El silenci d’Europa

[Si sou d’aquelles persones que s’emprenyen quan algú explica que Macbeth mor al final de l’obra, no cal que seguiu llegint]

1280x720-edb

El Saül corre pel bosc, o més aviat el fan córrer els homes que com ell acaben de fugir del camp d’extermini. Albiren una cabana sense porta. Hi entren. Només seran cinc minuts per descansar. Després cal tornar a córrer a veure si amb sort troben l’exèrcit soviètic que se suposa que va fent via per Polònia cap a l’oest. Aleshores, el director hongarès László Nemes tanca el pla en la cara del Saül. El contraplà ensenya un nen polonès que mira els fugitius des del forat que hauria de ser una porta. Pla i contraplà. Es miren. El nen té la sorpresa i la incomprensió en la mirada. El jueu només el cansament, la prostració absoluta, fins que de sobte somriu. La pel·lícula Son of Saul és radical per moltes raons, però sobretot per aquest somriure. Sembla que digui: “ja us ho fareu, nosaltres ja som morts però sou vosaltres qui haureu de gestionar aquesta barbàrie que esteu condemnats a repetir”.

Per primer cop en tota la pel·lícula, Nemes canvia el punt de vista. Fins a l’escena de la cabana, la càmera ha seguit la rutina desesperada del Saül: primer les tasques com a soderkomando en els vestidors per on passen els que moriran a les cambres de gas, després l’obsessió per trobar un rabí que l’ajudi a enterrar el fill que no és seu i finalment la fugida improvisada del camp. Però a la cabana Nemes trasllada el punt de vista perquè l’entomi el nen polonès que no ha de morir; és a dir, l’Europa que serà còmplice en la construcció de la nova Europa.

El somriure desconcerta el nen, que fuig cames ajudeu-me pel bosc. I allà ensopega amb els soldats alemanys que persegueixen els fugitius. Un oficial intercepta el nen i li tapa la boca, perquè el més important és el silenci. Deia Stanislaw Lem que “fins i tot quan és possible fer-ho tot, encara no es pot dir tot”.ç

La pel·lícula Son of Saul de László Nemes, com els llibres Kaddish pel fill no nascut i Sense destí d’Imre Kertész i Els desposseïts de Szilárd Borbély, és un intent d’explicar tot el que encara no es pot dir fent servir el punt de vista de manera radical. Curiosament, tots tres són hongaresos.

La solució final nazi, justificada només des de l’ètica del mal, va sorgir com a pla privat d’unes elits conscients de la dificultat de construir un argument irrefutable que justifiqués els assassinats en massa. Encara que sembli increïble, els mestres de la propaganda evitaven fer pública la magnitud definitiva del crim.

Al llibre Provocació, Stanislaw Lem recorda que els soldats i oficials destinats als camps d’extermini només podien ser alemanys, perquè només la nació alemanya era el poble escollit, el jutge i el botxí. Segons Lem, el nazisme, en tant que kitsch, perseguia imitar Déu, ser el seu propi Déu per poder atribuir-se la categoria de poble escollit. Però per aconseguir-ho havia d’exterminar “el poble escollit”, els jueus, que havien de morir despullats no perquè els nazis n’aprofitessin la roba, sinó perquè en el judici final morim nus davant de Déu. Tanmateix, la sistemàtica genocida no era tan efectiva com demanava la solució final, i per tant no hi havia cap raó per presumir-ne. Davant la falta d’un argument justificador prou potent i la inacabable i matussera gestió de la mort, els líders del nou poble escollit, a diferència dels profetes del poble escollit del llibre sagrat, no s’atrevien a proclamar obertament que la violència obeïa a una ètica. No volien que el poble escollit sabés el que passava als camps d’extermini. Van preferir escriure’n un relat secret, i per això van intentar esborrar-ne totes les evidències. No se’n va sortir perquè no van poder destruir tots els camps d’extermini.

La paradoxa és que el judici històric que perseguia un culpable sí que va identificar un poble escollit, l’alemany. La resta de còmplices, l’Europa que avui vivim, va quedar exonerada… sempre que mantingués el silenci. Aquell silenci és la llavor fundacional de la nova ultradreta.

“Jueu és un remordiment, un sentiment de culpa que només s’alleugereix amb el menyspreu”, escriu Borbély, que tot seguit introdueix aquest diàleg a Els desposseïts:

–Els jueus són aquells a qui tothom odia. Els que tothom rebutja només perquè són jueus –diu la mare–. De qui van acceptar l’ajuda, però a qui no li poden perdonar que els haigo ajudat. Són els que tenen una estrella al front. Els que són rebutjats. Com naltres.
–Per què som diferents, naltres –li pregunto.
–Perquè no provenim d’aquest lloc –respon la mare.
–Llavors naltres també som jueus? –pregunta la meva germana.
–Ho serem –respon la mare.

El mur de les declaracions (7)

berlin09-1

Aquesta és la setena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, reflexions sobre l’ofici, el negoci i la impossibilitat, o no, de viure de la música.

Albert Pla

[preguntat sobre com va viure el col·lapse de la indústria discogràfica després de l’època de les vaques grasses]
El que no entenc és per què no s’han col·lapsat també altres empreses que funcionen de la mateixa manera, a còpia de comptables, advocats i cocaïna. No entenc per què Telefónica no cau. Ni els bancs… bé, els bancs sí que cauen però els refloten. Era una evidència que allò no funcionava. No podies discutir si et donaven mil euros més per gravar i en canvi posaven un avió per a periodistes per anar a l’Argentina o a Nova York per veure no sé què. No quadra. Aquelles mariscades, aquella prepotència, i aquell munt de directius que no en tenien ni puta idea del que feien. Veies que fins i tot quedant-se el 90%, que era el més habitual, no els sortien els números”.

Joana Serrat

“Visc en parella, però si hagués de viure sola tot seria més complicat, i suposo que hauria d’estar vivint a casa els pares. Puc viure bastant de la música, però puntualment faig serveis de càtering, i l’any passat vaig estar treballant en un bar durant dos o tres mesos. La música em dóna per poder-me pagar els discos, i de moment això és el que puc aconseguir. I aquesta vegada començo millor que amb el disc l’anterior, perquè ara mateix no estic endeutada”.

Núria Graham

“M’agrada molt tocar en directe, però necessito parar per concentrar-me en un disc nou. I si paro no podré fer concerts, que és la meva única font d’ingressos. Però, bé, tinc assumit que la vida del músic és incerta”.

Bikimel

“Quan m’hi he dedicat professionalment [a la música] no sé com vivia. La dedicació sempre hi ha sigut, però una altra cosa és poder guanyar-te la vida. He sigut dissenyadora gràfica deu anys. Als 30 vaig començar a deixar-ho i ara tinc una feina de mitja jornada. No tinc gaire temps, però m’agrada perquè així toco de peus a terra”.

Chambao

“Estic sense mànager des del 2010, i ben contenta. No hi tinc res en contra, però a mi m’agrada treballar en equip i conèixer tot el procés. Evidentment, tu tens l’última paraula, però ho decideixes parlant amb tothom. A més, no tens l’excusa de culpar el mànager si alguna cosa no surt bé”.

Rozalén

“Jo venia de tocar en llocs on la gent pagava com a molt 10 euros, i un cop al Teatro Lara de Madrid l’entrada era de 18 euros, que a mi em semblava una exageració. Vam abaixar el preu i, al final, entre l’IVA, el lloguer, el 10% de la discogràfica, el 10% de la SGAE i el 20% dels mànagers, vaig acabar posant-hi diners, tot i que el teatre estava ple”.

David Muñoz (Estopa)

“Nosaltres som uns privilegiats, però la majoria de la gent, i la majoria de la meva família… A l’un l’han enxampat les preferents, un altre està a l’atur, la meva tia cobra 500 euros de pensió, un altre té una feina de merda. Aquestes coses et fan veure que som humans. És bo tenir consciència, no consciència de classe sinó consciència humana”.

Martí Maymó (Manel)

“Spotify també s’ha convertit en una eina important en els estudis de gravació. És curiós que aquesta eina, que ha frenat la venda de discos però també ha frenat la pirateria, es faci servir tant a l’hora de treballar en els discos”.

Oscar D’Aniello (Delafé)

“La gent jove no escolta res de la bombolla aquesta que munten els mitjans de comunicació. Jo ara sortiré a molts mitjans i aniré a tocar a Lleida per a 100 persones. En canvi, un noi que no té cap disc editat però que ha penjat unes quantes cançons a YouTube en tindrà 600. Per exemple, flipo amb gent com Pxxr Gvng… Aquí tothom està flipant perquè Love of Lesbian, que són número u de vendes a Espanya, tenen mig milió de visites a YouTube, i aquests altres en tenen cinc milions! És que fins i tot trobo que el periodisme és de la meva generació. L’altre dia vaig anar a una festa de la revista MondoSonoro i érem tots dinosaures”.

Jaime Gonzalo (autor de llibre Mercancía del horror. Fascismo y nazismo en la cultura pop)

“El poder pot fer realment el que vulgui sense donar cap explicació. I el rock, portat al pla purament escenogràfic, és això: sembrar la ficció que tu pots ser tu mateix i fer el que vols fer. I què pots fer? Comprar un disc, anar a un concert i posar-te una samarreta”.

