà hi havia un “nosaltres” basat en la diferència. Tanmateix, és una construcció psicològica fictícia. No puc romantitzar aquella reacció tan purament prosaica. De la mateixa manera que no puc convertir-la en una mena d’ou de la serp. En canvi, sí que recordo que quan ja devia tenir uns tretze anys i la padrina em va recordar aquella història, vaig sentir vergonya pel que havia fet. I a partir d’aquell record vaig construir una angoixa. I allí vaig covar un sentiment irrenunciable: no diria mai que no sóc racista, si més no públicament.

Molts anys després, al 2002, vam anar a veure una exposició sobre “El cor de les tenebres” de Joseph Conrad a la Virreina, al cor de la Rambla. Més que sobre, era a partir d’“El cor de les tenebres”. Era una mostra magnífica sobre la impunitat del colonialisme. El focus el centrava en l’explotació belga del Congo, una realitat també ben evident si visites segons quins llocs de Brussel·les (no som els únics amb problemes amb el passat). L’exposició explicava molt bé els moviments d’alliberament, la lluita de Patrice Lumumba i la posterior aniquilació física i ideològica de tot allò que va representar el primer ministre de la República Democràtica del Congo.

Com a blanc barceloní educat al Turó de la Peira, la lluita de Lumumba era la meva, perquè era una idea reconfortant i vigorosa pensar que érem “nosaltres”. Black power, “Strange fruit”, say it loud, els drets civils, el soul, Angela Davis, Malcolm X, Àfrica!!! El camí de l’exposició, aquell viatge al cor de les tenebres, acabava darrere una porta. En obrir-la hi havia un home assegut davant una taula. Et convidava a seure-hi. A la taula hi havia un mapa, que ell mirava mentre explicava quina ruta havia seguit des que va sortir de Burkina Fasso. Va necessitar tres anys per arribar a Barcelona. Va dormir durant uns mesos a la plaça de Catalunya. Després havia aconseguit algunes feines al camp, com aquell treballador que em va donar la mà trenta anys enrere. Ho explicava amb paciència. Era un relat de vida, en cap cas remenava retrets.
De sobte, aquell “nosaltres” que havia construït a l’exposició es va capgirar. Nosaltres no érem Lumumba. Nosaltres érem els altres, els que vam enviar Kurtz a trobar-se amb les nostres tenebres.

Identidad zombie (1) (Versión en castellano)