Periodisme zombie: preguntes fora de guió

children-listening-to-radioAls vuit anys ja estava boja per Leonard Cohen

M’he fet un fart de llegir entrevistes, moltes vegades només per saber quines preguntes s’hi fan. Vull pensar que passa a tots els oficis. Mires d’aprendre com ho fan els altres. La Mònica Terribas em va comentar que fer una bona entrevista periodística és aconseguir que una persona t’expliqui el que tu ja saps (o intueixes que saps) i que el resultat sigui entenedor per qui ho llegeixi. Em va semblar una definició interessant, pel pes de l’element didàctic i divulgatiu que comporta, però li vaig dir que amb els artistes no n’hi ha prou amb això, perquè no existeix pitjor entrevistat que una persona que es dedica a la música, al cinema, a la literatura… quan es veu obligada a contestar només allò que se suposa que ja se sap, perquè d’alguna manera pot arribar a pensar que l’entrevistador no coneix prou la seva obra. He vist ganyotes de fàstic i sospirs d’avorriment, ulls insultats per demandes tan senzilles com ara “explica’m la teva obra”. Encara avui em sorprenc quan un músic, abans de començar l’entrevista, em pregunta si he escoltat la seva música. I segueix passant. No em demanen què m’ha semblat la seva obra, sinó si li he dedicat temps. Potser seguim sense fer prou bé la feina.

Ignasi Julià, editor de la revista Ruta 66, diu que per fer una entrevista només cal una bona pregunta, una mena de clau universal que obri les portes d’una conversa. El problema és quan la primera pregunta no funciona. Per si de cas, millor tenir-ne unes quantes, encara que al final no les facis servir. En els últims anys he treballat amb qüestionaris específics per a cada entrevistat, però sempre he intentat repetir algunes preguntes. I el meu ego ha tingut petits moments de felicitat quan alguna d’aquestes preguntes provocava un petit silenci que trencava l’automatisme de les respostes. Una de les que vaig repetint últimament és la següent: “Recordes quina música escoltaves durant la infància?”. Sí, sembla una pregunta banal, una mena de recurs de psicòleg amateur, però he tingut sorpreses molt agradables. La idea em va venir escoltant Joan Garriga, de La Troba Kung-Fú, un dia que explicava el que va experimentar de petit amb l’Orquestra Plateria en una festa major. Hi havia tanta relació entre aquell passat i el seu present musical que vaig pensar que en volia saber més.

En els músics de més de 40 anys amb qui he parlat, la infància musical que recorden està relacionada amb la ràdio que escoltaven els pares, sobretot la mare. En alguns casos era escoltant el que cantava la mare quan escoltava la ràdio. També n’hi ha que recorden els discos que escoltaven el germans grans, als quals van tornar al cap d’uns anys d’oblit, com si aquelles músiques no fossin totalment seves: eren els grups del germà. Amb els flamencs passa que la majoria mantenen un lligam continuat no tant amb el que escoltaven els pares com amb el que tocaven i cantaven els pares. De fet, és el mateix que passa amb les nissagues de griots de l’Àfrica occidental. És a dir, aquella música que escoltaven de petits ja era seva. Una altra cosa és que després s’hi rebel·lin contra la tradició. ¿Era Camus qui deia que només el culpable podia jutjar?

Entre els músics menors de 30 anys la ràdio hi té menys influència. Molts recorden els discos que escoltaven els pares, però tenen més interès a parlar de la música amb què socialitzaven a l’institut. Alguns ho expliquen amb la boca petita, com si aquells gustos fossin poc nobles. D’altres en parlen amb orgull: “Jo ja escoltava hardcore als 13 anys” (per cert, déu n’hi do la de músics que van començar a tocar en grups de hardcore i punk).

De totes les respostes, una de les que més portes va obrir va ser la de cantant israeliana Noa.

“Simon & Garfunkel, aquest va ser el meu grup preferit quan era petita –va dir Noa–. També Paul Simon i Leonard Cohen. I continuen sent els meus músics preferits. Als vuit anys ja estava boja per Leonard Cohen. Jo era una nena de paraules, no de llibres, i la seva manera de cantar les paraules que escrivia era increïble. Per això, un dia vaig escollir una cançó, que per mi és la millor cançó que mai s’ha escrit: Hallelujah. És poesia pura i màgica, preciosa. Només Déu sap com va escriure aquella cançó. Si analitzes profundament la cançó, entens què vol transmetre. Allò atractiu, allò fosc, allò esperançador, la melancolia… És simplement increïble. Pensava que quan fes música, seria com aquella. També vaig escoltar música pop estúpida quan era una nena, però no em va deixar empremta. Vaig anar a concerts de Bon Jovi. No vull dir que Bon Jovi sigui estúpid, va ser una bona experiència, però res a veure amb Leonard Cohen. Ara la meva filla escolta música actual, i és normal, però també li poso la música que m’agrada a mi. El disc preferit al cotxe és Graceland, de Paul Simon. Això és el que s’ha de fer quan ets pare: ‘rentar el cervell als fills’ –va dir Noa rient–, perquè la vida ja els ensenyarà altres merdes, i tu els has d’ensenyar allò que val la pena”.

Mentre Noa m’explicava la fascinació que sentia per Leonard Cohen, vaig pensar si una cançó com Hallelujah es pot entendre en tota la seva dimensió sense tenir un sentiment religiós, així que li ho vaig preguntar. Aquesta va ser la seva resposta:

“Per entendre la profunditat de la cançó has de tenir alguna mena de coneixement o rerefons religiós, i no hi ha ningú que no el tingui. Qui en el món no té alguna connexió religiosa? Segurament els teus pares eren religiosos, o els teus avis, o vas estudiar religió a l’escola. Tothom sap d’on vénen les coses. Quan escoltes Hallelujah, se sap que és una cançó religiosa: al final de la cançó diu que ‘malgrat que vaig pensar que tot aniria malament, em poso de peu pel Senyor de la Cançó amb res més que l’Al·leluia per oferir-li’. Això és el que fem els artistes, almenys jo: quan pugem a un escenari, quan canto, faig oració al déu de la música”.

* Si cap músic ha llegit aquest text, li agrairia que m’expliqués quina música escoltava durant la seva infància. Mil gràcies.

Anuncis