El mur de les declaracions (6)

la-division-de-alemania-la-antesala-del-muro-de-berlin-600x417

 

Aquesta és la sisena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). En aquest cas, veus que reflexionen sobre cantar, sobre el valor d’ús de la música, i un afegit filosòfic sobre perillós elitisme de l’antielitisme.

Xavier Baró

Hem perdut la tradició oral, i aquesta tradició de la cançó de taverna, o de bar. La meva àvia, de qui vaig aprendre moltes cançons, era una dona pràcticament analfabeta que vivia en el món rural, però et recitava Verdaguer i sabia moltes rondalles i cançons. Al disc La màgica olivera hi ha unes quantes cançons que em va ensenyar ella, i se sabia totes les lletres de dalt a baix, no li suposava cap esforç. La capacitat memorística, gràcies a la tradició oral, era bestial. Ara s’ha perdut, i el que es perdrà. Jo, per exemple, sempre canto sense faristol, no el necessito per recordar les lletres, i el dia que el necessiti em dedicaré a la música instrumental. Cada vegada la gent utilitza més el faristol, i a mi em sorprèn. Penso que a vegades és ser una mica gandul, no voler esforçar-te. Són les teves lletres, com no pots recordar-les, encara que siguis el Serrat i en tinguis 300? Com pot ser? Estan desertant. Els cantants haurien de cobrar menys si porten faristol amb les lletres”.

Òscar Boada (director Cor Vivaldi)

A Catalunya cantem poc i molt malament. Per exemple, cada vegada que es canta Els segadors, per a mi és com sentir cantar un país derrotat. Sí, ja sé que és himne en to menor, però els catalans tenim un tarannà que fa que quan cantem no faci goig”.

Maria Arnal

“Cantar li prova a tothom, però hi ha molta gent que es castra i diu: «No, cantar no, que no en sé». Pensen en una idea de cantar bé o malament que en realitat no importa si cantar et prova. Com menys cantis pitjor ho faràs. La manera com s’està perdent la veu, treballar la veu, cridar i alçar el volum també és una metàfora molt forta d’aquests temps”.

Jordi Savall

“Les músiques tradicionals conservades que més es toquen són les dels pobles que més han patit. Les músiques del poble jueu, les dels esclaus, les dels pobles que han patit gana i han hagut d’emigrar; també les músiques de les cultures marginades com la catalana o la bretona, que tenen un contingut emotiu i expressiu extraordinari. Aquestes músiques ens han ajudat a conservar la nostra identitat com a éssers humans. La transmissió d’aquestes músiques s’ha fet perquè la gent ho necessitava. Tu no transmets unes melodies si no són necessàries per a la vida de cada dia. Al llarg dels segles aquestes músiques han ajudat la gent a sobreviure”.
[i sobre la música dels esclaus] “Aquests esclaus ho havien perdut tot. La música és l’únic que no els podien prendre, i amb ella podien comunicar-se amb altres companys, tot i ser d’orígens diferents. I això els va salvar. I no era música trista. Treballant en el projecte sobre les músiques de l’esclavatge, em va sorprendre molt veure que tot i tenir una vida tan tràgica hi havia molt poques músiques tristes. I ho vaig entendre: la música era el seu espai de llibertat”.

Simon Halsey (director de l’Orfeó Català)

“Tothom ha de tenir l’oportunitat de cantar. Els caps de setmana nens, joves i adults juguen a futbol, i molt pocs són professionals. El que és important és que hi ha 22 milions de persones a Europa que juguen a futbol. Els professionals, els que surten per la televisió, són els que marquen el model que segueixen els nens al carrer. I amb la música ha de ser igual”.

Arturo Gaya (Quico el Célio)

“A l’Ebre, quan la jota estava ben viva, era perquè la gent xalava amb ella. El que hem d’intentar és que la gent torni a xalar amb la jota, que el que és tradicional segueixi sent popular. No s’ha de recuperar perquè sigui el nostre patrimoni, sinó que la clau és que la gent vingui a ballar i a escoltar jotes perquè saben que xalaran”.

Hèctor Parra

“La música en el fons no serveix de gran cosa pel que fa a utilitat. Serveix per ser més feliços i sobretot per ser més rics interiorment. L’enriquiment interior, personal, psicològic, hauria de ser una fita última de l’existència humana. L’empobriment causat per la neurosi narcisista és l’abisme, la mort. La finalitat de l’ésser humà és ser feliç però sobretot ser ric, tenir una vida rica, plena, encara que no sempre sigui feliç. Llavors la fita última de la meva música sí que seria proporcionar enriquiment als músics que la toquen i al públic que la percep. Penso molt en l’educació. L’educació musical és bàsica, i està completament deixada al nostre país, i a tot Europa en general. La música és una de les fons bàsiques d’enriquiment i de desenvolupament de la intel·ligència humana, però està oblidada o es diu que és una assignatura maria; això és terrorisme cultural. I qui denigra la música en l’ensenyament està privant la població, els nens, de desenvolupar una branca de la intel·ligència. Per a mi això és fonamental”.

George Benjamin

“La música és un dels millors invents de la humanitat, i és tan important per al nostre futur com la ciència o la salut. Alguns compositors, sobretot quan són joves, volen proclamar que la seva música vol fer del món un lloc millor. Però la desfilada de règims totalitaris del segle XX dóna testimoni de la impotència de la música en aquest sentit i també il·lustra el dolor causat als artistes quan se’ls prohibeix expressar-se de manera lliure i autèntica. Un artista no és un polític, i el millor que podem fer és crear una ressonància i revelar àrees no explorades dins el cor i la ment dels altres”.

Josep Pons

“Com deia Adorno, Wagner és com un narcòtic que t’anul·la la voluntat. Té un poder molt gran i genera addició”.

Marina Garcés

“En els últims temps s’està sentint un discurs antielitista que, en defensa de la cultura popular, el que fa és pressuposar què ha d’interessar al poble. Amb això, s’aïlla el poble i els seus interessos d’aquells que parlen en nom d’ell. Em sembla una perillosa forma d’elitisme: una veu que s’alça contra l’alta cultura li està dient al poble amb què s’ha de conformar i a què es pot dedicar; bàsicament, a l’esport, a la cultura de masses i a la indústria cultural. Jo em pregunto: ¿la filosofia, que parla a qualsevol des de la potència que tots compartim de pensar, és elitista? ¿Que sigui difícil vol dir que només és per a uns quants? Em nego a pensar-ho. La dificultat no és excloent, al contrari. Dificultat i claredat no s’oposen. I l’únic criteri que em serveix és el de la necessitat: ¿necessitem, col·lectivament, les formes d’expressió i de creació de sentit que ens donem els uns el altres, siguem molts o pocs? Minoria és allò que s’escapa dels grans patrons de comportament. Però precisament per això, qualsevol pràctica vertaderament minoritària interpel·la tothom.

El mur de les declaracions (5)

muro-de-berlin

Què uneix Nacho Vegas i Loquillo? Què hi diu Paco Ibáñez, sobre Raimon? I Alaska sobre Lana del Rey? Aquesta és la cinquena entrada dedicada a coses que han explicat músics que he entrevistat i que s’han publicat al diari Ara (cada nom porta l’enllaç a l’article o entrevista original). Aquesta vegada, amb músics que mencionen altres músics.

Manu Chao

“El meu pare tocava el piano i a casa hi havia molts discos. Els meus dos herois musicals de la infància eren Bola de Nieve i Jacques Dutronc. Tinc pocs records de quan era petit, però sí que conservo la imatge d’enfilar-me en una cadira per posar un vinil de Jacques Dutronc al tocadiscos. I ara em comença a agradar la música que escoltaven els meus pares en aquella època, el Maig del 68, cantautors com Paco Ibáñez, que era importantíssim a casa, i Georges Brassens, que a mi em semblava molt avorrit però he descobert que és immens. Quin paio, Brassens, un anarquista pur, i quines lletres!”.

Alaska

Lana del Rey és per a adolescents turmentades. Que normalment si ets adolescent i estàs pel que has d’estar estàs turmentada. Una adolescent feliç és una incongruència, per això ningú vol tornar a l’adolescència. Lana del Rey és perfecta”.

Gerard Quintana (Sopa de Cabra)

“Amb els Pogues hi vam coincidir una vegada a Porriño, a Galícia, gravant un programa de Cap d’Any per a les televisions autonòmiques amb Raphael, la Pantoja, els Pogues… Va acabar sortint un pastitx que suposo que és el que s’hauria d’haver vist normalment a Televisió Espanyola, la pluralitat aquesta que deien, però es van quedar només amb la cultura castellana i andalusa com a pròpia. Els Pogues van ser els superstars. No van aconseguir fer cap assaig, esmorzaven amb vi blanc i en el programa definitiu van haver de fer un calidoscopi amb la seva actuació per obviar que el flautista i el cantant estaven per terra arrossegant-se”.

Judit Neddermann

Cantant els temes de l’Amy Winehouse, vaig veure que ella feia lletres que són molt extremes i alhora molt musicals. Deia: «Estic plorant per tu al terra de la cuina». I ho deia tal qual. El que passa és que era genial en el sentit de combinar aquelles paraules amb la música de la manera com ho feia. Les seves cançons semblen hits de tota la vida. Aquí hi ha la genialitat, que cantes una cançó que sembla que sempre hagi existit, que la gent la sent i sembla que l’estigui revivint, no que l’estigui descobrint. Això és el que jo intento buscar”.

Paco Ibáñez

[després que Xàtiva fes per fi un homenatge institucional a Raimon] “El reconeixement a Raimon ve dels que tenen el poder ara; no és el resultat d’un moviment de masses. La joventut no respira les cançons de Raimon, ni les meves ni les d’altres cantautors. La gent està respirant el puto rock anglosaxó. Molt de futbol i molt de rock, i aquí ens tens. Aquest reconeixement no està legitimat en la gent, no és una foto de la realitat d’avui dia”.

Emilio ‘Junior’ (Los Chichos)

“Un dia, a Santiago de Xile, anava pel carrer amb el meu cosí i tot d’una va venir cap a nosaltres una colla de nois de 14 o 15 anys. A Santiago de Xile segons per on et fiquis hi ha una delinqüència exagerada, i la intenció dels nois era robar-nos. Però quan van assabentar-se que érem Los Chichos, tot va canviar i van protegir-nos perquè ningú se’ns acostés. I quan vam tocar al teatre de Caupolican, estàvem tocant la cançó del Vaquilla i de sobte va aparèixer un paio amb una bengala, com si fos un camp de futbol. Érem Los Chichos Maiden!“.

Marc Ros (Sidonie)

“A vegades, com a públic, ens hem sentit menyspreats per alguns artistes. Per exemple, per Radiohead en l’últim Primavera Sound. Van fer un concert que només gaudien les dues mil persones que eren al davant. La resta no vèiem res ni sentíem res, perquè el so era una merda”.

Nacho Vegas

[sobre Phil Ochs i Loquillo] “Vaig recuperar els discos de Billy Bragg dels 80 i 90, però sobretot el que m’interessava era Phil Ochs. Fa poc vaig rebre una trucada molt inesperada del Loquillo. Em felicitava per haver dedicat un disc a Phil Ochs perquè ell n’és un gran fan i té tota la seva discografia. Em va explicar moltes anècdotes de la vida de Phil Ochs i em va convidar a casa seva per compartir el seu arxiu.

Loquillo

[sobre Nacho Vegas i Phil Ochs] “Va ser molt divertit. Vaig trucar el Nacho [Vegas] i vaig dir-li: “Cony, un paio que reivindica Phil Ochs, ja era hora!”. Jo sóc un dels pocs que té la discografia completa de Phil Ochs, fins i tot les coses que no es troben, en casset i tot. I el tio va flipar. Després al Nacho li va passar allò al Palau de la Música [va fer una acció de suport a la PAH en un concert patrocinat pel Banc Sabadell], i jo li vaig dir: “Ho entenc, Nacho, però hi ha moltes maneres d’atracar un banc. T’has equivocat de fórmula”.
Quina manera, per exemple?
Cobrar per fer-ne publicitat. ¿Vol contractar-te un festival patrocinat pel Banc Sabadell? Doncs no hi toquis. O toca i emporta’t la pasta. És així de senzill. És que això de “tinc un problema personal, toco però no vull tocar perquè m’estic venent…” Hòstia!, semblen els de Podem: “Som autèntics, no ens hem venut!” Semblen el típic grup de Radio 3. Recordo l’època dels cantautors als anys 80, que van començar a cobrar molts diners i tenien problemes de consciència. Deien: “Com pot ser que jo que reivindico la classe obrera estigui guanyant quatre milions de pessetes per concert”. Doncs perquè te’ls has guanyat, no has de tenir cap problema.

Tote King

Sóc un paio d’esquerres, però no crec que ser d’esquerres sigui incompatible amb guanyar diners. El Gran Wyoming és un paio d’esquerres i jo l’admiro moltíssim; cada vegada que l’hi pregunten diu: “Jo visc de puta mare, tinc molts diners”. No enganya ningú. Jo tinc diners, sí, i treballo com una mula. A qui fas mal posant-te unes Nike? Què hi guanyes no anant a uns concerts que patrocina Reebok o Red Bull? No crec que les meves contradiccions vagin per aquí”.

La cervesa amarga de la Mercè

christophwaltz-djangounchained-beer11 d’abril de 2016. L’Audiència Nacional posa data al judici per frau fiscal contra Demetrio Carceller Coll i el seu fill Demetrio Carceller Arce, president de la cervesera Estrella Damm. A més, són els principals accionistes del Grup Damm. La Fiscalia, que l’any 2010 ja els havia bloquejat 400 milions d’euros, demanava 48 anys i mig de presó per al pare i 14 anys per al fill. El comunicat de l’agència EFE recollit per alguns mitjans no esmenta Damm en la informació sobre els Carceller.

5 de setembre de 2016. Carceller Coll i Carceller Arce arriben a un acord amb la Fiscalia per evitar la presó. A canvi, pagaran més de 90 milions d’euros. Segons la Fiscalia Anticorrupció, el frau era de 72,32 milions d’euros. L’acord serà ratificat el 8 de setembre.

6 de setembre de 2016. Una sala de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) acull la roda de premsa de presentació de la programació musical de les festes de la Mercè: el festival BAM i la Mercè Música. Estrella Damm és el principal patrocinador de les festes de la Mercè. Aquest any hi aporta 650.000 euros. Les cerveses que se serveixen a les barres dels escenaris dels concerts són Damm. Només Damm.

Durant les festes, l’Antiga Fàbrica Estrella Damm acull una dotzena de concerts del BAM els dies 24 i 25 de setembre. Aquest espai forma part de la programació de la Mercè des del 2006, primer a la cruïlla del carrer Rosselló amb Dos de Maig, i després a la de Rosselló amb Cartagena. En tots dos casos, espai públic. Al 2016 ja no es fa al carrer, sinó dins del recinte de l’Antiga Fàbrica, un espai amb menys capacitat. Això sí, s’eixampla l’horari.

A més, Damm programa el triple concert Mediterràniament a la platja del Bogatell. És l’espai per a concerts amb més aforament de la Mercè: segons l’Ajuntament, l’any 2015 va aplegar 70.000 persones. Aquest concert al Bogatell, que enguany és publicita com “El concert de la Mercè d’Estrella Damm”, se celebra des del 2014. En aquell moment l’alcalde era Xavier Trias, de CiU.

Tornem a la roda de premsa del 6 de setembre, que per primera vegada en molts anys no es va fer a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm (espai privat), sinó al Palau de la Virreina (espai públic). El tinent d’alcalde d’Empresa, Innovació i Cultura, Jaume Collboni, rep una pregunta: revisarà l’Ajuntament la relació amb Damm, atès que els seus principals accionistes han comès frau fiscal? La resposta de Collboni la teniu aquí.

El mateix 6 de setembre de 2016, el diari Ara recull les declaracions de Collboni sobre la relació de l’Ajuntament amb Damm. Altres mitjans no ho fan.

7 de setembre del 2016. Maria Rovira, regidora de les CUP a l’Ajuntament de Barcelona, demana la compareixença de Collboni a la comissió de Cultura del 20 de setembre. “Aquesta compareixença es sol·licita per la relació d’Estrella Damm amb l’Ajuntament de Barcelona arran de les pròximes festes de la Mercè –diu Rovira–. Recordem que la família Carceller, responsable d’Estrella Damm, ha estat implicada en un delicte d’evasió fiscal fins al punt d’haver de pactar amb la justícia el pagament de 90 milions d’euros per tal d’evitar la presó. La situació d’aquesta empresa es contradiu clarament amb la determinació de l’Ajuntament de no fer tractes comercials amb empreses que practiquin evasió fiscal”.

Rovira fa referència al decret d’alcaldia del 20 de maig de 2016 en què “Barcelona prohibeix que les empreses contractistes puguin tenir vinculacions il·legals amb paradisos fiscals”. El decret d’alcaldia era una resposta a l’escàndol dels ‘papers de Panamà’, que és quan el terme ‘off shore’ es va fer habitual als mitjans de comunicació. La investigació d’Anticorrupció va acreditar que Carceller Coll va ocultar patrimoni a través de societats ubicades en països considerats com a territoris ‘off shore’.

20 de setembre de 2016. Jaume Collboni compareix, a petició de les CUP, a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament. Tot plegat dura uns vint minuts. Es pot veure en aquest vídeo a partir de 1 hora i 49 minuts.

A continuació la transcripció de tot el que s’ha dit. És una transcripció que intenta respectar l’oralitat, amb tot el que això implica… Per cert, les declaracions de la representant de Ciutadans estan en castellà, que és la llengua que ha fet servir.

(MARIA ROVIRA, de les CUP) “… Sorpresos, tenint en compte la voluntat que havia expressat aquest any el Govern, de fet, el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, que de fet es podria haver quedat [havia estat present en una compareixença anterior sobre l’exposició d’estàtues franquistes al Born], sobre el compromís ferm de no treballar i no col·laborar amb empreses que defraudin a Hisenda o a la Seguretat Social. I tenint en compte les notícies que havien sortit d’Estrella Damm pel que fa a les seves pràctiques d’evasió fiscal volíem saber quin era el plantejament, o si hi havia plantejaments contradictoris dins del govern i com afrontaven aquestes contradiccions i per tant ens agradaria saber quin era el seu punt de vista”.

(JAUME COLLBONI, del PSC, i tinent d’alcalde d’Empresa, Cultura i Innovació) “Moltes gràcies, senyora Rovira, per donar-me l’oportunitat de poder aclarir el que vostè planteja. No hi ha contradiccions en la mesura que, efectivament, aquest Govern en un decret que va fer l’alcaldessa es va comprometre a no contractar empreses, empreses [Collboni fa pauses per marcar que parla d’empreses], que no complissin les seves obligacions fiscal o que estiguin relacionades amb paradisos fiscals. Aquí no estem parlant d’una empresa, estem parlant d’un accionista de l’empresa, no de l’empresa com a tal que ens consta que té totes les seves obligacions fiscals i tributàries en regla i conforme a la llei. I en aquest sentit no cal dir la tradició i la llarga col·laboració que té aquesta empresa que vostè menciona [Collboni no diu “Damm” en cap moment de la compareixença] amb el mecenatge i el patrocini no de l’Ajuntament sinó de moltes activitats que es fan a la ciutat i que l’Ajuntament també ho col·labora des del punt de vista cultural i esportiu, i que nosaltres he de dir que valorem molt positivament. Aquest tinent d’alcalde no ha fet altra cosa que continuar amb el que ha estat una llarga tradició d’aquesta empresa de les cerveses i que a més a més està molt arrelada en la ciutat, de col·laboració amb l’Ajuntament, amb federacions esportives i amb activitats culturals de tota mena. No existeix per tant la relació contractual, són diners que l’empresa dóna, dóna, per fer cultura i per fer esport a la ciutat. I aquesta empresa, insisteixo, no té problemes, que ens consti, no té problemes de fiscalitat ni de fora de la llei. Hi ha un membre de la seva junta d’accionistes que sí els té, però no l’empresa com a tal”.

(JAUME CIURANA, de CiU; fins al maig del 2015 va ser el tinent d’alcalde de Cultura) “El senyor Collboni deia que no hi havia contractes. Hi ha acords de patrocini, hi ha contraprestacions. Més que res per centrar-nos. Hi ha una donació, és evident, generosa i valuosa, però és evident que hi ha contraprestacions. Des de la presència en forma de pancartes de publicitat fins al mateix nom del concert que es fa a la platja, fins a molts altres indrets. Jo crec que aquest és un debat que planteja la CUP interessant, perquè ens situa, ens situa, amb les contradiccions que tothom arrossega, o que en aquest cas arrosseguen. I jo crec que com més passió posi Barcelona en Comú en fer segons quins tipus de declaracions, més fons és el pou on es va caient. És a dir, aquest tipus de, aquest tipus d’afirmacions genèriques més de cara a la galeria, difícils de comprovar moltes vegades… «No contractarem cap empresa que tingui vinculacions amb paradisos fiscals», ara avui sabem que ja no s’estén als accionistes, no? És a dir, considerem a les societats anònimes com un ens que flota. La meva pregunta, en aquest sentit, és la voluntat del govern municipal de Barcelona en Comú especialment de no contractar empreses que tinguin relacions amb paradisos fiscals s’estén als accionistes d’aquestes empreses? M’agradaria saber la resposta a aquesta pregunta en concret, gràcies”.

(MARILÉN BARCELÓ, de CIUTADANS) “En primer lugar agradecemos la comparecencia, ya que cuando hay dudas entre los diversos grupos es bueno aclararlo. Desde Ciudadanos consideramos que es primordial que tanto las entidades como las personas lleven sus cuentas e impuestos al día, sin excepción alguna. Y sabemos que los últimos sucesos por corrupción conforman el mayor fraude fiscal de nuestro país acumulando un capital e intereses que ascienden a cifras lamentables. Nuestro partido respeta la metodología con la que trabaja la fiscalía anticorrupción y como partido político consideramos más coherente dejar que actúe conforme a los criterios que la fiscalía considere más benefiosos y adecuados. Pero el teniente de alcalde nos lo explicaba con claridad: una cosa es la familia Carceller, que sí que cometió un delito de evasión fiscal, en el cual se le puso una multa y la ha pagado, y otra cosa es la empresa. Por lo tanto, hasta el día de hoy no conocemos que la empresa Damm esté denunciada ni condenada; por lo tanto, creo que ha sido clara su explicación, gracias”.

(JUANJO PUIGCORBÉ, d’ERC) “Al llarg d’aquest anys la col·laboració entre el sector públic i privat en el camp de la promoció de la cultura ha demostrat especialment a Barcelona la seva eficàcia a l’hora de desenvolupar tot tipus de projectes tant artístics com patrimonials. Gràcies al mecenatge empresarial les administracions públiques han pogut millorar el finançament dedicat a la cultura, un sector endèmicament magre en recursos públics al nostre país i que ha patit d’una manera especial no solament les retallades de la crisi sinó a més un càstig específic i el terrible cop que va suposar l’augment de l’IVA cultural perpetrat pel govern espanyol. Per a les empreses el mecenatge al món cultural més enllà del sobreentés de l’interès filantròpic ha posat també una inversió rendible a través de la participació en esdeveniments artístics i en intervencions patrimonials, així, a més de beneficiar-se del corresponent incentiu fiscal ha obtingut un valor afegit per als seus productes mostrant un arrelament a la ciutat i el país i arribant a nous segments de població, com ara els joves, introduint-se en nous mercats o consolidant-ne els antics en sectors extremadament competitius”.
“La col·laboració entre el sector públic i el privat en matèria cultural va donar un pas endavant el 2005 amb la constitució per part de l’Ajuntament de Barcelona, de dinou empreses privades integrades en la Fundació Barcelona Cultura. Aquesta fundació ha esdevingut una eina per a la promoció i foment de la cultura en totes les seves manifestacions i ha permès donar suport a tota mena d’iniciatives destinades a la conservació, exhibició i difusió, de la mateixa manera que Catalunya Cultura ho fa en l’àmbit de Catalunya. El 2008 en el conveni de col·laboració entre l’Icub i la Fundació Barcelona Cultura estretien els lligams público-privats a la nostra ciutat en permetre que la Fundació participés en la planificació, organització i execució d’activitats de l’Institut de Cultura. Arxius, museus, festivals, concerts de tota mena, manifestacions culturals de la ciutat, per exemple les Festes de la Mercè. No hi estem en contra. Al contrari, hi estem a favor, sempre i quan es reuneixin aquestes condicions. Primer, que sigui al govern municipal qui fixi les polítiques culturals a desenvolupar i les seves prioritats sense deixar-se influenciar pels interessos, legítims però parcials, de les empreses privades patrocinadores. Segon, que l’Ajuntament vetlli sempre per una extrema transparència en la seva relació amb aquestes empreses, dins i fora del marc de la cooperació en matèria de cultura a fi d’evitar qualsevol bri de sospita de tracte de favor. Tercer, que el govern municipal mantingui el seu compromís financer amb el sector cultural més enllà del mecenatge privat perquè la inversió privada ha de complementar o implementar la inversió pública però en cap cas substituir-la. I quatre, que les empreses patrocinadores mostrin una conducta exemplar en tots els nivells, comercial, laboral, fiscal, etcètera, atès que la seva marca està vinculada a la imatge de la ciutat. I és precisament en aquest punt quart que ens inquieta i molt la implicació de propietaris i accionistes majoritaris de l’empresa Damm en un conflicte d’evasió de capitals i el seu acord amb la fiscalia anticorrupció per evitar la presó a canvi del pagament d’una multa de 90 milions”.
“La societat anònima Damm és membre del patronat de la Fundació Barcelona Cultura, una de les empreses més actives i reconegudes per la seva participació com a patrocinador de les festes de la Mercè, en fires estratègiques del territori i multitud de festivals de música i diversos actes culturals. Les festes de la Mercè són a punt de començar i l’empresa Damm n’és un dels principals patrocinadors. Què en pensa el govern municipal sobre ser coherent a l’hora d’aplicar… [se li acaba el torn de paraula]. Una pregunta: deslligar el delicte dels principals accionistes hi estem d’acord, però alguna cosa més?”.

(ÁNGELES ESTELLER, del PP) “Des del grup popular volem constatar la relació que té l’empresa Damm amb Barcelona, amb el patrocini de les festes de la Mercè, amb patrocini esportiu, amb patrocini cultural, i des d’aquesta perspectiva sempre aporta en aquest cas, s’implica molt en el desenvolupament social, econòmic, social, cultural i esportiu de la ciutat de Barcelona. El senyor Collboni avui ens ha dit que hem de diferenciar entre el que és l’empresa, que l’empresa no té cap tipus de frau fiscal, que és un dels socis d’aquesta empresa. Per tant, nosaltres des d’aquesta perspectiva ho valorem el fet aquest a l’hora que l’empresa Damm, doncs, participi en les festes de la Mercè i participi en qualsevol altre tipus de patrocini tenint en compte que el patrocini és un contracte que té l’Ajuntament amb l’empresa, no és un concurs, naturalment que no, però sí que és un contracte i hi ha una sèrie de relacions. Per tant, nosaltres constatem aquest fet que sempre ha aportat aquest patrocini a la ciutat de Barcelona, i que sempre ha estat positiu, tant en l’àmbit cultural com a nivell esportiu. I és cert que hi ha una identificació de l’empresa Damm amb el que representa també la ciutat de Barcelona durant tot aquest temps. Aquestes vinculacions i aquestes representacions naturalment amb una sèrie de valors que es comparteixen des d’aquesta visió, són molt positius; en el moment que hi ha qualsevol qüestió de caràcter negatiu, sigui el que sigui, doncs té una afectació, això sí que és veritat. Nosaltres valorem aquesta separació d’un soci del que és l’empresa que continua patrocinant activitats de la ciutat i la ciutat es beneficia d’aquest patrocini. Jo el que sí que voldria és que la per part del Govern, la part de Barcelona en Comú, que és la que ha fet aquestes màximes a l’hora de poder diferenciar entre les relacions que mantindria el govern entre les persones o empreses que tenen qualsevol tipus de problema o d’evasió fiscal o de delicte fiscal o del que sigui, eh, on posa els límits? Perquè, clar, ells parlen amb caràcter general perquè els va bé o per actuar? Llavors, clar, moltes vegades les seves declaracions tenen conseqüències. Llavors jo el que vull és que quan parli també Barcelona en Comú ens posi els límits de cadascuna de les responsabilitats en funció de les accions per saber una mica en quin escenari estem”.

(MARIA ROVIRA, de les CUP) “Vàries qüestions, senyor Collboni. Que s’excusin les pràctiques de frau fiscal de la família Carceller i la Damm amb els mecanismes de pantalla que li permeten la llei, jo crec que és prendre’ns una mica per tontos a tots plegats. Si aquest Govern té el compromís amb la transparència i amb no avalar la corrupció ni el frau fiscal, aquest acord no es podria haver signat. És a dir, la família Carceller, responsable d’Estrella Damm, ha estat implicada en un delicte d’evasió fiscal fins al punt d’haver de pactar amb la justícia el pagament de 90 milions d’euros per tal d’evitar la presó. Els diners a la família Carceller no li cauen del cel, va totalment lligat a Estrella Damm. Per tant, jo crec que aquí s’hauria de fer una revisió de què volen des del Govern. Si realment avalaran aquestes pràctiques. De moment així ho estan fent. De moment acaben de signar un contracte de patrocini amb una empresa que el seu màxim responsable ha practicat l’evasió fiscal. En segon lloc, el fet que l’Ajuntament doncs publiciti Estrella Damm, perquè durant tots els concerts de la Mercè veurem els cartells d’Estrella Damm per tot arreu, això suposa un rentat de cara claríssim per a aquesta empresa. I en tercer lloc, el que encara ens sembla més cínic, a aquesta empresa el fet de fer aquest patrocini li suposa després doncs bones pràctiques i un benefici fiscal pel que fa a l’impost de societats. Per tant, no els sembla cínic? No els sembla una irresponsabilitat? I aquí també miro a les persones de Barcelona en Comú, que espero que també després també parlin, perquè no els suposa una contradicció màxima que s’estigui permetent això en base també als arguments que ha exposat Jaume Collboni, separant qüestions nítidament legals quan és una qüestió ètica? A nosaltres ens sembla totalment esperpèntic. I una de les altres qüestions que també volíem posar sobre la taula”.
“Ahir no vam poder finalment assistir a la reunió que van fer per presentar tot el projecte de cultura i hem demanat una altra reunió amb vostè personalment, però la mercantilització de la cultura que s’està imposant a Barcelona una vegada més ens deixa entreveure que el model cultural, que al final és el model hegemònic i és el model amb el qual es ven la ciutat de Barcelona cara enfora, repetirem el model marca Barcelona, marca Barcelona que es va estar impulsant des d’aquest Govern amb el tripartit i amb el PSC. Senyors de Barcelona en Comú, també els demano que facin una reflexió. I després una recomanació. Potser li agradaria llegir el llibre de ‘Tensió en cultura’ [vol dir ‘Cultura en tensió’, editat per Raig Verd i que inclou un capítol escrit per Nando Cruz titulat ‘Trencar el marc’ en què entre altres coses reflexiona sobre la relació de l’Ajuntament de Barcelona amb Estrella Damm]. Jo crec que potser aprendria moltes reflexions i moltes coses necessàries per virar el model cultural d’aquesta ciutat”.

(JAUME COLLBONI, del PSC, i tinent d’alcalde d’Empresa, Cultura i Innovació) “Farem un intercanvi de llibres. Jo també li proposaré bibliografia perquè puguem compartir i tenir punts de vista diferents i no només una única forma de veure la cultura, que per definició sempre és crítica, és contradictòria i admet diversos punts de vista. Pel que fa a les intervencions, jo vull agrair i coincideixo plenament amb les que ha fet el PP, Ciutadans i Esquerra Republicana, especialment la d’Esquerra Republicana. Senyor Puigcorbé, jo coincideixo en els quatre punts que vostè planteja. És a dir, les polítiques culturals les ha de marcar l’Ajuntament i els sectors culturals, no els patrocinadors, que no poden condicionar continguts, això és evident, i no ho fem. No s’ha fet ni els governs anteriors ni ho fa aquest Govern. Pel que fa al tema concret que ens planteja la senyora Rovira, jo insisteixo, evidentment es pot imaginar que ningú d’aquesta sala, no només d’aquest Govern, d’aquesta sala empara ni tolera ni veu bé pràctiques que eludeixen les responsabilitats fiscals, responsabilitats amb el conjunt dels ciutadans pel que fa a l’aportació als pressupostos públics. Això vagi per endavant. Però és veritat que aquest Govern ha fet una cosa que no s’havia fet mai, que és establir clàusules amb el decret aquest que va fer l’alcaldessa, clàusules socials de contractació pública entre les quals hi ha justament que les empreses, i llegiré textualment, «regular tècnicament en els contractes públics la seva voluntat de no tenir relació jurídica amb una empresa que directa o indirectament, o mitjançant empreses pantalla o filials, desviï fons a paradisos fiscals amb la intenció d’evadir les seves obligacions tributàries o legals». Empresa”.
“El senyor Puigcorbé m’ha demanat què he fet en relació a aquest tema. Doncs jo em vaig posar en contacte amb la companyia i vaig tenir una conversa en aquest cas telefònica amb els responsables de la companyia. Els vaig dir de forma verbal, i vull que ho sàpiguen tots els grups, si l’empresa i la companyia tenia algun tipus de problema, de connexió directa o indirecta amb aquest afer. Em van dir que no. I ens vam autoemplaçar un cop passin les festes de la Mercè a tenir una trobada per parlar d’aquesta qüestió. No hem fet com si no passés res, sinó que va haver-hi una trucada, evidentment com es pot imaginar, jo la informació la vaig tenir quasi 24 hores abans de la roda de premsa amb el seu detall, i el que he fet ha sigut posar-me en contacte amb l’empresa, amb la companyia, amb els responsables i ells s’han ofert a donar totes les explicacions que calguin amb tranquil·litat un cop passin les festes de la Mercè”.

(JAUME CIURANA, de CiU) “Jo coincideixo bàsicament amb el to de la intervenció, però sí que volia accentuar o assenyalar la hipocresia subjacent que hi ha darrere d’això i darrere de segons quins anuncis. El senyor Collboni ens acaba de llegir les clàusules. Primer, clàusules socials hi han hagut… no és la primera que se’n posen, sinó des de fa molts anys. Però és cert que m’agradaria sentir, la senyora Rovira també ho demanava, dels responsables de Barcelona en Comú, senyora Laia Ortiz, si aquesta clàusula social no s’estén als accionistes de les empreses esmentades. És una interpel·lació directa, senyora Ortiz, que li faig. Senyora Ortiz, s’estén o no aquesta autolimitació a la contractació d’accionistes de les empreses amb les quals contracta l’Ajuntament? Perquè em sembla que això posarà en evidència, ja ho he dit en la meva intervenció, algunes contradiccions que tots plegats com a societat arrosseguem. Perquè és innegable que no es pot deslligar la potència econòmica d’una empresa de la potència econòmica d’una família, i tots podem arribar a la conclusió que això és l’empresa i que no és la família. És cert. Ja ho he dit al començament d’aquesta intervenció que hi coincidia. Però sí que vull denunciar algunes polítiques de gestos, moltes vegades estèrils, que es fan, que després a l’hora de concretar-se a la primera ocasió no passa la prova del cotó. Per tant, senyora Ortiz, s’estén aquesta prohibició de tractar amb empreses amb vinculacions amb paradisos fiscals a la situació fiscal dels accionistes?”.

(MARILÉN BARCELÓ, de CIUTADANS) “Simplemente añadir la necesidad que el Gobierno se comprometa para no trabajar con empresas que hayan cometido delitos fiscales y que se tengan en cuenta las cláusulas sociales”.

(LAIA ORTIZ, de Barcelona en Comú, i tinent d’alcalde de Drets Socials) “Per al·lusions. A vegades sembla realment que els hi pesi que s’avanci en un camí, que és veritat que és la primera vegada que comencem a transitar en un camí per fer front als paradisos fiscals i l’evasió fiscal internacional des d’un ajuntament i des d’un ens local. Que evidentment no és senzill, i el que s’ha fet, evidentment que les clàusules socials són molt antigues, però per primera vegada es comença a transitar per com podem excloure de beneficis de recursos públics, en aquest cas estem parlant, en la contractació pública, d’empreses evidentment que no estan al dia de les seves contribucions o que estan ubicades en paradisos fiscals. I amb molt orgull des de Barcelona en Comú diem que hem començat un camí, que evidentment fins i tot s’haurà de revisar per veure si amb això en fem prou o no en fem prou. I un dels debats que ahir mateix teníem és: s’ha d’estendre en els patrocinis? Perquè el que es va pensar precisament és que des de recursos públics no s’estigués contribuint a què una empresa es beneficiés i tinguis beneficis que després ni tributen aquí. Això és el que hem començat a fer. Que evidentment podem anar més enllà? Segurament podem anar més enllà. El decret és molt clar, perquè fins i tot jurídicament, amb el marc legal que tenim, tenim les limitacions. Per tant el que ens diu és que hi hagi una sentència ferma sobre que aquella empresa està ubicada en un paradís fiscal o que ha fet una evasió fiscal. I ara mateix es tracta d’aquella empresa, perquè és la relació contractual que té directament l’Ajuntament, i això és el que es pot posar en una clàusula. Que podem anar més enllà? Potser sí, però entre tots construïm aquest marc”.
(Un detall sobre el qual potser paga la pena insistir: Jaume Collboni no ha pronunciat la paraula “Damm” en cap moment de la compareixença a l’Ajuntament. Jaume Ciurana, de CiU, tampoc. I Laia Ortiz, de Barcelona en Comú, tampoc)

 

La memòria històrica excloent només és propaganda

160084-1358798229

El manual del bon cosmopolita diu que el nacionalisme es cura viatjant, com volent dir que això del nacionalisme és una cosa de tribus ignorants, de catalufos provincians, perquè tothom sap que al món no existeix el nacionalisme. Doncs som-hi, viatgem.

Vam visitar Buenos Aires. Banderes argentines arreu, els colors blanc i blau de la bandera en l’etiqueta de la cervesa més popular… i una anècdota. Som al port des d’on surt el ferri cap a Montevideo, la capital de l’Uruguai. Demanem quant val el viatge i quanta estona dura. La persona que ens atén ens diu: “Però per què volen anar allà, si és com això però en petit?”. Hum, no sé si aquest viatge cura res… Per cert, quan viatgem a un país per primer cop, intentem visitar “el museu nacional”, contenidors d’art que expliquen perfectament el relat que cada país ha volgut escriure sobre la seva història; i de contextualitzacions, les justes. Al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, com de fet en els museus equivalents d’altres capitals del món, hi conviuen dues narracions. Una és l’artística, perquè cada país té un artista simbolista, un impressionista, un cubista… L’altra narració és històrica, i a mi m’agrada molt fixar-me en les pintures que expliquen la història de cada país, sobretot perquè cadascú pinta la missa segons li convé. Per exemple, a Buenos Aires hi ha moltes pintures de Cándido López dedicades a la Guerra de la Triple Aliança, el conflicte que va enfrontar el Paraguai amb la coalició formada per l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai. Tot i que no són pintures especialment èpiques, el punt de vista és l’argentí, esclar. Ah, López va pintar molts dels quadres a canvi dels diners que va donar-li l’aleshores expresident argentí Bartolomé Mitre, el general Mitre que té una ronda al seu nom a Barcelona. Així s’assegura un relat determinat.

candido-lopez-05

Vam visitar Londres. El nomenclàtor és pura exaltació nacional, en aquest cas imperial. Trafalgar Square. Banderes britàniques arreu, orgull nacional més aviat tronat en els reclams turístics i un museu, el Britànic, que bàsicament explica que encara sort d’ells, la gran nació imperial, que si no totes aquestes meravelles no es conservarien. Grècia encara espera… Londres, la ciutat dels mil colors, té un motiu nacional a cada cantonada. És la capital d’un estat que no vol saber res d’Europa. Curiós cosmopolitisme el que s’aprèn viatjant més enllà del canal de la Mànega.

Vam visitar Turquia. A Ankara, a més del magnífic Museu de les Civilitzacions, hi ha el mausoleu dedicat a Ataturk. I en el museu annex hi ha tot de quadres sobre la guerra entre turcs i grecs on Ataturk va forjar la seva llegenda. La visió del conflicte que donen aquestes pintures podem assegurar que no agraden gens als grecs. Però, eh, el nacionalisme es cura viatjant, perquè el món no és nacionalista.

Vam visitar Berlín. Sí, de l’Alemanya actual es diu que ha neutralitzat el nacionalisme. Bé, potser fan servir una altra paraula per descriure la intensitat amb què una colla de berlinesos seguien un partit amistós entre les seleccions d’Alemanya i Anglaterra. Rivalitat? Per cert, banderes alemanyes en algunes botigues per marcar el límit que separa la part alemanya de la part turca en alguns barris. També hi vam passar un dia a l’Alte Nationalgalerie, sales i més sales amb tot de meravelles i també pintures com les de Christian Sell, que lloen les glòries prussianes; és a dir, que documenten el naixement d’una nació. Per cert, en cap d’aquests museus nacionals d’arreu del món s’intenta contextualitzar res més enllà del relat oficial. Però, recordeu, els nacionalistes som els catalans, als quals la història reserva el lloc dels pèrfids o dels pagafantes.

Vam visitar París, la capital d’un estat que considera que la pàtria és la llengua; però només una, el francès. Arc de triomf, monumentalitat nacionalista aquí i allà, banderes arreu. Sí, tot ben cosmopolita, i Joana d’Arc com a símbol transversal de l’esquerra i la dreta i d’una guerra de significants, perquè a la donzella d’Orleans tan aviat la treu a passejar el lepenisme com l’oficialitat republicana. Coses de França…

Vam visitar Brussel·les, una de les ciutats més singulars d’Europa. Allà encara estan intentat esbrinar com cal revisar el passat colonialista a l’ombra de l’onerós Palau de la Justícia i de l’estàtua del rei Leopold II, l’explotador a títol personal del Congo. Brussel·les és especial per moltes coses i per moltes contradiccions. L’amo d’un bar va voler-nos atendre en anglès, qualsevol llengua menys el francès. Coses de Brussel·les…

Vam visitar el nord d’Itàlia, perquè l’autèntic paradís europeu va de Torí a Venècia. Banderes italianes arreu, fins i tot en les estovalles dels restaurants. Vam pujar fins a Trento i més amunt, perquè ens agrada caminar per la història i la sociolingüística. El nord, l’Alto Adige, és Tirol del Sud, zona de parla i paisatge germànics, però l’estat italià va pensar que era millor que compartís regió administrativa amb el Trentino, de parla italiana. La cosa es diu Trentino – Alto Adige, i també és una imposició nacionalista, però no a la manera “separatista”; no sé si m’explico.

Vam visitar Budapest. Hongria exhibeix les glòries nacionals amb orgull, sobretot les culturals, perquè és el país de Liszt, Bartók, Ligeti… Banderes aquí i allà, i la llengua com a element diferencial en un territori envoltat de llengües eslaves i de l’alemany. Sí, els resultats electorals i la manera com han tractat els refugiats parlen amb claredat sobre el nacionalisme essencialista hongarès. I, tanmateix, Hongria no amaga el cap sota l’ala quan toca mirar els seus fantasmes. A Budapest hi ha la Casa del Terror, un museu que explica la violència del segle XX a Hongria: un relat alimentat pel feixisme i l’estalinisme. Allà dins tot està contextualitzat, i encara que una mirada superficial pot fer pensar que els hongaresos es treuen de sobre les culpes assenyalant Hitler i Stalin, en realitat estan explicant la responsabilitat pròpia en tota mena d’atrocitats.

House-of-Terror-uniform

Quan vam visitar aquest Museu del Terror, vam pensar com de necessari seria un museu d’aquesta mena a Catalunya: un museu que incorporés com a relat nacional un discurs autocrític. Mentre ho comentàvem, vam adonar-nos amb tristesa que seria impossible. Dubto que siguem capaços de construir un relat museístic que, a més de deixar constància de les atrocitats del franquisme i dels borbons, també expliqués que els almogàvers eren una colla de bandits a sou del poder i que el PSUC va fer seves les directrius estalinistes, i que a les txeques tant les víctimes com els botxins eren catalans, i sovint de la mateixa classe social. Que les purgues també van afectar les classes populars i que alguns burgesos no van morir per burgesos sinó per catalans, que alguns capitalistes catalans van donar suport al franquisme i que alguns obrers catalans van ser falangistes. Un museu que expliqués que Jordi Pujol ens ha estafat i que uns socialistes ens van prendre el pèl.

Bé, ho vam deixar per impossible, perquè aquí mana una crítica que no deixa espai a l’autocrítica. S’ho van manegar socialistes i convergents als anys 80, quan van repartir-se el pastís de l’hegemonia cultural, i així seguim, fent del victimisme i la indigència cultural una manera de viure. Uns arrufen el nas davant la senyera i els altres fan cara de pomes agres quan ensumen lluita de classes. Uns no ens volen nacionalistes però fan costat a la nova esquerra espanyola, que no es considera nacionalista però parla de pàtria (l’espanyola, esclar). Els altres s’estimarien que darrere la bandera tots anessin a una amb determinació cega, però quan toca desobeir miren primer de pactar unes escorrialles institucionals amb Madrid.

I així van fent, perquè els convé, perquè tot ve d’un pacte que ens ha condemnat a ser tan hiperventilats com ignorants. És una bèstia amb dos caps que expulsa del diàleg la sensatesa i la revolta. Seguim perpetuant errors perquè la sociovergència, o ara la comunsvergència, s’ha imposat com a relat totalitzador. A Catalunya preval la estupidesa, quan no la mala fe. És la pinça cultural bastida per dos essencialismes: el cosmopolita que no qüestiona Espanya i l’identitari que viu obsessionat amb Espanya, i són dues cares de la mateixa moneda. Un i altre no pensen en la societat a la qual representen a les institucions i les tribunes públiques. S’hi enfronten en una comèdia grotesca fent veure que només pot existir un relat cultural basat precisament en dos relats culturals autoexcloents que ofeguen la possibilitat d’un discurs que aplegui alhora tots els relats.

Vam visitar el Monestir de Ripoll. En la zona museística hi ha un interessant projecte expositiu que explica moltes circumstàncies dels comtats catalans, com ara el paper de les dones i la relació conflictiva dels pagesos amb el poder comtal. És la mena de relat que m’interessa, i explicat des d’un apoderament sensat, sense subordinacions victimistes. En canvi, en uns panells i en tipografia generosa hi ha una retòrica patriòtica que s’adiu poc amb el discurs del material que s’hi exposa. Així, la política s’imposa a la feina dels historiadors.

Vam visitar tuiter després de la patètica picabaralla sobre “la memòria històrica” del Born. Un polític d’ICV, Jordi Guillot, hi ha deixat un tuit per a la història de la infàmia: “El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota”. És pura indigència pensar que la memòria històrica es pot triar a la carta. I és narcisisme, pur egoisme, pensar que només és rellevant allò que has decidit que t’afecta a tu, però no el que és important per a altres. A més, suggereix (o potser sobreinterpreto) que qui se sent interpel·lat pel 1714 no pot sentir-se representant per la lluita antifranquista. Indigència, com la d’aquell polític que anava a les llistes electorals municipals d’ICV per l’Hospitalet de Llobregat i que va escriure que el seu bloc de pisos té més població que la Noguera Pallaresa, un riu! Ignorància, supremacisme urbà, un dels grans mals d’aquest país que no sap pensar-se com a país amb contradiccions i dissidències.

Deien que l’esquerra es defineix per la seva capacitat per posar-se en el lloc de l’altre, però diria que o molt ha canviat l’esquerra o Guillot no és d’esquerres. La memòria històrica és i ha de ser incòmoda perquè genera relats complexos que toleren molt malament les simplificacions. El cosmopolitisme d’alguns està obsessionat amb el Born, fins al punt de voler buidar de significat allò que la història ha omplert de significat. Ja poden escarrassar-s’hi, però és evident que el 1714 va ser una data rellevant per a Barcelona: la destrucció provocada pels assetjadors i la posterior imposició del decret de Nova Planta van canviar la fesomia de la ciutat. És un espai lligat a un fet històric, però, ai, aquest fet històric no agrada a gent com Jordi Guillot. I, compte, que no parlem d’un fet infame que no mereixi ser recordat, sinó de l’escenari que simbolitza la resistència de la població de Barcelona a un setge i uns bombardejos. Sí, el Born està marcat pel 1714, com el Camp de la Bota està marcat per la repressió franquista. No costa tant acceptar-ho; de fet, totes dues coses poden formar part del relat de les agressions que ha patit Barcelona perquè no són excloents, perquè la memòria històrica excloent només és propaganda.

Després vam sentir el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello a la ràdio. Hi aportava el seny que Guillot no coneix. La proposta de Pisarello és que el Born treballi la memòria històrica de la ciutat que ha patit repressions des del 1714, teixint un fil que pugui reconèixer com a propi qualsevol persona. Si més no les paraules semblen convincents. El que cal esperar és que això no dilueixi la rellevància del 1714. I ara que hi penso, potser que el Born anés també una mica més enrere i recordés la Guerra dels Segadors, una revolta de pagesos, de classes subalternes, i d’alguna manera l’origen d’una dinàmica històrica ben curiosa: d’aleshores ençà, Catalunya és el relat d’un seguit de revoltes derrotades i de perseverança. Els sociolingüistes estudien atentament el cas del català, una llengua europea que ha sobreviscut sense estructures d’estat durant tres-cents anys. Si estic escrivint en català és gràcies a totes les generacions que van resistir els atacs que van dur al caire de l’extermini llengües com l’occità que fa un segle fins i tot va ser reconeguda amb un premi Nobel de literatura. Això també és memòria històrica.

Hem de viatjar al passat del territori on vivim amb esperit autocrític, sense victimisme i sense sentir-nos subordinats a relats imposats des d’altres territoris, sense perdre de vista la lluita de classes però foragitant el paternalisme. Tenim una oportunitat d’or per fer-ho, però segurament la desaprofitarem perquè som ben estranys i preferim el confortable brogit del xoc entre dos sectarismes abans que la construcció d’un relat que assumeixi complexitats i contradiccions.

La lluita de classes en les cançons d’amor

EC300F43-E498-43AF-8257-EA20803868E8_cx4_cy0_cw78_mw1024_s_n_r1

Mentre preparava una entrevista amb Pimpinela, anava escoltant cançons del duo argentí, “telenovel·les de tres minuts”, que diuen ells. Són històries d’amor més o menys pujades de to dramàtic cantades a duo, perquè així no queda retret sense rèplica. Ves a saber per quina raó, vaig pensar que no hi ha manera d’esbrinar a quina classe social pertanyen els protagonistes de les cançons de Pimpinela. Així que, quan els vaig tenir davant, els ho vaig comentar. Tant ella com ell van mantenir uns segons de silenci. Ella, amb cara de sorpresa, primer va dir que no hi havia pensat mai, en això, i després va buscar una resposta argumentada: “Parlem de sentiments genuïns que no tenen classe, raça o religió”, va dir. En les cançons de Pimpinela els personatges no tenen ofici; tampoc no hi ha cap detall que ajudi a imaginar-ne la classe social: ni una marca de cotxes, ni el nom d’un barri…

Tot i el perill de fer de l’anècdota una categoria, vaig passar uns dies pensant si hi ha lluita de classes en les cançons d’amor, o si més no si la classe social és important en la poètica de les cançons d’amor. Vaig consultar llistes de “les millors cançons d’amor” i de “les gran cançons romàntiques”, i en la immensa majoria l’amor és un subjecte sense context social o econòmic. Segurament per això són universals, transversals… Però no volia rendir-me tan fàcilment.

Vaig comentar-ho a casa, i de seguida va aparèixer un exemple perfecte: la cançó How beautiful you are, de The Cure. Tot i que no ho va acreditar, Robert Smith va convertir en cançó Els ulls dels pobres (Les yeux des pauvres), un dels magnífics “petits poemes en prosa” de Baudelaire. “Ah! Voleu saber per què us odio avui”, comença tant el relat com la cançó. Quin gran inici per a una història d’amor, o més aviat per explicar que l’amor acaba d’esvair-se. Smith posa música a la trobada de dos amants en un cafè de París. Plou, com en els enterraments de les pel·lícules, i la parella són “dues ànimes en una”. Fora, al carrer, els ulls dels pobres miren. Són un pare amb els fills, “tots ben esparracats”. En la cançó miren la noia, “tan bonica”. En el relat contemplen el cafè, “els nostres gerros, més grans que la nostra set”. La reacció de la noia és la mateixa en tots dos casos: demana a l’amant que avisi l’encarregat del cafè perquè els faci fora. “Odio aquesta gent”, diu ella en la cançó. Odia els pobres. “És per això que t’odio”, diu ell.

Quan tens un fil, l’estires i a vegades arribes a llocs incòmodes, com ara altres cançons on el classisme també el representen les dones. Potser perquè són cançons escrites per homes, com Common people, dels Pulp, que no és ben bé una cançó d’amor, sinó una cançó sobre un amor que no serà. Això sí, Jarvis Cocker no amaga la lluita de classes en cap moment. Ella és rica i vol follar amb gent normal com ell. Common people també explica una derrota. Encara que ell alliçoni la noia, fent-li veure que no té cap gràcia això de voler “desclassar-se” cap avall per viure com la gent normal, la cançó acaba una crida insistent com quan una criatura repeteix que vol xocolata: “I want to live with common people”. Ell ja pot dir missa, que la noia rica farà el que vulgui, i quan se’n cansi, sempre podrà trucar el pare per acabar amb el caprici.

També és una noia rica Ligia Elena, la protagonista de la cançó de Rubén Blades. “La cándida niña de la sociedad”, canta Blades en aquesta història sobre una noia enamorada d’un trompetista. Ella es desclassa per amor, no per caprici. Els pares l’han educada per complir les promeses d’amor de “los niños de bien”, però és un altre l’amor que triomfa malgrat l’oposició de la família, i Ligia Elena i el trompetista sense nom viuen plegats en “un cuarto chiquito con muy pocos muebles”, perquè “pudo más el amor que el dinero”. Blades fuig del melodrama, i atorga a la parella la possibilitat de la felicitat. Això sí, quan la història ja està explicada, hi introdueix un element que dóna la raó a Pimpinela: l’amor no té raça. El trompetista no és blanc, com sí que ho és la noia. I Blades, murri, ho celebra cantant que el racisme està passat de moda. Més que optimista, esperançat. D’una volada desmunta el classisme i el racisme, mentre ballem amb la història de Ligia Elena. El que Blades no explica és què en pensa la família d’ell, ni quina és la feina d’ella…

Hi ha altres exemples de desclassament en què el sentiment que tot ho amara és la tristesa. “Maldito parné que por su culpita / dejaste al gitano que fue tu querer”, cantava Marifé de Triana a María de la O. Aquesta monumental copla de Salvador Valverde i Rafael de León explica l’angoixa d’una dona que viu amb “un payo que ha visto más parnés que tiene un sultán”. Ella es desclassa cap amunt gràcies a un home amb diners. Les altres dones l’envegen, però ella té una pena molt grossa perquè ha hagut de deixar l’home que estima. María de la O és la història de Ligia Elena però al revés, i també hi té un paper destacat el racisme. No sabem si ella és gitana, però sí sabem que qui té els diners és paio i qui no en té és gitano. Quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra, que cantaven El Último de la Fila.

Els rics també ploren

També viu angoixada Lana del Rey a Youth and beautiful, però per altres raons. En el mainstream pop sovintegen cançons on l’amor i la seva absència ho és gairebé tot. Céline Dion i Adele, per exemple, canten a totes les penes i algunes alegries de la cosa romàntica, però és impossible saber de quina classe social estan parlant. Entenc que hi ha l’afany d’arribar a tothom, però potser també hi ha alguna mena d’emmascarament premeditat. Diguem-ho clar, les estrelles del pop, quan ja són estrelles, perden l’experiència vivencial de les classes mitjanes o baixes, i tot i així eviten cantar explícitament sobre l’amor en les classes altes. Bé, sempre trobem excepcions com Lana del Rey, tan irritant com honesta quan comença la cançó Youth and beautiful dient que té “diamants brillants” i que viu a Bel-Air. Els rics també ploren. La lletra d’aquest tema és molt sucosa. Parla de la por de la dona que es pregunta si l’home la seguirà estimant quan ja no sigui jove i bella. Qualsevol altra hauria evitat el context dels diamants i Bel-Air, però Lana del Rey no. I la seva decisió reconforta els que no som rics, perquè podem seguir pensant que els homes rics són superficials, que no estimen, que consideren que les dones només són objectes per lluir-los en les festes… Ho veiem constantment: Donald Trump casat amb una dona 26 anys més jove que ell.

Deia que l’angoixa de Lana del Rey ens reconforta, però en realitat amaga una veritat incòmoda. D’acord, potser els que no són rics no es poden permetre el luxe (la indecència) de desfer-se de la dona quan deixa de ser jove i bella, però hem construït una societat malalta que obliga les dones a estar perfectes perquè l’home no les abandoni. Els diners compren la joventut, i amb diners es paga la pròrroga d’una joventut amb data de caducitat. Exagero? Mireu qualsevol anunci de productes de bellesa. O penseu en tota aquesta colla d’eterns peterpans que trenquen relacions per buscar “flors més joves”. El masclisme no entén de lluita de classes.

I del suburbi ric, al suburbi pobre. Com és l’amor en les cançons de Los Chunguitos? Si fa no fa, l’esquema és el mateix: amor, engany, ràbia, tristesa, amor. Tot i així, i com passa en algunes coples, a vegades la rumba també reflecteix el conflicte de classe. “Si me das a elegir / entre tú y la riqueza / con esa grandeza / que lleva consigo, ay, amor / me quedo contigo”, canten a Me quedo contigo, una de les grans cançons d’amor de la història. Potser des d’un punt de vista marxista la tria sigui una renúncia, però què sabrà la política dels afers que afecten el cor… Per si no quedava prou clar, Los Chinguitos hi insisteixen a Yo no te puedo dar riqueza: “Yo no te puedo dar riqueza / mira, sólo te puedo dar amor / pero vale más que el oro / lo que a ti te quiero yo”. Aquí hi ha dignitat i orgull, i alhora una pena de classe molt masculina. L’home que tem que la dona no l’estimi si apareix algú amb parné… L’home que viu amb el fantasma de l’home (amb diners) que ens roba la núvia. És interessant comparar aquest neguit d’home capcot amb la manera com entoma la pena María de la O, la dona que obre el cor per ensenyar-nos la seva renúncia.

Amor de classe obrera

Fins ara hem vist l’anhel del triomf de l’amor, l’arma imbatible que derrotarà l’afany de riquesa, però també hi ha cançons d’amor determinades, i de quina manera, per la classe social. Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, és un exemple paradigmàtic. Jara va explicar que va escriure la cançó a Londres l’any 1968 mentre enyorava la família, i alhora que s’havia inspirat en una parella d’obrers que havia conegut. Tanmateix, la història transcendeix la vivència personal. Parla de l’Amanda i el Manuel, que viuen l’amor intensament durant els cinc minuts de pausa en la fàbrica. El context és la precarietat de les condicions laborals, que Jara culmina amb uns versos funestos: “Ibas a encontrarte con él / (…) / que partió a la sierra / que nunca hizo daño / que partió a la sierra / y en cinco minutos / quedó destrozado. / Suena la sirena / de vuelta al trabajo / muchos no volvieron / tampoco Manuel”. La cançó no explica res més, no sabem que ha passat a “la sierra” perquè Manuel no torni, però podem interpretar que hi hagut un accident laboral de prou magnitud per matar molts obrers. Si les condicions laborals no haguessin sigut d’explotació, l’amor de l’Amanda i el Manuel hauria seguit viu.

Carta a casa, de l’Ovidi Montllor, és una altra extraordinària cançó d’amor de classe obrera. O més que cançó, poema recitat amb aquella profunditat que tenia l’Ovidi. La carta l’escriu l’home que ha marxat a treballar “molt lluny de casa”. Família treballadora obligada a viure separada, coses de la misèria que va alimentar tantes fàbriques. No hi ha vers sense intenció. La carta intenta transmetre esperança perquè per damunt de tot hi ha l’amor que l’home sent per la dona i la filla. “L’any que ve, potser / tindrem cotxe. / Qui ho havia de dir! / I escola per a la nena / sense pagar. / I diners suficients / per a no plorar”. Però domina la tristesa, la pena de l’emigrant que diumenge no podrà passejar amb la dona i la filla. Carta a casa és un retrat dur, precís i emocionant de les classes treballadores extorsionades: viuràs, però només podràs estimar en la distància.

La classe obrera també protagonitza Cruz de navajas de Mecano. Mario treballa en un bar, torn de nit. María treballa en un gran magatzem, torn de dia. L’amor es podreix per culpa dels horaris laborals. Més enllà de la cosa de les “magdalenas del sexo convexo”, la cançó explica amb prou sensibilitat la precarietat d’unes vides sotmeses a les dinàmiques del capital. D’acord, forcen un pèl el drama, però quan parlem de conciliació hauríem de pensar també en les parelles atrapades en l’explotació horària. La segona part de la cançó, presentada com a conseqüència de l’absència de l’amor, és menys reeixida: infidelitat, navalles i dos homes barallant-se per la dona, sense que la dona hi digui ni ase ni bèstia. Vaja, una murder ballad de manual. Curiosament, Cruz de navajas comparteix desenllaç amb Joaquín el necio, la grandiosa rumba d’Albert Pla protagonitzada per un home “de oficio, zapatero remendón”. Tot i que la classe social no sembla determinant en les cançons d’Albert Pla, el de Sabadell sovint fa explícita la condició laboral dels personatges de les seves cançons; per exemple, el quincallaire d’Enterrador de cementerios que persegueix amors impossibles, o el proxeneta de bon cor de La nana de l’Antònio.

Ara, si hi ha algú que ha cantat sobre l’amor de la classe obrera ha sigut Bruce Springsteen, sobretot el de discos com The river. Sovint és un amor masegat per vides delmades a causa de l’atur, la por a l’atur o la impossibilitat d’un horitzó digne. També és un amor en entorns on la moral de classe perverteix l’orgull de classe. Un bon exemple és la cançó The river. No és estrany que es publiqués l’any 1980, només dos anys després de l’estrena de la pel·lícula El caçador de Michael Cimino. Descriuen la mateixa classe obrera nord-americana encara tocada per la crisi del 73 que viu en zones industrials amenaçades per reconversions i capricis financers i que pateix la fractura que separa la consciència de classe de la necessitat de reconèixer-se com a individus.

The river explica la història de dos enamorats, el somni de llibertat dels quals acaba quan ella es queda embarassada. No tenen diners per fugir perseguint allò que somiaven. Han de casar-se, que així funcionen les coses. “Sense somriures el dia del casament (…) Sense flors ni vestit de núvia”, canta Springsteen. El “regal” de noces és un contracte de treball de paleta per al nuvi. I l’amor, un record d’allò que no va ser. És una visió desencantada, el retrat de la fi de la innocència. Parla també de l’encotillament que pot provocar la consciència de classe, o la moral de classe, i en aquest sentit és una cançó injusta, perquè ens diu que l’amor genuí és impossible per a la classe obrera. The river comença amb aquests versos: “Vinc de la part baixa de la vall / on, quan ets jove / t’ensenyen a fer les coses / de la mateixa manera que les feia el teu pare”. Springsteen vol rebel·lar-se contra el pare, com tots els joves, i és comprensible, però cal ser tan hostil amb allò que t’ha donat identitat? També podem ser benevolents i interpretar The river com una denúncia en què la classe obrera és víctima d’una moral imposada per les classes dominants. O potser seria filar massa prim, perquè en el fons Springsteen parla d’un dels elements estructurals en la fundació dels Estats Units: la fugida per conquerir un destí propi. Per tant, negar la possibilitat de la fugida és negar-se com a individus.

Tanmateix, Springsteen sempre tenia una carta amagada, i era capaç de córrer la cortina per ensenyar la cara menys amable de la mitologia nord-americana. És el que va fer a Dancing in the dark, una de les cançons on el to de la música i de la lletra estan més contrastats: el riff del sintetitzador i la insistència de la bateria electrònica s’adiuen molt poc amb la foscor d’una història que podria ser la dels enamorats de The river si haguessin fugit. Viuen en un cau de merda, en una ciutat on t’apunyalen per l’esquena. Res no era com havien somiat, no hi ha cap paradís per als fills de la classe obrera. No se’n surten. Ballen en la foscor, i tenen una pistola. Pimpinela no en parlen, d’aquests amors…